Jump to navigation
- La teva novel·la podria ser la versió ampliada de la cita d’Allen Saunders que va popularitzar John Lennon que diu que la vida és allò que passa mentre fas altres plans...Sí, és una mica el que li passa a l’Hel. Ella intenta controlar una mica tot el que vol que li passi, però li passa tot el contrari del que voldria o tot de coses que li fan anar replantejant-se la seva situació. Una mica com ens passa a tots amb la feina, les parelles, etc.
- Deies que la història va sorgir a partir del teu propi procés de reflexió sobre la maternitat. Volies que escriure-ho t’ajudés a treure’n conclusions o a compartir dubtes i pors que també et van sorgir a tu durant aquest procés?Va sortir una mica de manera natural en començar a fer els cursos d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès. De cop, hi havia com certa temàtica sobre la maternitat o sobre la decisió de ser o no ser mare que s’anava repetint i allà es va començar a crear com aquest personatge de l’Helena. A partir d’aquí, entre els llibres que llegia i la meva pròpia reflexió, intentava trobar aquesta resposta. La història va començar a sortir d’una manera molt intuïtiva. Jo sempre dic que, per a mi, el centre de la història és aquest pas del temps, aquesta pressió, com encaixar-ho tot i en quin moment. I aquest pas del temps dialoga amb una protagonista de 35 anys i escaig, i aquestes preguntes es troben dins d’aquesta reflexió que es fa sobre on establir-se, la parella, la feina, la maternitat... Ella vol saber com encaixar tot això quan també hi ha molta incertesa, quan en el context de la novel·la comença una pandèmia, com va ser la de la covid-19. Per molt que sigui una decisió amb un gran pes emocional, els elements objectius també fan replantejar tot l’escenari.
- A moltes dones, ‘El moment perfecte’ ens posa davant d’un mirall perquè, qui més qui menys, segur que s’ha trobat en una situació com la de l’Hel...Amb el temps, t’adones que la possibilitat que et quadri tot i trobis aquest moment perfecte és molt difícil. Acabes prenent les decisions potser d’una manera més emocional, però clar, tots aquests elements racionals existeixen i exerceixen una pressió. Jo no volia tant que la novel·la tingués una protagonista que necessàriament arribés a una conclusió o a una altra. De fet, el final de la història és potser el que estava més obert i és el que em va costar més de lligar i tancar perquè no volia que necessàriament anés més cap a un cantó, sinó més aviat veure que les circumstàncies externes fan que durant molts anys puguis anar donant voltes d’una banda a l’altra i l’angoixa que genera tot això.
- “Els camins són així, ens obliguen a triar una cosa o l’altra. Però tu ho vols tot, Hel. T’entossudeixes a voler-ho tot i no veus que sempre hi ha un preu a pagar. I ni tan sols saps si tenir-ho tot et faria feliç”, escrius. Aquests atzucacs que t’obliguen a prendre decisions quan potser encara no estàs preparada són els que carreguen de dubtes. Sabies des d’un principi com volies fer acabar la història de la protagonista i, per tant, quin camí triaria l’Hel?No ho sabia des d’un principi. Va ser com un procés paral·lel, en el moment en què jo com a Maria Mitjans vaig arribar a certa conclusió personal i la meva vida anava cap a un cantó, que vaig dir que la història tenia més sentit que acabés anant cap a una altra banda, per poder-ne explorar els dos vessants. Però no necessàriament volia que anés cap a un sentit o cap a l’altre, simplement volia anar veient com la protagonista, amb les diferents circumstàncies que tenia, com s’anava desenvolupant per saber com tenia sentit que acabés la novel·la.
- Vius a Bèlgica i el relat passa a Brussel·les, que tu defineixes com un lloc d’estrangers, un lloc de pas, al llibre pels motius laborals de l’Hel. Era important també el lloc per aquesta dificultat d’arrelar que transmet la protagonista?Quan et planteges ser mare, el tema de les arrels pren una altra dimensió. De cop, és molt més important. Sembla que maternar a l’estranger suposa una sèrie de reptes i que això afegeixi un pes addicional que et fa pensar que potser no és el moment perfecte, perquè el fet de ser fora fa que tot aquest relat que hem d’anar explicant de com ha de ser una maternitat, amb una família, uns avis i el fet de no tenir tot aquest entorn, faci que costi més encara començar aquest procés de maternitat, de tenir una família. Llavors, per a mi sí que el fet de viure a l’estranger, d’explorar una mica aquest desarrelament o de plantejar-te tenir una família dins d’un context estranger afegia diferents capes i matisos que em semblen interessants. La veritat és que Brussel·les és una ciutat molt particular, perquè molta gent hi és de pas, o potser no de pas sinó en un constant tornar cap a casa, però és una ciutat per treballar-hi. Això encara fa més difícil que puguis tenir aquest entorn de família. I també una mica l’atmosfera que té. L’atmosfera per mi era important en aquest llibre. Volia que fos fosca o més d’introspecció. Al final, la novel·la és molt introspectiva, té un punt inquietant i aquesta atmosfera de Brussel·les m’ajudava perquè fos així.
