Jump to navigation
- Si comencem pel títol de l’exposició 'Contrapastoral. Art i pagesia', ja mostra una intencionalitat. Com sorgeix aquesta necessitat de qüestionar la mirada bucòlica del món rural a través de l’art?Partint que això és una exposició d’art i aquí tenim la visió i la representació de diferents artistes sobre aquest món rural. Sí que és veritat que a vegades aquesta realitat que mostren els artistes és una mica més exagerada, o fora de lloc, i sovint hi ha hagut aquesta visió idíl·lica, romantitzada i bucòlica i justament el que pretenem amb aquesta exposició és dir que no. Que el món rural també és un lloc de contradiccions, de misèries, de lluites, de combats i de contradiccions absolutes. I el que fem és buscar, a partir d’aquestes peces d’art, aquests contrapunts que ens fan posar en tensió aquesta imatge bucòlica del món rural i que potser ens fan adonar que el món rural no és tant idíl·lic com ens pensem. Aquesta seria la premissa de l’exposició.
- Què suposa fer aquesta exposició a Lleida i a més a més fer-la al Morera, sent la segona exposició temporal que acull el museu i que recentment ha estat reconegut com a Museu d’Interès Nacional?En primer lloc, agrair al Morera que cregués en el projecte i després també es donen diferents circumstàncies. Primera, per més que és veritat que el Morera és un museu de país, i crec que és important reivindicar-ho perquè el Morera no és només un museu de Lleida, és un museu de país. Però sí que és veritat que es fa des de la visió de Lleida i, per tant, Lleida ciutat, com a capital d’una província que possiblement és la que més es relaciona amb l’agricultura quan parlem en l’àmbit català, doncs encara prenia més sentit, I també per un altre motiu, que jo crec que és important de reivindicar i és que la col·lecció, el fons del Morera, és un fons molt ric amb peces meravelloses, moltes de les quals ens han servit, també, per construir aquesta exposició. És veritat que hi ha peces de fora, però hi ha un gruix molt important de peces del Morera.
- Són una setantena d’obres de més de cinquanta artistes. Hi trobem una gran diversitat de peces: fotografia, pintura, escultura, audiovisuals, cartellisme... Com fas la selecció d’aquestes peces i com crees el diàleg de confrontació entre elles?En la selecció inicial del projecte potser hi havia unes 300 obres i al final el que has de fer és anar retallant i intentar buscar aquesta essència del que pretenem dir amb l’exposició amb menys peces, però intentant escollir les que creiem que són clau i que funcionen per poder establir un discurs. Sí que és veritat que pràcticament tota l’exposició busca les relacions entre el passat i el present. A vegades confrontant parelles d’obra històrica i contemporània, com en el primer àmbit de la mostra, o també, en altres àmbits, establint contextos més generals on potser hi ha una obra contemporània i tres més històriques o a l’inrevés, amb l’objectiu de posar en tensió o en dubte.
- L’exposició recorre sis àmbits diferents amb els seus corresponents xocs de contrapunts artístics. Quins són aquests àmbits?El primer és 'Trossos i altres llocs'. El que volíem era ensenyar aquests paisatges modificats per l’agricultura, on els protagonistes d’aquesta agricultura -els pagesos i les pageses-, no hi són del tot presents. És a dir, com creem el paisatge com a humans, com el transformem, però sense que ens veiem. En el segon àmbit, ja entrem de ple amb aquests protagonistes: “Elles i ells, pageses i pagesos”. Aquí ja veiem els rostres dels pagesos i les pageses, les persones que treballen la terra o l’han treballat. D’aquí passem al següent, 'Dessota l’òxid del tall', que el que intenta explicar és que l’agricultura gairebé no ha mogut la seva manera de fer des de Mesopotàmia fins a finals del segle XIX i principis del segle XX. Durant segles la feina es feia amb les pròpies mans, amb eines manuals o tracció animal i això es va mantenir inamovible fins a l’arribada de les primeres mecanitzacions. Per tant, el següent àmbit ja ens trasllada a la mecanització: 'Maquinacions'. Aquí intentem explicar aquest canvi de paradigma, què suposa que de cop, aquesta manera mil·lenària de fer, es trenca perquè apareixen les màquines amb motor i de sobte tot el paisatge, tota l’economia al voltant de l’agricultura, canvia d’una manera radical.
L'obra 'Traginadores' d'Isabel Banal | Foto: Surtdecasa- Passar del treball manual a la mecanització s’entén com un progrés, però també comportava altres conseqüències: agricultura més intensiva, inversions econòmiques que no tothom podia fer, abandonament de camps o despoblament amb l’èxode rural. El progrés també comporta un preu en aquest sentit, oi?Sí, sí. Tenim una pagesia que està lligada absolutament al mercat i al món globalitzat. Els preus no es marquen des de l’economia local, sinó que és una cosa molt més global i fa que cada vegada menys gent porta més terra i cada vegada s'emporta la terra d’una manera més semblant. Llavors, possiblement es perd molta cosa de la que hi havia abans, i no ho dic des d'un punt de vista romàntic, perquè aquesta exposició no pretén ser ni romàntica ni nostàlgica. Vivim en els temps que vivim, però crec que també podem ser crítics amb el model agrícola actual.
