Jump to navigation
El guitarra i compositor Josep Thió parla del futur, de les pors i de les esperances de l’històric grup de música. Senzill, proper i amb una espurna de neguit als ulls, en Josep ens explica com ha viscut la reunificació de Sopa de Cabra i el procés de creació de noves cançons.
- Torneu per quedar-vos?Sí. De fet, el plantejament de tornada va ser una mica el que vam dir durant l’aparició del 2011. Si tornàvem, seria per fer quelcom nou. Això que d’entrada era estrany de fer uns concerts i gravar disc entremig, ho hem anat convertint en una virtut. El tipus de gira que teníem pensat el fem des d’aquest any. És la gira més ambiciosa que hem fet mai. Donarem molta importància a la part visual a través d’una pantalla de LEDS gegant, integrada dins l’escenari. Hi haurà, a més, producció de vídeo en directe, com es fa als festivals, perquè es vegi el que succeeix dalt de l’escenari. Algunes cançons aniran acompanyades d’imatges ja generades per a l’ocasió.
- Després de l’aparició dels 25 anys, us vau quedar amb ganes de renéixer?La tornada va ser molt maca i positiva. Ha estat fàcil recuperar el que teníem junts, allà on ho havíem deixat. Al mateix temps, però, estar tocant el mateix al cap de deu anys és poc enriquidor. Per això, vam dir que si tornàvem, seria per estrenar coses noves, ampliar repertori. El repte de plantejar-nos si encara sabem fer cançons. És la part més interessat de ser músic: compondre, barallar-te, frustrar-te, portar-ho al local d’assaig i tornar-ho a repetir. Fins que aconsegueixes aquella petita peça artesana qIEue té sentiment i emoció.
- Pel que fa a l’estil i la sonoritat, com heu canviat des de fa 30 anys?La carrera de Sopa de Cabra, discogràficament, es redueix a 12 anys, i ja hi ha una evolució molt clara. El que intenta sempre és fer un pas més. Estilísticament, no ens aventurem amb coses noves, però sí que hi ha algun divertiment que no hem fet mai, com un petit vals. Estem allà mateix, progressant, intentant fer-ho més autèntic. A més, comptem amb la col·laboració de Valentí Nieto, que és cantant, compositor, un tècnic freelance malalt del so, que et parla de tot tipus de màquines que no coneixes, dels sons d’instruments concrets… És una cosa més jove, moderna. Espero que se’ns enganxi alguna cosa d’aquesta manera d’entendre el so.
- Com ha estat el procés creatiu del nou disc després de 15 anys?No el fèiem com a Sopa de Cabra. En realitat, no hi ha un tall de 15 anys. En el meu cas, sí, perquè jo vaig començar a estudiar pel meu compte Arquitectura fa 7 anys i vaig acabar la carrera l’any passat. Així que sí, vaig estar un temps sense fer res de música. Per mi, sempre abans de posar-te a composar, hi ha aquest dubte de “en sabràs encara?”. Sempre et donarà la sensació que no, que no sabràs fer res de nou que t’emocioni. El lapse de temps ha estat més llarg que altres vegades, però per altra banda, aquest temps de repòs també m’ha donat certa frescura. Composar és un joc, és un joc de sorpreses: agafes la guitarra, trobes una cosa que et soprèn i vas desenvolupant aquella idea. A vegades, amb una improvisació de 5 minuts tens una idea per una cançó. El que passa és que, normalment, en fas 100 perquè en surti una d’aquestes. Estar apartat de la música ha suposat que estigués menys esgotat. En el passat, m’havia passat de posar-me a treballar amb menys il·lusió que aquesta vegada. L’esgotament és un dels perills de perdre la màgia per jugar amb la música.
- Pot parlar-nos dels temes nous?Sopa de Cabra sempre ha parlat una mica d’un esperit de superació i de l’evolució de les coses. Sempre parlen de l’esperança d’un demà que sigui diferent. I em penso que també va per aquí. A nivell estilístic, hem estat una mica dispersos. Hem fet temes més rockers, altres que tiren més a la musica americana, d’altres de pop anglès. Un dia, ens vam adonar que els grups que ens havien influït eren tots anglesos. Els Rollings, Beatles, Deep Purple, Pink Floyd… En canvi, moltes vegades, hem intentat practicar un rock més americà, que en el fons també és el que volien fer els anglesos, doncs es van emmirallar en el blues, i així va començar la música pop, per exemple, dels Beatles: un joc entre la música tradicional i els nous sons que venen d’Amèrica. Nosaltres no sorprenem en estil, però sí quant a proposta melòdica. Volem crear la reacció de: “Aquesta cançó, oh, que maca..”.
- Explicava que generar nou repertori era un repte i, al mateix temps, una il·lusió. Sent la pressió de complir amb les expectatives?La tenim des del primer disc. Al fer el segon, en Salvador Escribà, el cantant de La Salseta del Poble Sec i propietari del nostre primer segell discogràfic, ens va demanar si faríem un altre ‘Empordà’. Li vaig respondre que era una cançó i que en faríem d’altres que esperem que agradin tant com aquesta. Aquest pes te’l treus ràpid, perquè saps que és quelcom que no es pot provocar, ni és bo fer-ho. Si treballes pensant així, és fàcil que et donis un cop contra la paret, que fracassis.
- Igual que els Sopa, Els Pets celebren els 30 anys, i els Lax’n’Busto han estrenat, també durant el Festival Strenes, un concert infantil. Sou tres bandes del país que heu demostrat que, tot i el pas dels anys, podeu emplenar els concerts i seguir actius.Cadascú ha tingut la seva història i els seus moments. Ells, de fet, tenen més mèrit, perquè no ho han deixat durant aquests anys. Els Pets per exemple, han treballat contínuament i amb molt de qualitat. És d’admirar.. Els La’x, repertori nou ja fa força que no en graven. El mèrit que puguem tornar és, francament, de la gent que ens vulgui veure. Es redueix a això. Mentre hi hagi públic i ganes, és probable que estiguem fent coses.
- Us sentiu com uns dels pares del rock en català?Som un esglaó més. A partir de la meitat del segle 20, va començar la música pop tal com l’entenem avui. Des de llavors, hi ha hagut diverses fornades de músics que han aportat coses. Nosaltres som una peca més. De la mateixa manera que a mi em van influir musics catalans anteriors i Manel influirà als que vindran després.
- Com veu els grups de rock de casa nostra?Jo crec que s’ha de parlar d’escenes de músics en diferents moments de la història. Cada vegada es nota més la influència d’escoles de música com l’ESMUC. En general, dóna la sensació que els músics surten més preparats. A nivell creatiu, no han defallit mai. Sempre hi ha hagut un grup en escena que ha tingut èxit perquè ha ofert coses maques. Posats a mirar-ho des d’un punt de vista d’indústria, potser no és el millor moment. La discogràfica ha patit moltíssim per l’aparició del pirateig. No sé si és més fàcil o difícil ser un grup jove. Crec que sempre és difícil, sobretot si no tens èxit. Aquest mercat és petit. No vol dir que no facin coses interessants, però sempre hi ha lloc per un o dos grups de moda, no dóna per més. El futur del rock català no és el rock català, és una altra cosa que sortirà després i que li posareu un altre nom.
Sopa de Cabra Divendres 7 d'agost, 22 h. Parc del Pinaret de Cambrils
