Jump to navigation
- Has presentat ‘Molsa’ i ‘El tubercle’ i prepares un tercer llibre, ‘Altres semidéus’, per completar la trilogia ‘Arrel Trinitat’. Ja ho vas concebre així?Al principi, quan vaig començar a escriure els poemes, no era pròpiament una trilogia. Però va ser al cap de poc, que ho vaig decidir. Volia fer tres llibres connectats entre ells, amb un missatge general que seria el mateix, però cadascun des d’una part diferent. Tenia moltes ganes de parlar de les coses ocultes que existeixen, del misteri que ens envolta. Veia que la poesia m’ho permetia fer perquè té aquest punt de bloc, de cosa tancada, de missatge concret. Sabia que havien de ser tres, el que no tenia tan clar era com evolucionaria tot plegat. Llavors ja vaig treure ‘Molsa’ i vaig començar a fer. De fet, mentre feia ‘Molsa’ ja hi havia alguns textos que em semblaven més de ‘El tubercle’: més terrenals o de sota terra –tot i que ‘El tubercle’ també és una mica més místic-. El darrer llibre, que és el que estic fent, és ‘Altres semidéus’, i tornen a ser coses que m’envolten però vull que sigui el més místic de tots. Vull que sigui el més “tocat per una vareta”, de sorpreses constants.- Entre els temes que tractes, crida l’atenció el concepte de dubte permanent en una societat on es plantegen més aviat pocs dubtes. A tu, la poesia, t’ajuda a resoldre dubtes o te’n genera més?La idea quan tinc dubtes és “A veure si escrivint-ho, trobo respostes...” Però, sovint, el que trobo són més dubtes així que ja ho tinc molt assumit. Escriure és preguntar-me, respondre’m, preguntar-me... Sempre neixen noves preguntes. Al principi sí que era molt curiosa i, fins i tot, em feia ràbia que els meus poemes continguéssin tantes preguntes. La poesia que llegeixo és normalment més asseverativa. Però va arribar un punt en què vaig pensar que si em sortien imatges, conceptes o idees obertes, s’hi podien quedar, així. Ara ja hi estic acostumada i no m’és un problema. M’agrada escriure així perquè, mira, és característic. Però sí que al principi potser era allò de “La poesia és per trobar respostes”. Ara és “A veure què passa...” A més, un vers pot ser per mi una resposta i, per un altre, pot ser una pregunta. Em va passar fa poc en un recital a Manresa. Tinc un vers que diu “Ningú no té permís / per renunciar a res” (Drons – ‘Molsa’) i, al final, va venir una dona i em va dir “Això ho creus així, realment?”. Va ser molt interessant parlar-ne. En qualsevol cas, la poesia t’ha d’obrir la ment, així que ja està bé que aquestes coses passin.- Un dels teus poemes acaba així : “He de vigilar més el que dic, / que potser s’entén / i potser fa forat / i si fa forat / vol dir / que també s’hi entra” (Jeroglífics – ‘Molsa’)...Amb el temps, m’he anat tornant més críptica. Abans potser era tot més evident. Tothom té la seva autobiografia i, en el meu cas, no vull que sigui evident que a mi em va passar això o em va passar allò altre. Per mi la poesia no ha de ser un llibre de fotografies de la meva vida. Jo el que vull és que hi hagi algú allà que després es remeti a les seves experiències i, per tant, penso que com més obert es pugui deixar, millor. És com allò de que quan parles de la teva casa i del teu carrer, qualsevol altra persona a l’altra punta del món ho pot assimilar, perquè també tindrà la seva casa i el seu carrer. S’ha d’intentar jugar amb allò concret però deixar un punt abstracte important. Així que em dic, “compte perquè si fa forat, això vol dir que també s’hi pot entrar” i burxar allà on hi ha coses que potser no vull dir. La meva vida no té més misteri que una altra, a tots ens passen coses... Intento crear murs per delimitar el que dic i el que callo.La