- Situes el relat en plena pandèmia de la covid-19, en ple confinament. Què et va portar a explicar la història en aquest període? Volies augmentar aquesta sensació d’angoixa?Sí, exacte. I el fet que la història de la protagonista estigui narrada en primera persona és perquè jo volia que el lector tingués la sensació d’estar dins del seu cap, dins del diàleg intern de la protagonista. Llavors, tota aquesta atmosfera de tancament de la pandèmia em va anar molt bé per a la història. De cop, tenia sentit com que estigués ubicada en aquest moment en què encara la recloïa més a casa o l’aïllava més de la seva parella. I tot això ajudava perquè la història anés avançant.
- Són moments complicats per a la protagonista per les decisions que vol prendre, per les circumstàncies del moment, que sembla que s’agreugen constantment, i perquè la maternitat es converteix ja en una fixació constant...Suposo que la gent que estava embarassada o en procés de quedar-s’hi en el context d’aquesta pandèmia, que no se sabia quan s’acabaria o com aniria evolucionant, feia que no sabessin tampoc gaire cap on tirar. Com a paral·lelisme, podríem dir que va passar el mateix durant la crisi econòmica del 2008, que també va ser un període llarg d’incertesa que no sabies cap on evolucionaria i que complicava prendre aquests tipus de decisions.
- És un llibre carregat de simbologia, que arrenca amb la desaparició de la gata Cléo. A partir d’aquí: les paràlisis del son, l’home del bosc i un rellotge de cucut que avança més de pressa del que ho hauria de fer i que obsessiona l’Hel... Per què vas voler que apareguessin aquests elements que aporten aquest toc tan inquietant a la història?Per a mi el simbolisme és molt important i quan llegeixo una novel·la m’agrada que tingui diferents capes, una mica com fa el realisme màgic. M’agrada que no estigui tot dit. El procés de l’Hel és majoritàriament mental i aquests elements simbòlics, com el cucut o la gata, fan que avanci la història i són un reflex de l’estat mental de la protagonista, però alhora t’ajuden a sortir-ne una mica i s’afegeixen a aquestes capes que et deia, que fan que vagi avançant el relat.
- I, a part, la fixació amb el temps, amb aquest rellotge de cucut...Sí, la fixació amb el temps. Molta gent, quan llegeix la novel·la, em diu que és angoixant aquest rellotge que no para d’avançar. I aquesta era la idea. És opressiu i et porta a haver de prendre una decisió. I una de les coses sobre les quals últimament dono voltes és que si la decisió que prens no va encaminada cap al sí sembla que mai no sigui definitiva. En la maternitat passa això, que quan vas cap al no, sempre és un no que sembla reversible, hi ha una mica com aquesta il·lusió, encara. Sembla un no reversible, per tant, és una decisió que costa de tancar fins que han passat bastants anys, ja que la vida sempre et pot fer anar per un cantó que t’ho faci replantejar i intentar-ho. És un debat intern molt profund. Llavors, m’interessava veure què passa quan tu vols prendre una decisió, però és molt difícil fer-ho si no va cap a certa direcció que et permeti donar-la per tancada de manera definitiva.
- Però si va cap al cantó del sí, encara que sigui la decisió definitiva, també poden sorgir dificultats, com li passa a l’Hel...Sí. De fet, crec que hi ha una frase a la novel·la que ja diu això: em feia por ser mare, em feia por no ser-ho o penedir-me de les dues opcions. És clar, hi ha la por d’arribar massa tard, però també hi ha la por de penedir-se d’una decisió que té un punt d’irreversible. Paradoxalment, qualsevol de les dues opcions, genera aquesta por.
- Durant una de les presentacions del llibre, deies que explicar la història de l’Hel en primera persona et va ajudar a crear i a fer créixer el personatge. Com ho va fer?Vaig anar fent proves d’explicar la història en primera persona, en tercera persona, amb diferents narradors... Però crec que amb aquesta protagonista, la primera persona tenia tot el sentit. Llavors, per ajudar una mica que la història respirés i sortir del seu cap, també amb els elements simbòlics, vaig fer servir aquesta segona persona, que és una espècie de consciència que li va dient què ha de fer o li va reforçant els pensaments. A més, també ajuda una mica a acabar de lligar tot aquest entramat.
- Com dèiem abans, aquest llibre sorgeix arran de cursar l’itinerari de narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Després d’aquest debut guardonat, vindran més aventures literàries? Com has viscut l’experiència?N’estic molt contenta. Aquest manuscrit el vaig acabar pels volts del 2023, va ser finalista del Premi Josep Pla el 2024, però el procés des que el finalitzes i aconsegueixes veure’l publicat, costa, sobretot si és un primer llibre, i a vegades és descoratjador. Però també m’ho prenia com una primera experiència. I amb els cursos, igual, va ser com aprendre un ofici. I estic molt contenta del resultat. M’agradaria continuar escrivint i tinc alguns projectes, però aquí torna a sortir el factor temps, que és clau. Ara mateix, estic immersa en un segon embaràs, i no sé si trobaré el temps per posar-m’hi. Jo crec que és una cosa que m’acompanya des de sempre i que tard o d’hora estaria bé fer un segon projecte, però aquestes coses també surten millor si es couen a foc lent. I tinc al cap altres temàtiques per explorar, però també vaig fer un curs de poesia de l’Ateneu Barcelonès, ja que també m’interessa aquest gènere.
Instagram de Maria Mitjans Web Editorial Bromera
