ajudar o no ajudar

Hi ha coses que passen al món i que no les acabes d’entendre. Però passen. Fa uns dies, vaig llegir una notícia que me va deixar de pedra. No només pel fet en sí i per la desgràcia del final, sinó pel significat implícit que hi ha al darrere.

A la Xina, hi passen moltes coses que natros no entenem perquè no deixen de ser part d’una cultura molt diferent a la nostra, però que, d’alguna manera, intentem entendre. Però n’hi ha d’altres, que ni volem, ni podem entendre. Com és l’exemple d’una notícia molt desagradable d’una xiqueta de dos anys, atropellada al mig d’un carrer xinès, i a qui ningú li va semblar important rescatar. Sembla una notícia boja, o fins i tot, de broma, però la realitat no és menys trista que això.

Jo, personalment, no m’hi he trobat mai en una situació semblant, però tinc més d’un amic que sí que ha experimentat en pròpia pell què és sentir-se completament ignorat, després d’haver patit un accident, per petit que fos. Caure d’una bicicleta al mig del carrer i veure que la gent va caminant pel teu costat sense fer cap angle de compassió. Relliscar a les dutxes del gimnàs, tallar-te un llavi i no poder-te aixecar, i adonar-te que la resta de gent continua fent la seua vida. O entrar al metro, ser empès per la multitut, caure al terra, i que ningú tingue la bondat de donar-te una mà per a aixecar-te.

I tot això passa, senzillament, perquè a la Xina hi ha una “teoria” que diu que si ajudes algú que ha patit un accident, te consideraran culpable i hauràs de pagar les conseqüències i despeses. Una teoria que esgarrifa. On queda l’instint d’ajudar a altres persones? On queda la moral altruista de donar un cop de mà? On queda, en poques paraules, “ser persona”?

No ho sé, però espero que tot això canvie en lo temps. Perquè si això és fruit de ser ciutadà d’un país on s’aplica la llei del més fort, o és resultat d’una sang que se’ls ha anat refredant per la corrupció i l’egoisme personal, no l’hi veig gaire sortida.

Si la Xina vol ser un país desenvolupat i poderós, hauria de plantejar-se canviar molts aspectes socials, i no només concentrar-se en lo creixement econòmic. Un creixement que, per desgràcia, no fa més persones a les persones, sinó que senzillament, les fa més riques.

PD: Deixant de banda la notícia, tinc l’obligació necessària d’anunciar als meus lectors, fidels o no, que he tornat de la Xina. No obstant això, no deixaré d’escriure. A partir d’ara i per un temps, lo meu blog personal serà una anàlisi i reflexió de coses que passen al gran gegant asiàtic, basant-me en la meua pròpia experiència.

Gràcies!