Jump to navigation
- Des del mes de gener codirigeixes el Centre Chorégraphique de Grenoble. Com està anant l’experiència?S’havia de fer un relleu a la direcció del centre i a França hi ha poca gent de la meva generació que s’engresqui o que tingui l’energia per portar aquests centres coreogràfics. I, sobretot, hi ha molt poques dones. Jo estava l’any passat en un procés de reflexió sobre el treball en una companyia, que requereix de molta energia: sempre has d’estar de gira, empalmes una producció rere l’altra… Quan va haver-hi aquesta candidatura vaig pensar molt en el que és un centre coreogràfic. És un espai on es desenvolupen les creacions de dansa contemporània, ni més ni menys. Un lloc on, per una banda, la direcció artística pot seguir desenvolupant els seus propis projectes. És a dir, la companyia troba, d’alguna manera, una casa temporal. I per altra banda, un espai on altres artistes poden fer les seves pròpies creacions. Per tant, per a mi és una utopia.
- Com hauria de ser per tu un centre coreogràfic?Vaig pensar en què i com podria ser un centre coreogràfic del futur. El que jo volia reivindicar era que un centre coreogràfic no havia de ser un lloc només pels coreògrafs. Havia de ser un lloc també pels ballarins i per tots els artistes que treballen en l’àmbit de la dansa. La gent que fa la música, el so, l’escenografia, la il·luminació o la pedagogia. La pregunta que em feia era: “Com podem donar una mirada més oberta i pluridisciplinària a aquestes cases de la dansa?”
- I quina va ser la resposta?La meva primera acció en aquesta línia era proposar a un ballarí que formés part de la codirecció amb mi. Els ballarins són artistes que habiten aquests centres, que formen part de la història de la dansa, que treballen amb diferents coreògrafs i que tenen coneixements interessants per a aportar. Aquesta és l’especificitat que tenim: jo sóc coreògrafa i continuo girant les produccions que tenim amb els meus equips i ell, Yannick Hugron, és intèrpret i continua treballant altres coreògrafs. Tots dos codirigim aquest centre coreogràfic: ell des de les àrees de formació i programació i jo des de les àrees de creació i difusió dels espectacles. És un canvi gegant però també és un projecte en el qual estem aprenent moltes coses. És realment apassionant. No només hi ha el teu propi treball, també hi ha el treball dels altres i una relació molt forta amb el públic que et demana treballar els diferents projectes tenint en compte aspectes com la formació, la transmissió o la sensibilització.
- Amb el Yannick Hugron ja us coneixíeu i havíeu treballat plegats. Per exemple a la teva peça ‘Étude 4, Fandango et autres cadences’ (2021).Sí, vaig treballar amb ell com a intèrpret en aquest duo que vaig fer al festival d’Avinyó fa dos anys. I també ha treballat com a assistent en altres projectes meus. És una persona amb qui sempre he tingut un diàleg intens i profund sobre les necessitats en el sector de la dansa. Una persona amb qui em sentia en confiança per tirar endavant un projecte així. I no des del punt de vista de decidir-ho o fer-ho tot junts sinó, al contrari, podent treballar cadascú en el seu espai: separem àrees de treball, deleguem i mutualitzem.
- Hem parlat del present i el futur. Però, anem a l’origen: com va començar el teu interès per la dansa?És una història una mica rocambolesca perquè a vegades no sé ni com he anat a parar aquí. Quan era petita feia música i gimnàstica i volia fer teatre. No feia dansa com a tal. Però el meu pare, Enric Alegre, és músic i tocava als musicals que feien a Barcelona als anys noranta. L’anava a veure molt sovint i allà me’n vaig adonar que volia ser artista, encara que no tingués clar si la dansa, el teatre o la música. Ja d’adolescent vaig començar a fer dansa, a través d’estils molt diferents. El fet d’haver travessat tants estils és una cosa que m’empodera. N’he fet la meva eina de creació. El meu cos ha travessat la gimnàstica, la música, el teatre, la comèdia musical i la dansa contemporània.
- Com van ser els teus inicis?Després del batxillerat vaig començar a estudiar Sociologia i també vaig començar una formació de dansa a Barcelona que era bastant híbrida a la Company&Company. Tenien aquesta idea de treballar teatre, música, dansa clàssica, dansa contemporània i dansa moderna. Allà me’n vaig adonar que la Sociologia com a tal no m’interessava. Vaig deixar la Universitat i em vaig centrar exclusivament en la dansa. Però vaig veure que des de la dansa podia fer un treball bastant potent des dels vessants social i antropològic. En aquella època, però, et deien, que si volies viure de la dansa has de marxar fora. Així que vaig anar a fer unes audicions a França, al Centre Nacional de Dansa Contemporània. Em van agafar i m’hi vaig quedar. També és cert que en aquell moment tenia el desig de veure món, viatjar i aprendre una altra llengua. Estudiar allà va ser com fer un salt mortal perquè era una escola contemporània basada en les tècniques però també en la creació, de manera que m’estava formant com a ballarina i com a creadora. Allà vaig començar a treballar orientada cap a la recerca del meu propi llenguatge. Després vaig començar a treballar com a intèrpret i me’n vaig anar a viure a París. Al 2014 ja vaig muntar Studio Fictif, que és la companyia que m’ha acompanyat fins ara. És una estructura que porta la producció i difusió de tot el meu treball.
