Jump to navigation
La llista d'incondicionals del gamberro més gran de la història de la música gala no té res a veure amb el perfil proper a l'artista de la chanson, ni als romàntics que ambienten viatges en creuers. Ell s’apropa més amb Beck Hansen, per exemple, un altre visionari que es va confessar embogit per aquest disc, al·lucinant entre orquestracions espectrals, murmuris, baixos afilats, músics coneguts de sessió, acostament al rock progressiu, i uns arranjaments extravagants, obra de Jean Claude Vannier, revolucionari compositor de bandes sonores i allistat al bombardeig.
La resta, una onírica versió recitada de la història de Lolita, aquest cop protagonitzada per Melody i l'adinerat conductor que l'atropella. En realitat, i com ja ens té acostumats, Gainsbourg jugava amb el segon nom de Jane Birkin, que era Mallory. Ell jugava sempre, als sinònims, als equívocs, a la ironia, i de fet, Historie de Melody Nelson necessita moltes escoltes per observar que el compositor, igual que Nabokov, prenia una sideral distància envers les seues criatures, i aflorava llavors el sarcasme, la llunyania amb l'explicat. No és una excepció que l'altre gran sarcàstic i cínic en aquest assumpte fes el mateix. Va elevar, això sí, l'edat de la seua Lolita a 18 anys. Era un homenatge a la prima i bella Birkin, que a la portada del disc estava embarassada.
El més immediat va ser constatar la reacció del seu públic, que esperava una altra contundent demostració de pop agradable o de jazz, o un gir a aquelles estampes seixanteres cantant amb la Bardot. Però es van quedar de pedra. Estava fora de control aquell artefacte fosc, no fàcil, per descomptat. A força de ser repetitiu i previsible, es pot dir una vegada més que el geni anava almenys dos passos per davant, i la prova és que no només Beck va caure fulminat, també Portishead, o Michael Stipe, de REM, es van enamorar de Melody Nelson, de la mateixa manera que Nabokov amb Lolita, ni que fos per remoure consciències a través de provocacions que amagaven un coneixement precís de les passions i debilitats humanes. Totes dues històries deixen de banda l'amor per lliurar a l'alè d'un desig inconscient de reconèixer-se en l'altre, i al temps, de desintegrar per sempre, buscant la joventut proteica d'antany.
Catalogada, en el seu moment, com pornogràfica, Lolita no està exempta de polèmica. La història de la literatura està infestada d’exemples on es podria aplicar l’expressió castellana de “mucho ruido y pocas nueces”. Sí que n’hi ha de nous: una relació pederasta i una obsessió sexual hi són ben presents, tot i que en un llenguatge tan sardònic que en girar cada pàgina sembla que encara sentim l’eco del riure de Nabokov mentre l’escrivia. Però sense opinions no hi ha baralles i sense baralles no hi ha història: si alguns deien, per exemple, que Trainspotting d’Irvine Welsh incita al consum de drogues, Lolita per força convida a acaçar jovenetes. Potser per aquest motiu, Stanley Kubrick, en l’adaptació de la pel·lícula, va fer protagonista una adolescent de 15 enlloc d’una xiqueta de 12.
La novel·la és el resultat d’una idíl·lica i perfecta unió entre fons i forma. Nabokov era un escriptor desitjós de ser objecte d’apreciació estètica i l’estil refinadíssim de Lolita no passa precisament desapercebut. Comparacions gairebé inconcebibles i imatges i detalls descrits amb una brillantor inaudita van aconseguir fàcilment fer nàixer en Kubrick la visió d’una Lolita corrent cap als braços d’Humbert o bevent Coca-cola mirant-lo de reüll al cotxe. Llibre o pel·lícula, no importa; ens traiem el barret.
Podeu llegir més articles al nostre blog original: https://lamigdiadadorio.wordpress.com/
Ell, Toni Vañó, de professió: professor de literatura. Ella, Marina Pallás: periodista. De vocació: lectors inesgotables, escriptors empedreïts, oïents de música infatigables. Quan Orió dorm i podem oblidar les nostres obligacions, escribim sobre llibres i música i presentem un programa de ràdio.
