Croada contra la xocolata fregida

Fa temps que els restaurants de Fish&Chips són una de les icones gastronòmiques més consolidades al Regne Unit. En aquests locals s’hi serveix peix —acostuma a ser lluç o bacallà fresc— amb patates, sal i vinagre i també varietat de pizzes, salsitxes, hamburgueses i pastissos salats. Tot fregit, incloses les pizzes. Però a la meitat dels anys noranta, els escocesos —que segons les estadístiques són el país amb més grassos d’Europa— van portar a l’extrem els mals hàbits culinaris i van posar de moda les barretes de xocolata fregides, una bomba calòrica que tenia pendent de tastar. Dissabte al tard, vaig passar pel davant d’un Fish&Chips i la curiositat em va vèncer.

La recepta no és gens complicada: barretes de xocolata Mars a mig congelar —per donar-los-hi consistència— arrebossades amb una crema de farina, mantega, llet o, segons el cuiner, cervesa. I un cop preparades només cal submergir-les a l’oli bullent fins que agafin un to daurat. El plat, si és que n’hi pot dir plat, té la seva gràcia perquè a la primera mossegada l’arrebossat es trenca i la textura cruixent es barreja amb la melositat de la xocolata desfeta. El gust i el contingut nutritiu ja són figues d’un altre paner. De fet, quan l’any 1995 es van servir per primer cop en un Fish&Chips d’Aberdeen, al nord d’Escòcia, la premsa de seguida se’n va fer ressò i el preparat es va popularitzar arreu del país. I tot i que és un producte de consum més aviat ocasional, els dietistes van posar el crit al cel.

Han passat gairebé vint anys de la primera barreta de xocolata fregida i els hàbits alimentaris han anat empitjorant. La xocolata no n’és la causa principal, ni molt menys, però sí un reflex de la poca cura que tenen els britànics, i concretament els escocesos, en la seva salut alimentària. De fet, no és només un problema de varietat en la dieta —de verdura, fruita i llegums gairebé no se’n consumeixen— sinó d’hàbits socials: es menja a deshora, a peu dret a la cuina, assegut davant del televisor o estirat al llit a l’habitació, en l’expressió màxima del sedentarisme.

I els últims estudis han posat en alerta el Govern. El 25% dels escocesos són grassos i si no se soluciona el problema, és previst que el 2030 la xifra arribi al 40%. Per això les autoritats han impulsat una campanya per promoure hàbits saludables i aliments de proximitat. Perquè malgrat les limitacions que imposa el clima, Escòcia disposa d’una bona xarxa de productors. El salmó, les ostres, els llagostins, els musclos, la carn dels ramaders d’Aberdeen o els formatges que s’elaboren a Locherbie, Stranraer i Campbeltown són aliments preuats a la quinzena de restaurants amb estrella Michelline dispersos per Escòcia. El problema és que aquests productes, no necessàriament cars, no entren a la resta cuines.

Els darrers tres anys, el Govern ha invertit set milions i mig de lliures en la campanya per reconduir la situació, una campnaya que enguany tindrà com a cap visible el cuiner Tony Singh, un chef del barri marítim d’Edimburgh, amb orígens familiars al Panjam. Singh ha treballat en alguns dels restaurants més prestigiosos de la ciutat —a la cuina del The Royal Yacht Britannia i del Balmoral Hotel, entre d’altres—, però la popularitat li ha arribat com a presentador de programes de cuina de la BBC. El darrer, estrenat aquest estiu, porta per títol The Incredible Spice Men, una divertida road movie televisiva per camins, granges i cuines al costat del seu company Cyrus Todiwala. És un programa culinàriament creatiu i exòtic, visualment innovador, que convida a valorar la gastronomia com a fet cultural i saludable. De fet, si fos per la quantitat i qualitat dels programes de cuina que s’emeten per les cadenes de televisió britàniques, el Regne Unit seria al Top Ten dels destins gastronòmics. Malauradament i malgrat els esforços, de moment encara és a l’esglaó de la xocolata fregida.

Pots llegir més articles en el meu blog personal.