Jump to navigation
Diuen que no valores allò que tens fins que no ho perds.
Jo encara ho diria d’una altra manera: no valores mai tant allò que tens fins que no ho has perdut durant un temps i, més tard, ho tornes a recuperar.
I això és exactament el que m’ha passat a mi amb el cel. Un, dos i tres: posem-nos romàntics:
Sempre m’ha agradat més mirar les estrelles i la lluna, que no el sol i els núvols. Potser perquè s’ha creat un màrqueting més fort cap al cel nocturn que cap al diürn: observació de les estrelles, cursets d’astronomia, demostracions d’amor sota la llum de la lluna, la màgia de la nit , les fases de la lluna i els seus efectes emocionals…
I en canvi, al cel de dia no se li sol donar tanta propaganda. A banda, això sí, de les explicacions de l’home del temps i les típiques fotos de cels que sempre fan il·lusió i que queden tan bé, les facis amb el mòbil o amb una càmera professional. (evidentment, són MOLT MÉS XULES les professionals).
La meua experiència a la Xina, però, va fer canviar radicalment les meues tendències celestials. Quan vivia allà i tornava a casa per vacances, lo meu amor cap al cel blau, els colors i formes dels núvols, les postes i sortides de sol … s’incrementava exponencialment. Ho comparava amb la tristor i grisor del cel xinès, i me moria d’enveja pensant que la gent d’aquí ho podia viure cada dia. Me’n tornava a la Xina i fent grans esforços, lo meu subconscient aconseguia “oblidar” aquelles vistes i aquells colors, per a sentir-me una miqueta menys desgraciada.
Ja fa dos anys que he tornat, i que per tant, no experimento cels grisos, cels tapats, absència de sol durant dies o contaminacions camuflades sota el nom de “boira”. Però tot i haver passat dos anys, continuo emocionant-me quan veig que en un mateix dia lo cel em regala colors, formes i llums totalment diferents i constantment variables.
I ara més que mai, no puc evitar posar-me molt trista quan veig fotos i imatges dels nivells de contaminació que s’estan donant al país asiàtic.
Quan jo vivía allà, els xinesos només es posaven mascareta quan estaven refredats, quan tenien al·lèrgies, quan anaven en moto, o quan hi havia la grip aviar. Ara se la posen per a poder sortir al carrer i no respirar un aire extremadament contaminat.
No cal que mirem les imatges de la Xina per a apreciar allò que tenim aquí. Fem-ho sempre. Tant amb el cel com amb totes les coses boniques que tenim.
Núria Barberà (Roquetes, 1984) va viure més de 5 anys a la Xina estudiant, aprenent, formant-se i vivint immersa en un país llunyà i gran, molt gran. Després d'enriquir-se tant personalment com professional, va tornar a casa per a establir-se de nou a les Terres de l'Ebre. Ara és emprenedora, i tira endavant una empresa dedicada a les relacions entre la Xina i Catalunya. Voleu saber-ne més? Seguiu-la!