- En el tram final de l’exposició hi trobem els àmbits que potser més han transcendit a la societat, els conflictes i la dicotomia entre camp i ciutat. Com està representat?Ens trobem amb 'El camp rebel', justament per explicar aquestes lluites històriques, no només les lluites pròpies que hi ha hagut al món rural al llarg de la història, sinó també les lluites metropolitanes, que han necessitat el món rural per sustentar-les. Des de la Guerra Civil, amb els cartells de la República que demanen als pagesos que tinguin bones collites perquè els soldats dels fronts les necessiten, fins a protestes més actuals, com poden ser la Revolta Pagesa o moltes altres protestes que hi ha hagut d’una manera més recent. I al final, el sisè i últim àmbit amb què acabem, és aquesta mena de contraposició entre 'Camp/ciutat'. És una contraposició que potser històricament sí que tenia més sentit i hi havia més diferències, però que sembla que cada vegada potser n’hi ha menys, no? Busquem aquestes particularitats que tenen les ciutats i les particularitats que té el món rural i veiem que cada vegada són menys. Els pobles potser cada vegada són més urbans i les ciutats potser cada vegada són més ciutat encara. Llavors ens llancem cap al futur per preguntar-nos: Cap a on anem? Quina és la premissa?
- A les ciutats també hi ha aquest punt idíl·lic per el fet rural. Hi ha gent que fa horts urbans, però quan se’n cansen ho deixen estar, en canvi, un pagès ha de seguir per una qüestió de supervivència, li va el pa, no és un entreteniment.Sí, però jo crec que aquestes pràctiques potser també hi són al món rural, veritat? També hi ha persones que fan horts, que planten tomaqueres a l’estiu i no viuen d’això. Però sí que és veritat que a les ciutats, ni que sigui per geografia, hi ha molt menys terreny cultivable i, per tant, aquestes pràctiques són una manera de divertiment o d’anècdota, però sí, evidentment no podem comparar una cosa que es fa d’esbarjo amb una altra que és un ofici.
- Com s’està rebent l’exposició per part dels visitants, quin és el retorn que t’arriba?Bé, jo no hi soc cada dia aquí, però que, per exemple, des del Museu s’hagi decidit que l’exposició no acabi el 31 de maig, sinó que s’allargui fins al 29 de setembre ja és un bon senyal. L’objectiu era fer una exposició en un museu, pensant en un públic que ja està acostumat a venir a aquest tipus d’equipaments i que potser es trobaria una exposició que no està acostumat a veure o d’una temàtica una mica més arriscada. I alhora també fer l’exercici contrari, és a dir, tant de bo sigui una exposició que també vingui a veure gent que no està acostumada a venir a veure un equipament com el Museu Morera. I això potser ho aconseguim a través d’algunes de les activitats paral·leles que hem fet, com l’última taula rodona amb Gerard Batalla, Eva Bonet i Adrián Drago, pagesos i pageses que han compartit la seva experiència sobre el seu dia a dia al camp, el debat camp-ciutat i el futur de l’agricultura. Venir a aquesta taula ja incentiva a visitar l’exposició i a més a més potser també a aprofitar per descobrir tota la col·lecció permanent que hi ha al Morera, que val la pena que es conegui.
- Quina és la reflexió que voldries que s’enduguessin els visitants després de veure l’exposició? Què t’agradaria que provoqués?L’objectiu és generar com una mena de visió crítica cap al món rural. Qüestionar-se aquesta mena d’hegemonia imperant que hi ha a la província de Lleida, la manera que tenim de cultivar o les grans empreses agroalimentàries. Poder dir que potser hi ha coses que no les fan bé, potser no tots els pagesos fan les coses com cal, potser la Revolta Pagesa té reclamacions legítimes, però d’altres que no tenen molt sentit i, per tant, poder veure que a partir dels artistes, dels fenòmens visuals, podem posar una mica de tensió en el dia a dia. Crec que una mica l’objectiu d’aquesta exposició, i en general de totes, hauria de ser això, que ens ajudi a tenir una visió més crítica sobre el que ens envolta.
- Més enllà del Morera, un cop finalitzi l’exposició el 29 de setembre, hi ha la intenció de fer-la itinerar i que passi per altres espais i per altres territoris?Oficialment, no podem dir massa cosa, però sí que és possible que puguem portar una versió d’aquesta exposició cap a un altre territori català a principis de l’any vinent. Encara no és oficial, però hi estem treballant i està ben encaminat perquè acabi passant.
Web El Morera
