Mazoni: "No volia treure un disc perquè sí o per inèrcia"

La Sala Zero rebrà dissabte 29 la visita del bisbalenc que presenta l'electrònic 'Sacrifiqueu la princesa'

Víctor Rubio

24/03/2014

Música

Des que el 2004 va començar la seva carrera en solitari, Jaume Pla ha parit 6 discos d'estudi i un directe sota el nom de Mazoni. Aquest 2014, després de treure's de molt a dins l'introspectiu 'Fins que la mort ens separi' (Bankrobber, 2011), ha publicat 'Sacrifiqueu la princesa' (Bankrobber, 2014) on ha 'sacrificat' la seva guitarra per penjar-se un sintetitzador al coll i oferir un grapat de cançons amb mirada optimista i lluminosa amb una pàtina de pop electrònic. Aprofitant que el proper dissabte 29 visita la Sala Zero hem parlat amb ell d'aquest canvi de rumb, de les seves lletres i de com s'enfronta als directes des d'aquest nou punt de vista.

- Primer de tot, la pregunta és obligada... què t’ha portat al canvi de so, a apostar per l'electrònica, els sintetitzadors...?
Quan vaig acabar la gira del disc anterior, ‘Fins que la mort ens separi’, portava ja uns quants discos en català en una mateixa línia. Notava que calia variar i vaig intentar renovar el meu so i la banda. Tot un procés de motivacions noves i canvis encarats a fer una cosa millor. No volia treure un disc perquè sí o per inèrcia. Observo carreres musicals d’altres que s’acomoden en un so i com que jo no volia això he volgut canviar-ho.

- No et volies acomodar, notaves que havies de fer un pas endavant?
Exacte, m’agraden més les carreres que busquen nous sons o que canvien el que s’espera d’ells. Hi ha dos tipus de carreres: com els Beatles, que en 8 anys van fer tota mena d’experiments, i d'altres com AC/DC, que escoltes una cançó i no saps de quin disc és. Però entenc que també hi ha públics de les dues bandes.

- Se t’hi veu molt còmode amb el canvi...
Jo per fer un disc necessito una motivació. Sovint tinc aquell punt d’inseguretat i de preguntar-te si fa falta. Avui en dia hi ha tantes propostes que a vegades no trobes sentit a fer-ne un altre. El punt de partida és una motivació, en aquest cas aprendre coses noves, utilitzar instruments que dominava menys i trobar camins inexplorats perquè amb la guitarra, quan composo amb ella, ja sé el que passa una mica.

- Tenies dubtes a l'hora de fer aquest replantejament o estaves convençut perquè era el que senties que havies de fer?
No, jo quan tinc dubtes és a l’hora de plantejar coses però quan he decidit que ho vull fer ja no en tinc. Em bloquejo més entre disc i disc quan no sé quin camí agafar.

- El disc, en la majoria de cançons, respira un aire més optimista potser no tant melangiós ni tant fosc com en altres ocasions, és premeditat o ha sortit així?
És bastant premeditat. És un disc optimista sorgit d’un moment pessimista. El context és pessimista però la mirada cap al futur és esperançadora. L’anterior disc era molt interior i aquest és més exterior, buscant una manera més directe de connectar amb la gent. Durant la meva carrera he anat alternant un disc cap a fora i un cap a dins.

- El disc l’has titulat ‘Sacrifiqueu la princesa’ i al disc hi ha una cançó titulada '23 d’abril'. Tens pensada alguna jugada ara que s’apropa Sant Jordi?
No (riu), ha estat tot casualitat. La cançó ja existia temps abans de pensar en el nom del disc. I alhora de titular-lo, teníem molts noms i aquest em va agradar com sonava. La coincidència ha estat del tot insconscient. ‘Sacrifiqueu la princesa’ sonava a idea romàntica, més relacionada amb quan era petit que no pas amb el present.

- A 'Bosc cremat' hi ha frases optimistes com: "Som com un bosc cremat, inert en aparença però a punt per explotar de vida", i més tard dius: "Les abelles t’entreguen la vida, les espelmes moren per il·luminar", que és una manera molt precisa d’explicar el que és el sacrifici. És la cançó que resumeix millor l’esperit del disc?
En quant a lletra sí. Segueix la mateixa filosofia que ‘La promesa’ o ‘Un petò per cada cicatriu’. Cançons on, malgrat el dolor, es parla de tenir fe o esperança. La cançó que defineix musicalment el disc potser és ‘Un petó per cada cicatriu’ o ‘Som la carretera’, on es nota més el canvi cap a l’electrònica.

