Jump to navigation
- Què mou un estudiant de periodisme a anar al campament d'Idomeni?El que ens hauria de moure a tots: milions de persones que, com faríem nosaltres, fugen d’una guerra que els hi ha pres tot i, quan arriben a la gran Europa, només troben frustració i impotència. - Però no tothom decideix marxar...Posar-me al seu lloc, a la seva pell em va ser clau a l’hora de decidir que marxava. Als mitjans de comunicació, quan veig imatges d’uns pares, els identifico amb els meus, quan veig el rostre d’un noi de 30 anys, inevitablement, em recorda als meus germans, i quan penso en un sirià de vint anys que ho ha perdut tot, em penso a mi amb les seves circumstàncies. Som massa a prop, en tots els sentits, com per no ajudar-nos. Són nosaltres amb, malauradament, unes altres circumstàncies. Unes circumstàncies que tots podem patir algun dia. - Què tens pensat fer allà?Ajudar. Vaig com a voluntari i, per tant, ajudaré en tot allò que sigui possible. He parlat amb unes quantes ONG’s que estan sobre el terreny i totes han coincidit que qualsevol ajuda és benvinguda i, sobretot, molt necessària. Les tasques que els voluntaris fan són diverses: classificar i distribuir roba, repartir aigua i menjar, netejar, acompanyar els refugiats a hospitals… I el més important: estar amb ells, fer-los-hi entendre que no estan sols. El suport moral crec que és el més necessari, sobretot per als nens que són els qui menys entenen allò que està passant. - Creus que podràs reprimir l'esperit de periodista?Reprimir-lo, no. El que sí que tinc molt clar és que vaig com a voluntari i que, per tant, prioritzaré en tot moment les tasques de voluntariat. Tot i això, és cert que tots els voluntaris tenen unes hores per descansar i preparar-se per al dia següent; és per això, que destinaré alguns moments d’aquest descans per aprofitar-los en sentit periodístic. - Són compatibles les dues tasques?En qualsevol cas, crec que la feina del periodista i del voluntari no estan tan lluny. Molts periodistes han de conviure amb aquest tipus d’escenari i, si fan bé la feina, ja ajuden d’una forma directa les seves víctimes. Explicar la seva situació, denunciar-la i fer entendre la població que s’ha de moure per canviar-la ja és un gran ajuda.- Ja has contactat amb persones que estan allà?Sí. Per tal de tenir mínimament organitzat el viatge, he contactat amb voluntaris que són allà, i també amb periodistes i resposnables de les ONG’s. Tots ells m’han passat tot tipus d’informació i contactes que, de segur, em posen les coses més fàcils un cop sigui a Grècia. S’alegren quan saben que gent d’aquí està viatjant per ajudar. - Com reps les notícies que arriben des d'allà i que parlen d'augment de la conflictivitat?En situacions com aquestes, és normal que, de tant en tant, hi hagi episodis conflictius. És normal i entenedor i penso que, en part, el poble sirià està sent un exemple de perseverància, paciència i saber estar. Per la seva banda, la Unió Europea està quedant retratada en molts sentits i la seva poca capacitat de reacció ha deixat al descobert molts problemes que vénen d’anys anteriors.
Per col·laborar amb la causa podeu clicar en aquest enllaç
