Jump to navigation
- El nom del grup és OKDW i aquest disc que presenteu porta per títol ‘Gràcies, molt amable, fins aviat’. Com portes el tema dels comiats, així, en general, Virts?Ha sigut tot un conjunt de coincidències, en realitat, però ara és el moment més de comiat de la meva vida, realment. Estic en un moment de canvi d'etapa. Menys canviar de grup, ho estic canviant tot. [riu]
- Suposo que per això, justament, aquesta és la sensació que destil·len les lletres...De fet, molta gent em diu que aquest disc va d'aquest canvi que estic fent. En realitat, vaig escriure les lletres molt abans del canvi i, no sé com, ha coincidit tot. Ha sigut una cosa molt estranya, però sí, dec ser vident! [riu]
- Justament els inicis, els finals i tot allò que passa entre aquests dos punts temporals són els protagonistes de les lletres d’aquest nou disc. Així que potser sí que la vida t’ha portat a inspirar-te en aquests moments...Crec que fent les lletres de les cançons m'he autoinspirat a fer els canvis a la vida.
- Sents també que aquest àlbum és un punt i a part respecte de l’anterior, ‘08880’ i que encetes una nova etapa musical?Sí, la veritat és que ho sento bastant així. Crec que el primer àlbum va ser com una prova. El Peter Party i jo ens dediquem a la música des de fa molt de temps, però aquell treball va ser com un primer test d'aquest projecte que, al cap i a la fi, no deixa de ser una cosa nova, per molt que abans ja haguéssim treballat també de la música. Llavors, el '08880' va ser com una prova i en aquest àlbum, el 'Gràcies, molt amable, fins aviat', sento que tant el so com les lletres tenen una direcció més clara. Sabem més el que volem i com volem sonar ara mateix, perquè potser, de cop, en un altre àlbum hi ha un altre so. Sento que aquest àlbum està més definit i crec que es reflecteix en la sonoritat de les cançons.
- Cites com a referents musicals Bruno Mars, Frank Ocean i The Internet, entre d’altres. Què creus que has après de cadascun d'ells i què han aportat a la teva manera de fer música?Doncs, sobretot, una mica, des d'on es fa aquesta música. Perquè en aquest àlbum hi ha cançons en què la lletra té molta importància o amb un missatge que va una mica més enllà, però després hi ha cançons que són molt més per ballar, que de vegades aquí no trobem tant, però que en altres idiomes, com amb anglès, existeix aquest fet. Potser no ens crida tant l'atenció perquè bàsicament no entenem les lletres. [riu] També n'he après ritme, harmonies o perspectives des d'on escriure, des d'on dir les coses. M'interessa bastant com agafar aquests punts de vista diferents i traslladar-los al català, perquè, al final, crec que l'idioma hi té molt a veure. Jo penso diferent en català i en castellà. La meva llengua materna és el castellà i jo penso diferent en una o en l'altra. Llavors, em semblava interessant transportar això de l'anglès, que al final és un altre punt de vista més, i intentar-ho plasmar en català. Em semblava un exercici divertit.
- Llavors, a l'hora d'explicar aquests inicis i finals que comentàvem abans a les teves cançons, si la teva llengua materna és el castellà, com t'has sentit fent-ho en català? Ho hauries expressat diferent en una altra llengua?Tot i ser el castellà la meva llengua materna, tinc molta més experiència escrivint en català. En castellà no he escrit quasi mai. És una cosa que no descarto fer en algun moment, però de moment em sento molt bé escrivint en català. Al principi em costava més perquè era nou per mi també, sempre havia escrit en anglès, tot i que tampoc et tinc tant nivell d'anglès, escrivia una mica com podia... [riu] Tot i que el castellà sigui la meva llengua materna, tinc la sort de relacionar-me amb moltes persones que parlen català, que és una llengua que tinc molt interioritzada. No em costa com em podria costar l'anglès.