- A la cançó ‘Biologia’ li treus ferro al tema de l’amor. Un tema absolutament recurrent i trillat en la música en general. Un enfoc curiós, no?
És un enfoc molt fred, científic i desmitificador. En aquest disc toco temes d’amor però que bé es podrien adaptar a l’amistat o a altres moments personals. A 'Biologia' el que vinc a dir amb el tema de l’amor és que si el sentim tots, què té d’especial?

- A ‘A.I.L.O.D.I.U.’ parles d’odiar i ho fas d’una forma molt positiva i divertida. Hi ha alguna cosa o persona a la que puguis dir obertament que odies amb tot el teu cor?
No (riu), aquí volia parlar de que es curiós que estant amb una persona puguis sentir amor i odi cap a ella a la vegada. Sorprèn que un dia pensis una cosa i al dia següent una altra. I a la cançó ho explico treient-li ferro, sense una càrrega massa seriosa.

- En aquest disc tornem a trobar cançons directes, ràpides i de poca durada a les que ens tenies potser més acostumats fa un temps. Tenies ganes de tornar a fer-ne així?
Sí, el disc anterior em va agradar molt fer-lo però alhora em va costar bastant de portar. Vaig treure molta cosa de dins i vaig parlar de temes que eren necessaris per mi però quan el presentava en directe es feia molt pesat o feixuc. No sempre estàs preparat per tocar cançons com ‘El dubte’ o ‘La galàxia interior’. Ara tenia ganes de fer una cosa més vitalista i optimista, amb una mala llet més rockera. I tot i que ara no portem gaires guitarres no ha fet decrèixer la intensitat dels concerts.

- Hi ha hagut canvis notables a l’hora d’enfrontar els directes amb aquest nou disc?
Sí perquè de les 20 cançons que solem tocar jo en faig 15 amb sintetizador. Ara també portem bateria electrònica en comptes d’acústica. Així que les cançons velles han hagut de passar pel sedàs de la música nova. Hi ha hagut feina d’adaptar aquestes cançons ja que tampoc acabàvem de conèixer bé les màquines amb les que les tocàvem.

- Com queden les velles cançons amb la nova sonoritat?
Algunes s’han adequat molt bé perquè ja tenien alguna cosa semblant però d’altres com ‘No tinc temps’, que és la cançó més antiga que tenim i més rockera, ha passat a un altre status, és superdiferent. ‘Com he arribat aquí’ també té un aire més digital. Totes tenen un petit canvi.

- Aquest nou esglaó creus que determinarà una mica el camí a seguir?
La veritat és que no ho sé. No sé com em sentiré d’aquí un temps. Ara per ara m’agradaria seguir aquesta línia, aprofondir en aquest canvi però encara no ho puc assegurar. Igual em dóna per fer alguna cosa totalment diferent.

- Sabent que t’agrada produir-te i fer-t’ho quasi tot tu, no et pica la curiositat de produir altra gent?
He fet algunes coses però són molt puntuals. Per amics... però no ho faig com una feina oberta a tothom. Vaig fer el disc de Sanjays, el primer de Sanjosex, Miquel Abras... i com dius, això de que m’agrada tot fer-m’ho jo... també m’agradaria que algun dia no fos així. Estaria bé veure com queda la meva música a mans d'un altre productor perquè de vegades em costa cedir el control. Segur que tindria altres fruits o sortirien coses que ara no em surten.

- Doncs de cara a un proper disc potser és un camí a seguir...
La veritat és que sí, és una de les coses que em ronda pel cap.

- Per acabar, el nostre portal es diu Surtdecasa. Què li agrada fer a Mazoni quan surt de casa?
M’agrada caminar, passejades d’una hora. Per reflexionar, per fer un break. I també m’agrada sortir de festa amb els amics. Les dues coses tenen en comú que són un break, un diari i l’altre setmanal, per desfer-me de tot durant estona.