,
20/02/2015
Viatges i aigua

'Never say no'

Ahir a l’Entertainment Team (Equip d’Entreteniment) del creuer mos van fer assistir a un curs, un de tants: formació a bord, un T & D n’hi diuen, amb powerpoint inclòs. Se titulava: ‘Never say No’ i posava l’accent en, precisament, no tindre mai un ‘No’ per resposta per al passatger (ni per als teus caps amb galons). Ja veus, maldita la gràcia que diria ma iaia: tota la vida intentant aprendre a dir que ‘No’, llaurant lo meu món interior per saber dir a temps este senzill monosíl·lab de negació i respectar-se a una mateixa i ara resulta que al creuer no ho podem dir mai. Veigues tu!

S’entén, és clar, que el client sempre té la raó, que vol ser ben atès –només faltaria- i que si natros tenim un sou és gràcies a ells, com diverses vegades mos recorden amb vehemència alguns responsables d’esta màquina flotant. Però, on deu estar el llindar de la dignitat? Qui té la vara per mesurar-lo? S’ha de dir que ‘Sí’ inclús sabent que la raó de l’altra persona és, sisquera, de dubtosa credibilitat? En casos d’emergència valdria un silenci administratiu com a ‘No’? Mafalda, on ets?

Un dels aprenentatges més interessants (i complicats) de la vida és precisament saber dir ‘No’ i, a més, saber dir-ho –detall imprescindible- sense tindre sentiment de culpa i, a ser possible, sense que l’interlocutor se sentigue menyspreuat, qüestió esta última no sempre indispensable perquè si bé Epíctet diu que ‘no reprimisques mai un impuls generòs’, una cosa és no ser egoïste i l’altra és no estar mai a disposició d’un mateix. Disciplina no és submissió i per ser positius no cal tindre sempre un ‘sí’ als llavis.

Si es prové d’una educació judeo-cristiana, com és lo meu cas i el de molta altra gent, l’objectiu és encara una mica més quimèric, si cap, perquè si bé diversos valors d’esta empremta religiosa ajuden al creixement personal i la formació de l’esperit (qualitats que, dit sigue de passada, també es poden aconseguir en altres ambients, ningú no té l’exclusivitat de la bondat) a la vegada no és menys cert que la interpretació que l’Església ha fet de les Sagrades Escriptures es basa, en bona part, en el sentiment de culpa, en parar sempre l’altra galta, en la imatge del Déu castigador i la figura d’un cel i d’un infern com a premi i càstig divins. Per tant, dir ‘No’ era (i és) poc menys que guanyar punts per cremar al costadet de Llucifer quan esta vida se mos acabe i, a més, imposat per qui no sempre ha predicat amb l’exemple.

Per sort, hi ha amigues que, inclús sense saber-ho, et retornen al seny que a voltes pensaves errat entre tanta misèria. Ana està preparant-se les oposicions d’este 2015 i en un correu recent me deia que este any seu se resumix en dir ‘No’ a quasi tot el que li proposen perquè ha d’estudiar. Certament lo context és diferent, però al cap i a la fi se tracta de dir ‘No’. Sí senyora. I lo més important: dir, per tant, ‘Sí’ per eliminació a tot allò a que no has renunciat.

A ‘Una llarga adolescència’, l’últim llibre de Rosa Regàs, l’escriptora en un dels capítols narra com va prendre’s, a la terrassa de casa seua, un dels millors gintonics dels darrers anys en quant va saber que Fèlix Millet era condemnat per malversació de fons al Palau de la Música. Se veu que de menuda massa sovint, i amb certa cantarella, a ella i sons germans els hi posaven com a exemple de comportament els Millet.

Una, que no és de beure massa, ja li ha dit a la seua amiga escriptora que prepare una altra copa per quan esta cantant baixe del creuer. Mo’l prendrem juntes al Sol de Llofriu. Res no podran davant la voluntat de ser lliures. La generositat comença per un mateix.    