- El single de presentació del disc és ‘Tu mou-lo’, una cançó amb molt de ritme que convida al carpe diem...Aquesta cançó em sembla que és la del disc que fa més temps que tenim feta. Me la va passar el Peter. Ell n'havia fet el beat i algun tros de melodia. És una cançó que pren totalment com a referència en Michael Jackson. Al final són coses de música que ens agraden, que hem menjat i hem digerit i, a partir d'aquí, hem fet la nostra proposta. És Michael Jackson, és ballar, però amb un punt de fatxenderia!
- L’heu presentat amb un videoclip d’estètica dels vuitanta...Sí, perquè volíem acompanyar aquest so que té la cançó, que és totalment d'una altra època.
- En aquest àlbum, també hi ha lletres per a la introspecció, com ara ‘Link in bio’, que enceta el disc, o ‘Malson’. Fer cançons és com fer teràpia?Podria ser, tot i que no m'ho he plantejat mai així. Al final, sorgeixen de coses que em passen pel cos o pel cap i en parlo perquè és el que m'interessa en aquell moment. I pot ser que funcioni d'alguna forma com a teràpia. Crec que parlar les coses, sigui amb algú o escrivint-ho, és fer teràpia. T'ajuda a col·locar-lo una mica a l'espai i a tenir les idees més clares. Suposo que per això molts terapeutes sempre recomanen escriure.
- En canvi, cançons com ‘Bratz’ parlen de canvis molt més vitalistes. Mostres així les dues cares dels canvis?Sí, totalment. Bratz jo la veig com més adolescent, com amb aquesta passió més nova. És com redefinir-te tu mateixa i trobar-te després d'haver intentat encaixar molt en un grup. I té aquest punt divertit i crec que la música l'acompanya molt, que és com un mig rock per ballar d'una manera esbojarrada. Em va sortir com un punt així més adolescent. M'agrada perquè aquest disc es diu 'Gràcies, molt amable, fins aviat' i és com de tancament, però justament comença amb començaments: començar a estar segura de tu, a tirar pel camí per on vols anar. I al final penso que és una mica el mateix, que, al final, un tancament: una cosa que s'acaba sempre dona pas a una altra de nova que comença. El que passa és que el disc està una mica a l'inrevés: comença per la part de començar i aquesta novetat que et ve també quan tanques algunes coses i te'n vas a unes altres, i de cop també hi ha molta novetat i t'ho pots agafar tot molta passió. Doncs comença una mica més per aquesta part i després acaba amb la part de comiat o amb el fet d'adonar-te del pas del temps. Aquest disc és com una mateixa moneda mirada des de les dues cares.
- La lletra de ‘Bratz’ diu “Fer el que toca no em surt/ però passant de tot puc ser qui soc/ per molt que no li agradi a algú”. La música et reafirma?Sí, i m'agrada perquè el missatge és ben clar. No hi ha cap volta filosòfica en aquesta cançó i crec que, precisament, per això agrada. És una cosa ben clara i la ballem. És que és això, no hi ha res és. Faré el que em doni la gana. Això és el que em diverteix d'aquesta cançó.
- A la cançó ‘2007’ hi ha una frase molt bonica: “Potser és veritat/ que els adults no són res més que nens amb més espelmes/ per bufar quan van fent anys”. El pas del temps com a marcador d'etapes...Sí, és així, és que a mi em passa així des de petita, que penso que és una estafa això de fer-se gran. Vull dir aquesta dicotomia tan diferenciada. Òbviament, quan ets adult has viscut coses que no havies viscut quan eres més petit i tens més experiència, això no dic que no passi, però hi ha una dicotomia molt marcada entre ser petita i ser gran. Crec que, al final, la línia és molt més fina. Per exemple, jo porto des de ben petita pensant que quan aniria a infantil seria gran, quan aniria a primària seria gran, que quan aniria a secundària seria gran, que quan acabés el batxillerat seria gran, que quan acabés la universitat seria gran, que treballant després seria gran... I, al final, van passant els anys i em pregunto quan arriba la sensació que ja està, que ja ets gran? I encara no me l'he trobat. Potser un dia canvio d'opinió, però cada cop confio menys que això passi en algun moment. Crec que tota l'estona ets la mateixa persona, cada cop saps més coses i tens més experiències, però em semblava maco fer una cançó sobre això perquè al final és com abandonar també aquesta idea que en algun moment t'il·luminaràs i de cop seràs la persona adulta que sempre has esperat ser. I això crec que és més un ideal. La vida no és una cosa que en algun moment es faci estable o que no canviï, perquè si no ho fa et mors. És un canvi constant, tota l'estona estàs creixent, no hi ha un punt que de cop facis un clic general i ja s'hagi acabat.