poeta a la fira Liberisliber de Besalú | FOTO: Jaume Gual- A l’entrevista que et feia el Jordi Benavente a Núvol destacava el teu domini de les paraules i la conjugació amb els silencis i és ben cert!Hi ha poesia que és com un bloc tancat sense espais: comença i acaba. És igual de lícit, senzillament és diferent. Però a mi el que m’agrada molt és anar tallant. A vegades m’he de controlar perquè em pot quedar massa curt. Vaig tallant d’aquí i d’allà... Com un bonsai. Deixo molts espais en blanc entremig. Com a lectora dels meus propis versos veig una imatge que està allà i necessito crear alguna cosa entremig per deixar-la respirar. Cal deixar respirar evidentment entre poemes però també entre versos.- Té a veure també amb que t’agrada dir els poemes?Quan els dic sempre tinc el temor de si algú ha entès alguna cosa. Sóc la primera que dubto de si és bona idea recitar-los en públic: són tantes coses al vol i tants imaginaris... La sorpresa és que sí que agrada i això és màgic: a la gent també li agrada allò que no sap. No va a un lloc perquè li expliquin una cosa concreta. A vegades hi ha aquesta tendència de que si vas a escoltar poemes és perquè qui els diu t’està explicant la seva vida. A mi el que m’agrada és obrir-ho i és màgic que la gent s’hi enganxi.- Al cap i a la fi, tots som bastant semblants, no?I tant! Ara, per l’edat que tinc, em ronda la idea de parir, no parir, tenir fills o no. M’ho plantejo i hi surt, als poemaris: “Per què parir si ja sóc jo / la que em duc a dins” (Cangur – ‘Molsa’). Una persona, hagi tingut o no hagi tingut fills, s’hi pot emmirallar. No ens n’oblidem de qui som o de qui vam ser fa cinc o deu anys. Fins i tot pensant en el futur: “Els avis són avis des que neixen. / I no moren mai. / Només s’amaguen” (El crostó violent – ‘Molsa’). Potser no estàs en aquell punt però quan t’ho explico, hi connectes.- Com definiries l’evolució que has anat fent des d’ ‘Implosions’ i fins ara? Deies que tot és més críptic...Jo penso que aquest seria un dels punts clau. Potser no tant respecte els poemes sinó respecte a mi, penso que he sortit una mica de mi mateixa. Els primers poemes estaven fets molt des de la intuïció. Ara sóc més conscient del que faig, tot i que la intuïció continua sent bàsica. Intueixo alguna cosa, doncs ho he d’escriure. Però penso que hi ha un grau més de consciència sobre el que faig. Abans anava més a les palpentes. L’essència hi continua sent però hi ha un grau més de saber el que faig. Ara m’hi sento, sé que escric poesia. I faig una trilogia perquè em ve de gust. Abans no tenia aquesta percepció general. En el fons, segueixo sent jo mateixa... I, per exemple, estic molt contenta perquè els llibres anteriors es continuen venent. És una constant i això és màgic. Pel que fa al llenguatge, continua sent molt planer. Segueixo pensant que es pot dir tot en un llenguatge planer, i també pot ser molt poètic.- Quan llegeixo els teus poemes, sovint arriba abans la sensació que la comprensió...És una voluntat. A mi m’agrada, quan vaig a veure una pel·li, que no em deixi indiferent, quan vaig a veure teatre, m’agrada emocionar-me... El documental que vaig veure ahir al Most, ‘Priorat’... No em posaré a fer vins però em va arribar, el missatge. Va ser inspirador! Jo vaig tallant un poema perquè quedi concentrat però també perquè aquesta concentració trastoqui el lector. Per mi no és fer un poema bell i parlar de la primavera i les flors. Hi ha un tipus de poesia que fa això i que està molt bé però no és el que a mi m’agrada fer. M’interessa més tocar i burxar en el lector. Fa poc vaig anar a veure ‘Elle’, la darrera pel·lícula de Paul Verhoeven, i em va fer plantejar coses que no m’havia plantejat mai, sense haver patit l’episodi que pateix la protagonista. Amb els poemes també m’interessa sacsejar la persona que llegeix i despertar sentiments que potser no sabia que tenia. Jo mateixa em sorprenc, a vegades. Però no t’has de tallar perquè la naturalesa humana és tan complexa que si només poguéssim parlar d’allò que pot ser dit... Són pulsions humanes i tampoc hem de tenir inconvenient en expressar-les. És el que em permeten els llibres.