Eduard Carmona: “Em quedo amb Brossa quan diu que poeta ho pot ser tothom”

Eduard Carmona (Deltebre, 1982) és, entre altres moltes coses, poeta i rapsoda. De fet, la vena poètica li ve de lluny, quan ja de menudet recitava poemes de Josep Piera a la perruqueria de la seua mare a Deltebre, davant les cares, suposo que al·lucinades de les clientes. Actualment, viu i treballa a Barcelona, a la productora Produccions Audiovisuals Antàrtida, però abandona de tant en tant el seu exili voluntari per tornar al Delta a carregar piles. Entre els seus mèrits hi ha el d’haver-se inventat la paraula Bouesia, que dóna nom a un festival multidisciplinari, nascut el 2005 a Deltebre i del qual ell n’és part activa. Ja té un llibre de poemes publicat, El llibre dels errors (La Cantàrida, 2010). També té un bloc on penja alguns dels seus poemes: http://pamibotxa.blogspot.com/. I a més, juntament amb uns amics músics, han creat el grup Recitals a domicili que ofereix vetllades poètiques en pisos particulars de Barcelona a canvi simplement del sopar. Ara estan preparant un disc.

 

- Com va nàixer la idea d’anar per les cases recitant poemes, a canvi del sopar?

A uns amics meus músics que compartien pis a Barcelona se’ls va espatllar la rentadora i van pensar en fer recitals a canvi de la voluntat per poder-se’n comprar una de nova i em van embolicar a mi perquè els ajudés. Ens havíem de dir el Trio Lavadora i vam començar a assajar i tot. Al final, una amiga els va aconseguir una rentadora abans de fer cap actuació, però la idea va quedar i es va acabar convertint en Recitals a domicili. Enlloc de la voluntat demanem que ens convidin a sopar.

 

- I on reciteu, als pisos dels amics o també us contracta gent que no us coneix de res?

Potser al principi sí que anàvem a pisos on coneixíem algú, però des que vam obrir el facebook (http://www.facebook.com/recitalsadomicili?fref=ts), la gent contacta amb nosaltres per allí, sense conèixer-nos de res.

 

- I hi ha molta demanda? 

-Sí, tot i que ara hem parat una mica perquè estem fent una selecció de poemes per editar un disc.

 

- Heu recitat a molts pisos d’estudiants que m’imagino que són petits. Estàs tu de rapsoda, Iago Marta i Guillem Callejón de guitarres, Tomàs Fosch o Nacho Azor, als teclats i, fins i tot de vegades, compteu amb José López o Alex Valdés de contrabaixistes. Ja hi cabeu tots?

De vegades acabes recitant a només un pam de distància de l’espectador. Pot resultar una mica incòmode, però la veritat actuar sense escenari és una passada perquè ets actor i espectador a la vegada. 

 

- Recites poemes teus o d’altres autors?

Meus no en recito gaires. Normalment agafem poemes de Jacques Prévert que agrada molt, també d’Estellés, Blai Bonet, Max Besora o Enric Casasses.

 

- Creus que la poesia és un art en declivi i elitista?

De cap manera. Crec que estem vivint el segle d’or de la poesia en llengua catalana. No hi hagut mai tant moviment com ara de poetes de tot arreu del territori. Cada dimecres hi ha recitals i debats a l’Horiginal. I el concepte elitista ja fa temps que està superat.

 

- El Festival Bouesia, nascut a Deltebre, també barreja bous i poesia en un intent d’aproximar la poesia a la gent del carrer i treure-li l’etiqueta d’elitista, no?

Totalment. Rilke deia que en tot el món només hi havia 200 poetes, perquè només tenia en compte els grans privilegiats, les grans ments. Per contra, nosaltres per a un recital vam aconseguir reunir cinquanta poetes. Per tant, jo em quedo amb Brossa que deia que poeta ho pot arribar a ser tothom. 

 

- Ja que hem tret el tema. Com va sorgir la paraula Bouesia?

Fent cerveses a un pub irlandès de Tarragona on treballava. Hi érem el músic de Deltebre Miquel Àngel Marín i el poeta tortosí Andreu Subirats. L’Andreu va proposar fer un recital poètic de molta gent a una plaça de bous i ens va semblar molt interessant i friki. El fet d’unir una tradició tant arrelada com els bous a les Terres de l’Ebre amb la poesia i el fet de canviar la figura del bou per un poeta, ens va semblar una idea molt bèstia. I a partir d’aquí vam començar a buscar un nom divertit que enganxés i vam anar provant noms i escrivint-los en un paper.

 

- Aquest recital es va arribar a fer?

No, van haver diverses propostes per fer-lo en places grans com la de Deltebre o Amposta, o a la de l’ermita de l’Aldea. La idea era que mentre recitéssim anessin sortint vaquetes, però no es va arribar a fer mai.

 

- A la Bouesia, hi participes activament i també fas de rapsoda, però què t’agrada més: escriure o recitar?

Buff. Són dos coses diferents. Escriure és una cosa íntima, més personal. Has de tancar la porta en clau. En canvi, recitar és tot el contrari. És com obrir la finestra. Unes vegades necessites una cosa i les altres una altra. No ho sabria dir.

 

- Digues-me quins són els teus referents locals i no locals.

Locals, jo diria que José Bo. Vaig tindre la sort de tocar a la banda de Deltebre i vaig aprendre molt d’aquest home. També de Paco Morales, pintor i escultor. Va ser el primer en dir-me que les meues poesies eren una puta merda i li agraeixo, perquè em va ensenyar a millorar. Miquel Àngel Marín, clarinetista, que va ser el primer en marxar i tornar al seu poble per compartir el que havia après. Aquests serien els locals. De no locals, tinc a Josep Pedrals, Carles Hac Mor o l’Enric Casasses,..

 

- Ja tens un primer llibre publicat. N’hi haurà més?

N’hi haurien dos, tres, els que em vulguin publicar. Material n’hi ha. De fet, també tinc publicats alguns poemes en antologies i fins i tot en ucraïnès (es refereix a Capsula, una versió bilingüe on comparteix poemes amb Meritxell Cucarella-Jorba i Tomàs Arias Soler traduïts per Andríi Antonovsky i Catalina Girona). A nivell poètic és el més emocionant que m’ha passat. Els meus poemes sonaven millor en ucraïnès que amb català (riu).