Lo segrest frustrat de 'sa camiona'

Fa més de deu anys que em vaig independitzar de casa mons pares. Estic empadronada al casc antic de Tortosa. Malgrat això, encara a dia d'avui m'arriben algunes cartes oficials o requeriments a l'adreça d'ells, al barri del temple. Se veu que deu anys són pocs. Si l'entitat bancària m'ha de cobrar alguna factura, ràpidament me troben al número de compte. Si et retardes dos dies en algun pagament, te cau una multa que et dixa distreta (i dit sigue de passada, lo teu retard en pagar sol vindre perquè la mateixa Administració que t'acolla per un cantó, és la que no et paga a temps per l'altre). Quan se t'aplica un recàrrec no t'avisen, te'l trobes directament descomptat al compte corrent i després, si vols i pots, ves amb cara de pena i de bona persona a reclamar allò que és teu. Això si tens sort, si no, reps directament la carta d'algun advocat atemorint-te i dirigint-se a tu en un idioma tècnic que desconeixes. Per no parlar de les companyies de telèfons o suscripcions vàries i el que costa donar-te'n de baixa, amb lo fàcil que havia sigut donar-te'n d'alta.  De cop reps trucades anònimes a casa teua, al teu fix, per fer-te enquestes, vendes per telèfon o qualsevol mena de motiu intrascendent. Un exemple de protecció de dades, sí senyor. Estem fitxats. La tecnologia ens té atrapats i això sembla 'El show de Truman' o un 'Gran Hermano' en format menut.

Quan vol, l'Estat (aquell mite innecessari, que diria Hegel), te troba ràpidament. Quan no l'interessa, juga al silenci administratiu, va passant pantalles del videojoc al que mos obliguen a jugar i te trobes de cop rodejada de deutes que desconeixies (però que et caldrà pagar religiosament) o cartes d'Hisenda que no havies rebut (que Correus quan cal funciona, però quan no, tampoc; i parlo de la seua burocràcia institucional, no de les persones que hi treballen). Sense firmar cap paper, l'administració resulta que pot gestionar per tu segons quines funcions. És a dir, si s'ha de pagar, ràpidament saben on trobar-te, però si saben que no trobant-te a la primera s'acumula un recàrrec, fan com que no saben on ets (direm pressumptament, per si de cas, com en lo tema d'Urdangarín). Que cal que cantes a un acte benèfic i no hi ha pressupost? tenen telèfon, email, facebook, tuiter i el que convingue. Ep, i encantada que hi vaig, eh?

I com que visc al casc antic (amb grans zones d'aparcament habilitades), solc dixar la meua furgoneta verda estampada de sargantanes al descampat de l'escorxador. Quan en alguna ocasió no he pogut sortir perquè un altre vehicle estava mal aparcat i m'impedia el pas, abans d'avisar a la grua els agents de la urbana intentaven localitzar l'amo. Així ho he vist fer en dos ocasions i aquell ciutadà s'ha estalviat la multa. I allí, al mateix descampat, és on la vaig dixar -ben dixada- este dilluns a la nit, cap a l'hora de sopar. Tot era normal i maco (que diria Ovidi Montllor). Cap senyal de trànsit advertint obres. Cap paperet al parabrises. Cap cartell. Cap valla. Res. És més, un policia municipal amb uniforme de servei passejava per davant dels cotxes. Puc estar tranquil·la, vaig pensar il·lusa de mi. No em va dir res. Dimecres (ahir), per motius laborals, marxo cap a Barcelona, on encara hi sóc fins demà divendres. Hi vaig marxar en tren (sí, encara en queden). Hauré estat fora dos dies escassos. Temps suficient perquè l'ajuntament de la ciutat (Visca Tortosa! meu gran amor!) decidisque tal·lar alguns arbres d'aquella zona. I com ho he sabut? perquè un regidor de l'oposició ha penjat una foto al tuiter amb lo descampat buit, sense cap cotxe i amb una màquina treballant-hi. Efectivament. Sense cap cotxe, inclosa la meua furgoneta verda, absent. M'ha començat a pujar la calor. He picat assorada a casa mons pares (aquell domicili prop del parc on quan els poderosos volen me troben i quan no volen ni me busquen). I tement-me la resposta he preguntat amb veu fluixeta si sabien res d'unes obres al davant de l'escorxador. Ha sigut llavors quan ma mare m'ho ha explicat tot indignada (i mira que li costa enfadar-se):

Este matí a les 7.30h una ex-veïna de l'escala que ara viu per Remolins l'hi ha telefonat per dir-li que només quedava un vehicle al descampat: "lo de ta filla". Per sort, sempre dixo una còpia de la clau a casa els pares. Ells, que no tenen carnet, han despertat a mon germà menut que ha començat a córrer com un boig des del parc fins a Remolins. Pel camí s'ha trobat una ànima caritativa que, veent com li sortia la llengua per la boca, l'ha dut en cotxe fins a l'escorxador en el moment just en que les pinzes de la grúa, malèvoles i amb pressa, començaven a enganxar les rodes de la meua estimada i solitària 'sa camiona'. Encara esbufegant, ha pogut rescatar-la de les urpes d'aquelles màquines. Sí, en plural, màquines: la grúa en sí i la màquina de fer diners que és l'ajuntament.

Per sort encara queden bons samaritans pel món: l'ex-veïna que se n'ha recordat de quin cotxe tinc jo (veigues tu!) i que, en vore la injustícia que s'estava apunt de cometre, ha buscat a la guia lo telèfon de casa mons pares per despertar-los a les 7.30h del matí d'un bot del llit; lo germà que quasi amb pijama ha anat corrents a rescatar sa camiona del segrest i el xofer anònim que l'ha recollit pels carrers d'una Tortosa encara despertant-se per dur-lo fins al lloc del crim just a temps. Sí perquè, si hagués hagut de ser pel polícia que em va veure aparcar i no em va avisar de res, per la trucada que he vist fer a altres veïns en casos similars i que esta vegada jo no he rebut, o per l'Administració que quan vol te troba i quan no l'interessa no sap ni qui sóc, estaria ara mateix rascant-me unes butxaques ja de per sí escurades per pagar-ne el rescat i planejant matar algú. Això sí, hagués fet que semblés un accident, és clar.