- En aquest disc hi tornem a trobar col·laboracions. És el cas de Galgo Lento a ‘Ara sí que ja no’, de Kelly Isaiah a ‘Drap brut’ i de Miki Nuñez a ‘Wildcats’.Estic molt contenta d'aquestes col·laboracions, perquè a tots tres els coneixia, tot i que no gaire, però amb els tres ha estat un plaer treballar. Són molt divertits, molt professionals i n'estic molt contenta. En el cas de Galgo Lento coincidim en el cas de fer una música una mica semblant. Sento que estem com en un bosc de música que no és la que fem nosaltres i estem sols obrint un camí amb un matxet.
- Però ara estàs fent la música que t'agrada o no?Sí, ara sí, però vull dir que amb el Galgo Lento fem uns gèneres que s'assemblen una mica i que encara no tenen recorregut fet en català. Llavors, sento com que anem de bracet, però fent cadascú les seves propostes. La veritat és que no ho he parlat mai amb ell, però jo ho sento així. M'ho he de prendre com uns nous començaments.
- De fet, l’última cançó, ‘Wildcats’, acaba sent també una invitació a gaudir del moment. Tot s’acaba, però fem que l’ara valgui la pena. “El temps no espera”, canteu...Sí, aquesta sensació és nova en mi, perquè fins ara no havia tingut mai la sensació que les coses s'acaben. És a dir, sí a curt termini, però ara veig que tot canvia, que les persones marxen i venen. Vull dir que fins ara havia vist les coses des d'un lloc concret i ara m'he vist en situacions que m'han donat noves perspectives, i això m'ha mogut una mica. Això m'ha fet veure que, en realitat, no disposem de tant temps. En algun moment s'acaba i jo el que vull és passar-m'ho bé tot el que pugui. Tot i que he de dir que, últimament, he descobert que el que més m'agrada no és l'eufòria, sinó el fet de poder estar tranquil·la. Aquesta és la meva nova felicitat: estar tranquil·la.
- Com és treballar amb el productor Peter Party, guanyador d’un Grammy llatí en la categoria de millor àlbum alternatiu, ja que va ser coproductor i va participar en la composició de diferents cançons del disc ‘Calambre’ (Sony, 2020) de Nathy Peluso?Jo repetiré fins que ell no vulgui fer-ho més, perquè jo ho voldré sempre, perquè és el millor. És el millor productor que tenim aquí, és molt bo, fa que tot sigui increïble. La veritat és que és un luxe comptar amb ell. A més, som molt amics i això també ho fa divertit. Estic molt contenta de treballar amb ell, fa una música que m'encanta i és un luxe poder treballar amb algú que s'implica de la manera en què ho fa ell en aquest projecte. És un regal.
- Si mirem la portada, us veiem convertits en personatges de manga. Explica’ns-ho.Saps això que et deia d'estar en un bosc obrint camí? Doncs ens sentim una mica així, d'anar a totes amb una cosa que és una mica kamikaze en el sentit que no ens ho estem posant fàcil. Si volguéssim jugar a posar-ho fàcil, no faríem aquest estil en català. Faríem una altra cosa, on ja hi ha com un recorregut, on ja hi ha com una escena, però ens agrada escollir el camí difícil bàsicament perquè és la música que ens agrada fer i la tirem endavant. Llavors, la portada fa referència a aquesta sensació de velocitat. No sabem ben bé on anem, però anem a totes!
Instagram OKDW Web Hidden Track Records Web Concerts Cruïlla