Aina Alegre | Foto: Pascale Cholette- Ara parlaves de la Sociologia i l’Antropologia. Quins temes et mouen a l’hora de crear?He anat canviant molt de perspectiva però crec que, per a mi, la dansa és un camí per parlar de ficcions i per parlar d’emocions profundes. Sentiments, memòries o imatges que van a tocar l’inconscient. És el canal que m’ajuda a anar a petar als llocs més profunds de l’ànima i del pensament. Per tant, la dansa no és la finalitat, mai no ho ha estat. Sempre ha estat l’eina. Sovint m’ha interessat fer anades i tornades a les sensacions que s’han anat arrelant dins la memòria del cos. A l’energia col·lectiva de les festes populars o als gestos o danses antics que s’han anat transmetent generació rere generació. M’interessa la idea de la memòria, del gest com arxiu. Clar, la dansa no es pot escriure com la música i per això m’agrada investigar com s’han anat transmetent de generació en generació aquests gestos, aquestes memòries físiques.
- La tradició?Aquesta noció de la temporalitat passada i futura del moviment, el perquè continuem ballant algunes danses que són tan arcaiques, què ens motiva avui a moure’ns, el fet que necessitem moure’ns, que continuï sent vital ballar i relacionar-se amb el cos. És una forma de comunicació no verbal i això també m’interessa molt. Crec que evacuem moltes coses a través de del gest quotidià, de tot aquell llenguatge soterrani que està rere la paraula. La societat occidental, hem donat per fet que la paraula o el llenguatge verbal és el que guanya però hi ha tota una sèrie de relacions no verbals que fem que m’agrada molt entendre i estudiar. Ara, per exemple, estic molt focalitzada en la música. Al meu darrer projecte, ‘This is not (an act of love and resistance)’, hi ha quatre trombonistes en escena.
- Dansa i música?La música en directe també estarà present al pròxim projecte que faré, que serà amb un quartet de corda. Els cossos contenen música a l’interior i la música pot ser tan física que, per a mi, és una dansa. En realitat, mai no treballo en una sola direcció. Podria dir que el que m’agrada quan començo una creació és constel·lar idees. Posar en relació idees que a vegades no tenen res a veure. Crear lligams entre entre la cultura popular i la societat actual. Utilitzo gestos molt antics, com ara el picar, un gest que existeix en moltes danses, que és també un gest de treball i la primera forma de música. M’agrada molt aquesta antropologia del gest, els seus significats i les possibles especulacions.
- ‘This is not “an act of love and resistance”’, que es podrà veure al Grec els dies 18 i 19 de juliol, té com a fil conductor l’aire. Per què?Des del 2016 que volia fer un projecte amb molts intèrprets i amb música en directe. El tema de la música per mi és important perquè aconsegueix fer vibrar l’espai i posar els cossos en moviment. Volia fer una creació amb músics que ens acompanyessin dins la creació. Durant la pandèmia vam estar confinats i aïllats i vaig tenir la necessitat vital de fer una peça de grup, amb dones majoritàriament, i amb l’aire com a tema central. El que vam viure amb la pandèmia em va fer pensar en què creiem que ens podem aïllar. Això no és possible, no existeix. En el moment en què tots respirem el mateix aire, estem tots interconnectats.
- Volies parlar de l'aire?Volia crear una peça en la que pogués, a nivell poètic, sensorial i discursiu, donar consistència i consciència a aquest element que contínuament està entrant i sortint dels cossos. És una matèria invisible que, en realitat, si la poguéssim veure en el sentit físic ens donaria moltes premisses sobre com serà el nostre futur. Li volia donar presència, estudiar com podíem mobilitzar-lo i crear una comunitat d’intèrprets que estigués treballant perquè aquest element es mogués, es netegés o es purifiqués. Evidentment, una peça així havia de ser amb músics de vent. A més, plàsticament l’instrument és molt interessant. Com una boca enorme, una extensió de la respiració. Són instruments que m’inspiren des de la part sonora però també plàstica.
- Abans deies que vas marxar per poder viure de la dansa. Com veus el món de la dansa actualment?Sempre s’ha dit que a França el món cultural està tan ancorat a la societat, que la cultura no és quelcom negociable. Es va fer molta feina entre els anys 80 i 90 amb la descentralització, creant teatres i auditoris arreu del país perquè tothom pogués accedir a la cultura. Va ser una feina molt potent i, com a resultat, el teixit cultural és ampli i dens. Això ha fet que s’hagin pogut desenvolupar projectes, companyies i feina. Ara bé, actualment, la crisi política està impactant en la cultura. El sector cultural també està en perill. Les institucions costa molt de moure-les, són molt rígides. El sistema estructural de les institucions no és gaire maleable i fa que, en moments de crisi, no es pugui adaptar als nous escenaris fàcilment.
- I a Catalunya?Pel que fa a Catalunya, crec que s’ha fet un impuls potent a la dansa en els darrers anys. A Barcelona sempre estic sorpresa quan vinc perquè veig projectes que es fan amb pocs mitjans però amb una gran llibertat creativa. Es donen la possibilitat de provar, investigar i arriscar-se. En general, penso que el que s’hauria de desenvolupar, aquí, allà i on sigui, és que la dansa sigui una matèria que estigui integrada a l’escola. La dansa no és només un entreteniment que alguns fan o que de tant en tant es programa al teatre. Per mi la dansa és una eina meravellosa per desenvolupar la teva relació amb els altres i amb tu mateix. A més, crec que si els alumnes treballessin les matèries, com ara les matemàtiques, des del cos i la relació amb l’espai, potser entrarien millor. És important tenir present el cos. Potser el món aniria millor. Ho comprovo cada cop que faig un taller amb petits i joves. I com la dansa, penso el mateix de la pintura o la música. Han de continuar a l’escola. Desenvolupar la creativitat és bàsic en tots els sentits.
Web Aina Alegre