--------------------------

'Never say No''
(el mismo texto en castellano)

 

Ayer al Entertainment Team (Equipo de Animación) del crucero nos hicieron asistir a un curso, uno de tantos: formación a bordo, un T & D lo llaman, con powerpoint incluido. Se titulaba ‘Never say No’ y ponía el acento en, precisamente, no tener nunca un ‘No’ por respuesta para el pasajero (ni para tus jefes con galones). Ya ves, maldita la gracia: toda la vida trabajando para aprender a decir que ‘No’, labrando mi mundo interior para saber decir a tiempo este sencillo monosílabo de negación y respetarse a una misma y ahora resulta que en el crucero no podemos decirlo nunca. Si es que…

Se entiende, por supuesto, que el cliente siempre tiene la razón, que quiere estar bien atendido –sólo faltaba- y que nosotros tenemos un sueldo gracia a ellos, como en varias ocaciones nos recuerdan con vehemencia algunos responsables de esta máquina flotante. Pero, ¿dónde debe estar el umbral de la dignidad? ¿Quién tiene la vara para medirlo? ¿Hay que decir que ‘Sí’ incluso sabiendo que la razón de la otra persona es, cuando menos, de dudosa credibilidad? ¿En caso de emergencia, valdría un silencio adminitrativo como un ‘No’? Mafalda, ¿dónde estás?

Uno de los aprendizajes más interesantes (y complejos) de la vida es precisamente saber decir ‘No’ y, además, saber decirlo –detalle imprescindible- sin tener sentimiento de culpa y, a ser posible, sin que el interlocutor se sienta menospreciado, cuestión esta última no siempre indispensable porque si bien Epícteto dice que ‘no reprimas nunca un impulso generoso’, una cosa es ser egoista y la otra es no estar nunca a disposición de uno mismo. Disciplina no es submisión y para ser positivos no hace falta tener siempre un ‘Sí’ en los labios.

Si se proviene de una educación judeo-cristiana, como es mi caso y el de mucha otra gente, el objetivo es todavía un poco más quimérico, si cabe, porque si bien diversos valores de esta impronta religiosa ayudan al crecimiento personal y la formación del espíritu (que dicho sea de paso, también se pueden conseguir en otros ambientes, nadie tiene la exclusividad de la bondad) no es menos cierto que a su vez la interpretación que la Iglesia hace de las Sagradas Escrituras se basa, en buena parte, en el sentimiento de culpa, en poner siempre la otra mejilla, en la imagen del Dios castigador y la figura de un cielo y un infierno como premio y castigo divinos. Por tanto, decir ‘No’ era (y es) poco menos que ganar puntos para quemar al ladito de Lucifer cuando esta vida se nos acabe y, además, impuesto por quien no siempre ha predicado con el ejemplo.

Por suerte, hay amigas que, incluso sin saberlo, te devuelven la cordura que a veces pensabas errónea entre tanta miseria. Ana está preparando las oposiciones de este 2015 y en un correo reciente me decía que este año suyo se resume en decir ‘No’ a casi todo lo que le proponen porque tiene que estudiar. Ciertamente el contexto es diferente, pero al fin y al cabo se trata decir ‘No’. Sí señora. Y, lo más importante, decir, por tanto, ‘Sí’ por eliminación a todo aquello a lo que no se ha renunciado.

En ‘Una larga adolescencia’, el último libro de Rosa Regàs, la escritora en uno de los capítulos narra cómo se tomó, en la terraza de su casa, uno de los mejores gintonics de los últimos años en cuanto supo que Fèlix Millet era condenado por malversación de fondos en el Palau de la Música Catalana. Se ve que de pequeña demasiado a menudo, y con cierto ‘rintintín’, a ella y a sus hermanos les ponían como ejemplo el compotamiento de ‘los Millet’. Una, que no es de beber demasiado, ya le ha dicho a su amiga escritora que prepare otra copa para cuando esta cantante se baje del barco. Nos lo tomaremos juntas al Sol de Llofriu. Nada podrán ante la voluntad de ser libres. La generosidad empieza por uno mismo. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?