Jump to navigation
Als països occidentals, una cara asiàtica (o, ampliant-ho una mica més, exòtica) sovint està més buscada per ser més resultant de cara al màrqueting. Als països asiàtics passa exactament lo mateix. És, per tant, molt fàcil trobar anuncis, pel·lícules, concursos i promocions, amb algun occidental per allà al mig, posant la cara, per a destacar. En lo cas de Xina, a vegades, busquen que parles una mica de xinès, però en la majoria dels casos, només cal que sigues una persona de pell blanca i ulls rodons. I si ets alt, ros i tens los ulls blaus, encara millor.
L’altre dia, precisament, vaig participar en una d’aquestes activitats promocionals, que busquen occidentals per fer-se una propaganda més “guai”. L’empresa era una immobiliària que té un projecte de construcció d’un gran complex d’habitatges occidentalitzats, parcs, llacs, botigues, restaurants i camins per passejar lo gos –perquè ara los xinesos comencen a tenir gos com a animal de companyia-. Una súper inversió amb molts de diners al darrere.
Lo meu paper, i lo de set noies “blanques” més, era pujar dalt d’un autobús rosa ple de roses decoratives, baixar als llocs més estratègics, i començar a repartir roses a tort i a dret, als ciutadans d’un poble que no coneix ningú, però de més de 5 milions d’habitants. Sent un poble tan petit, efectivament, la majoria dels ciutadans no havia vist mai a un estranger, i les cares de sorpresa i incredulitat que t’oferien, tant grans com petits, no mos van deixar indiferents. Per exigències del guió, havíem d’anar totes guapes, maquillades i amb talons, cosa que encara mos distanciava més de la gent que havia sortit al carrer a fer la compra del dissabte.
Al principi, tot s’ha de dir, feia gràcia anar repartint roses i fent somriure a la gent. Al llarg del dia, però, la paciència va anar desapareixent, la gent començava a demanar-te dos, tres i quatre roses per als amics i familiars, i fins i tot, a exigir-te una rosa d’un color diferent al que li havies obsequiat. Hi va haver també un intent d’agressió per part d’un grup de dones grans, que ballaven a la porta d’un supermercat, que van sortir disparades a robar roses sense miraments. Semblava que aquella gent, no només no havien vist mai a un estranger... sinó que una rosa, tampoc!
Al final del dia, los peus mos feien mal, les roses feien pudor, i la novetat i diversió també s’estaven pansint. Ja només desitjàvem que les roses desapareguessen de la nostra vida, i tornar a fer vida normal. La recompensa van ser 1200 yuans (uns 120 euros), que vam considerar insuficients, en acabar l’esforç realitzat. Egoistes natros, tenint en compte que les universitàries xineses que mos acompanyaven i feien la feina bruta, només van cobrar-ne 60, de yuans.
Una altra injustícia més de ser xinès a un país ple de xinesos.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!