- Posa’m un exemple, d’un vers que t’hagi sorprès a tu mateixa.N’hi ha un que diu “Cada paraula és una persona” (Cactus de sal – ‘Molsa’). De vegades em sorprèn, ja no només el vers sinó tot allò que desemboca. El naixement d’un vers em fa repensar tota la resta perquè... si cada paraula és una persona, amb la meva obra estic “creant” un seguit de personalitats que interactuen entre elles. Un poeta ha de ser molt imaginatiu, ja ho veus! (riu). O per exemple aquest final: “No vull saber-te els secrets / vull una veritat oberta” (Dies de tornada – ‘El tubercle’). Quan m’arriba aquest vers, dic “és així com ha de ser”. No vull que m’ho diguis tot però vull que la veritat sigui sincera.- Et canses, quan escrius?Per mi la poesia no és seure en una taula i posar-m’hi. La fase inicial és molt del dia a dia: són idees, sensacions, coses que vius... És més lleuger perquè ho combino amb la vida. Si estigués tancada en una habitació blanca i diàfana, no em sortiria. Hi ha una part del treball molt metòdica, amb l’ordinador, fent un collage a partir dels versos. Però hi ha una primera part molt important que, com que vull que sigui molt visceral, sorgeix del dia a dia... Amb la llibreta i anar apuntant. I, per tant, no em provoca un estrès. De vegades sí que em pot passar que em persegueix una imatge. Per exemple, hi ha un poema (L’hivernar de l’ós – ‘El tubercle’) que diu als versos finals: “La meva mare / encara no sap / de les pintures rupestres / que li vaig dibuixar / a la paret uterina”. Ho tenia al cap i em deia “com coi ho he d’explicar, això?” i al final vaig trobar la manera, però jo sabia que no ho trauria tancada en un despatx. Una persona que escriu ha de ser súper observadora. I a mi m’agrada molt observar, m’agrada molt el cinema, mirar el dia a dia, el que passa al meu voltant.- Abans em deies que estàs explorant altres registres.No sé si ho acabaré fent però tinc ganes de provar. He començat a escriure proses poètiques. Tinc la necessitat de tenir més espai. Ara tinc la poesia “domesticada”, sé com la faig i sé que ho tinc però no hi ha la sorpresa de l’inici. Tinc ganes de fer alguna cosa diferent. De fet, a ‘Molsa’ hi havia tres proses poètiques al final de cada part, però al final van acabar marxant. Segueixo treballant en elles. Una altra cosa és presentar-ho a un premi: presentar una prosa poètica a un premi té les de perdre. No se sol valorar gaire, a l’hora de ser premiat. Els gèneres, llastimosament, estan molt marcats. Fa poc vaig poder assistir a una masterclass del Gonçalo M. Tavares a l'Escola Bloom. Era fascinant. Ell ha escrit, poesia, narrativa, assaig, contes,... tot. I deia que ell se centrava en el que volia escriure, no en el com. Diu que el primer error són els premis literaris, que el que fan és marcar-te, perquè si et ve un text que no es pot enquadrar perfectament en un gènere ja té les de perdre. Estaria bé, com una cosa a treballar entre tots, que no marquéssim tant els gèneres literaris. Potser podem fer altres coses sense haver de ser tan conscients del que és. Al final, això fa que et limitis. Hi ha llibres narratius que són poètics i poesies que són narratives. Què importa més, l’essència o el format?
Web de l'Anna Gual
