Atilio Doreste: "Em llenço a l'aventura, la meva única metodologia és caminar i estar atent"

L'artista canari presentarà el resultat de la seva residència artística a Eufònic

Anna Zaera

17/08/2016

Arts

S'apropa el festival d'arts sonores i visuals Eufònic, una edició que se celebrarà de l'1 al 4 de setembre i que ens permetrà gaudir del treball de tres artistes que, durant el mes de juliol, han estat fent una residència artística a Balada. Ferran Lega ha treballat amb el concepte de les onades del Trabucador, Nikka ha sotmès a les bestioles, l’aigua i la natura del Delta al seu microscopi que, mitjançant el llenguatge de programació gràfica Pure Data, converteix imatges en sons, i el canari Atilio Doreste ha iniciat una aventura a la recerca d'objectes abandonats en els espais naturals per fer-los sonar, una performance que prendrà forma en un emplaçament insospitat entre Balada i Sant Jaume d'Enveja durant els dies d'Eufònic. Pocs dies abans que comenci el festival, hem volgut conversar amb l'artista al voltant de la seva experiència artística al Delta. Aquí en teniu el resultat!

"Moltes vegades es recolzen en els enormes eucaliptus o es troben en naus industrials, convertint-se en enormes instruments plens de tresors sonors. Les màquines estan disposades a reviure i a ser la base d'alguna cosa surrealista"

- Quina va ser la primera impressió que et va provocar el paisatge el Delta de l'Ebre?
A Balada, en aquesta plenitud verda dels camps d'arròs, la sensació de contrast en relació al meu lloc d'origen és l'horitzontalitat. El que semblava, en principi, un paisatge serè i afable, ràpidament mostra la seva intensitat. Grans extensions on la presència d'aus i aigua és molt densa. A nivell sonor, s'aconsegueix el punt àlgid a l'hora de la posta de sol, on les séquies estan plenes d'un paisatge sonor estrany i complex. El meu projecte, que mescla els materials metàl·lics amb la fusta, està molt enfocat en els arbres i d'aquesta zona em va sorprendre la presència magestuosa dels eucaliptus dibuixant unes immenses ombres i també els troncs morts de les palmeres canàries, atacades per la plaga que les ha deixat seques. Això complementa la meva fixació personal pels llocs abandonats.

- Quin ha estat el teu mètode per descobrir màquines en desús? Traces un recorregut a priori o te les vas trobant?
Generalment, la meva única metodologia és caminar i estar atent. Em baso en el descobriment atzarós. Entrevistes a vilatans i certa invasió dels límits de propietat als edificis i solars desatesos. Moltes vegades, em marco un objectiu a partir d'alguna informació prèvia, d'altres són troballes, però que tenen un cert risc, ja que suposen envair espais irregulars, privats o caòtics. La idea és la reinterpretació dels valors ressonants, i intervenir-los performativament. La deriva està marcada per decisions in situ, per la qual cosa cal estar atent i enfocat en tot moment per prendre postures, realitzar la instal·lació, i establir els diferents nodes d'aquesta cartografia personal.

- Si haguessis de descriure el paisatge "maquinal" de la zona, com ho faries?
Densitat, òxid i oblit en els vells artefactes. Moltes vegades es recolzen en els enormes eucaliptus o es troben en naus industrials, convertint-se en enormes instruments plens de tresors sonors. Les màquines estan disposades a reviure i a ser la base d'alguna cosa surrealista, que arriba a ser registrada de manera gràfica. És la figura d'un intèrpret, amb més curiositat que intenció, la que engega una escena.

- Com sonen les màquines del Delta?
Potents, un heavy metal en entorns idíl·lics de granotes i ocells. Són forts i agrests, però calmats. Pot fer-se una escolta dels experiments previs a la meva performance de setembre en el festival a la pàgina auriculab.net, que és el laboratori sonor que dirigeixo a la universitat.

- Has donat forma ja a la performance de setembre?
Sí, serà a Balada. El so estarà amplificat per equips d'àudio convencionals, i altres objectes seran copejats en un reverb natural. És un recorregut compartit a través de la improvisació.

- Per què creus que et fascinen els espais i objectes abandonats?
L'atracció és inevitable i intuïtiva, difícil d'intel·lectualitzar, però potser sigui la metàfora de la polarització necessària ens Eros i Tánatos en el procés creatiu. El temps situa les coses, i les fa belles al marge de la seva utilitat. Posar com a prioritat allò expressiu trastorna la consciència i atenció del caminant. El fracàs en el treball enriqueix l'experiència i ens arriba a commoure, dóna profunditat realista a l'obra sempre que siguem clars i persistents.

- Cap a on caminaràs després d'Eufònic?
Això és imprevisible. Però els objectius van transformant-se i marcant-te ells els propers passos. Una línia irregular en un mapa inefable, on els nodes solament es veuen en l'aquí i l'ara del procés. Potser vagi sent hora de començar a explorar la part més social del treball acumulat en els últims anys, i organitzar el nivell expositiu-públic de l'obra. Portar a estat físic la imatges, llançar el multicanal dels sons: de l'intangible al tangible, això seria el més raonable.