Cartes de prop

Si en tinguerem prou amb voluntat i temps, per crear alguna cosa, només tindríem guanyat un preliminar esglaó, més aviat d’ordre artesanal.

* * *

Tota literatura, o es venjança i esmena de qui no accepta sencerament la realitat imposada, de qui està en conflicte amb convencions i fets consumats gens naturals, o no és res que pague la pena de mirar-se. Escrivim per venjar-nos? Per descomptat.

* * *

A la història de la humanitat li passa com a la majoria d’autors i autores del món: en retriada antologia guanya, i en extensa obra completa perd.

* * *

No deixa de ser una passió, que, no es pot negar, ha subjectat molts fems adobadors de la continuïtat, l’avarícia. Com tota passió autèntica, tres quartes parts les porta submergides en al irracionalitat més desfermada.

* * *

Treien els xiquets de l’hospici -descrostonats, rates doctorades,

rosegons de pa dur, disciplina sàdica-, els vestien d’uniforme dominical, sent dimarts, els donaven unes banderetes de paper amb un pal de dos pams i mig...esperaren, flanquejant alineats als marges de la carretera. Finalment, amb més de mitja hora de retard, passà la comitiva de cotxes de xarol encegador i tal com havien assajat cridaren “viva nuestro caudillo!” en sèrie de repetició circular. La col·laboració, fou gratificada amb un rosari suplementari

afegit a la missa –sempre tan llarga- i una tassa de xocolata desfeta al berenar.

* * *

Terrassa assolellada de l’absurd

que en diem dijous, o voluntat, o Maria...

bé, si en diem Maria, l’absurd guanya

possibilitats de justificar-se d’un absurd superior,

un absurd prestigiat per llibrots insignes

i jardineria curosa, un absurd que pot fer

llegir entre línies en el manual

dels més regulars absurds grisos

o decrets de conformitat tributant.

Terrassa assolellada de l’absurd.

L’agranes, tot xiulant un vell bolero.

Hi ha dijous, o voluntats, o filets d’atzar propicis

en els que, distret amb altres enraonies,

t’asseus per respirar una estona, tot pensant

per exemple en Baruk Spinoza

o en la torre a quatre vents del senyor de Montaigne,

i se’t clava l’agulla del paller a la cuixa i surts,

àgil i amb criteri esvelt, de la indiferència

i les seues opiàcies esmenes.

* * *

L’interregne del bes, on el respir fa tota la impressió que no li deu res al temps.

* * *

Tigrat en verd pel sol a la persina mallorquina, bombada sobre la barana de ferro treballat – fullam simètricament reiterat d’un arbre exòtic amb arrel a l’aire. El clarinet gegantí i greu de la sirena de la llotja avisava, suspenies les peripècies del Capitán Trueno – o les dels viatgers en cistella de globus, de Verne- i veies l’estol de barques ennuvolades de gavines esverades, retornant a port, amb un plaer sense trama. Potser en aquella sensació, en aquells recolliments de pregària callada em vaig llicenciar en peritatges futurs, que arriben fins a aquesta nota de moment, a l’ombra del fugisser, tal com s’està de veres en aquestes dèries. El balcó no era dels alts, ni amb motllura historiada (només el reixat de la barana, amb fullam en sanefa reiterada), però s’hi veia la mar.

* * *

“Potser la matèria tota cova alguna mena d’esperit?” Ho expressa un científic. Ram que, cada dia, es posa més filosòfic, i situa sota la pupil·la del microscopi tantes antigues intuïcions literàries! La pregunta de l’investigador de tant vella, abillada amb una bata blanca, fins sembla nova.

* * *

Sempre ens quedarà...Baudelaire!

* * *

Un gitanet, que s’acompanya amb una guitarra fatigada. M’importa exactament un rave que trastege en la seua polsada dubitativa, o que perda el to en les notes altes del seu crit desgarrat... El prefereixo a les dotzenes de musiquetes de laboratori que ens empapussen cada dia, en cada racó, per apartar-nos dels nostres silencis.

* * *

Hi ha qui pensa que una llicenciatura ja ens dóna indefectiblement un individu conreat, quan llimar-se convenientment els salvatgismes congènits de l’espècie és esforç permanent, solitari i autodidacte, d’assaig/error, que no s’acaba mai.