Jump to navigation
- Què és el que més et va impactar d'aquesta història?Un dels protagonistes, als anys 60, quan sortia del col·legi anés a buscar bales per vendre-les. Amb els diners que li donaven a la ferralleria es comprava xocolata i tebeos. No em volia centrar en la Batalla de l'Ebre, sinó que més aviat volia retratar un aspecte de la Batalla de l'Ebre. Poc a poc, vaig deixar les fonts oficials de banda, i vaig centrar-me en els testimonis més humans. Vaig trobar la inspiració en els col·leccionistes de material bèl·lic.- L'altre dia, en una màsterclass a la URV, vas dir que els reportatges no es busquen, sinó que es troben. Com ho expliques?Jo no volia tornar a fer un reportatge sobre la Batalla de l'Ebre, que està sobadíssim! Sempre has de trobar alguna cosa que et faci 'clic', que t'enlluerni. I això sempre ho acabes trobant en detalls, en persones, més que en grans esdeveniments. Moltes vegades estàs buscant un tema, i enmig del procés, et topes amb una realitat que no esperaves, i has de desplaçar el focus! De sobte, saps quina és la història bona!- És un olfacte periodístic innat o creus que es pot treballar?Suposo que les dues coses. També és molt important el factor sort. De vegades, les coses van com van, i no trobes testimonis valuosos. D'altra banda, també és cert que s'ha d'estar atent. Hi ha persones que passen detalls per alt, o no ho reconsideren... Jo quan veig una persona que té fons, ho tinc clar. Jo sempre dic que hi ha persones de fons i, d'altres, de superfície.- Els periodistes fem una tasca arqueològica portant a la superfície el que no es veu dels nostres personatges?Sí. En el meu cas, és intuïtiu. De totes maneres, jo considero que tinc una mirada molt específica, perquè em passa moltes vegades que el que a la gent li interessa a mi no, i al contrari. És una espècie de conflicte que tinc de vegades amb el món.- Si m'haguesses de dir què és el que més et crida l'atenció dels teus entrevistats, què diries?A mi m'interessen les persones. Hi ha una frase de Ghandi que diu “Qualsevol cosa que sigui humana, no em pot ser aliena”. Sí que sóc Marina, però ets periodista les 24 hores del dia. No m'interessa quedar-me amb el primer titular d'una persona. Les persones no són només una etiqueta, sinó que tenen entradeta, nus i, al desenllaç, no s'arriba mai. De vegades, més que la nostra feina, el que ens defineix a les persones és el que fem quan no tenim feina. El que fem els diumenges. De vegades, la nostra feina no és el que haguessem volgut fer. Potser ve marcada per la tradició familiar, etc. En el reportatge novel·lat, el que vaig descobrir és que, tot i que a la Terra Alta la majoria de gent és pagesa, volia saber què feien els diumenges, quines eren les seves passions. - Justament la mateixa setmana es publica el teu reportatge novel·lat 'Ritmos para el paraíso' i també 'Un segle de premsa tortosina', que recull els orígens del periodisme a Tortosa i fa un repàs extens de totes les publicacions que hi va haver a la ciutat entre el 1845 i el 1937, escrit juntament amb l’estudiós Francisco Cabrera. Tot i que aparentment no tenen res a veure, creus que podria haver-hi algun fil que els vinculés?Potser el punt de connexió serien les Terres de l'Ebre, tot i que jo no sóc una persona que s'estigui mirant el melic. Em sento ebrenca i de Tortosa, però m'agrada mirar l'aire, mirar cap a dalt i veure-ho tot integrat. No m'agrada posar la paraula Ebre o sempre fer coses autorreferencials. Però és obvi que són dos temes locals, que ens remeten al passat però també ens vinculen al present. Just aquests dies ha sortit una notícia als diaris d'una bomba que han fet esclatar de la Guerra Civil i l'altre dia sortia una notícia que un home de Batea havia estat ferit greu en manipular un projectil.- Les restes de material bèl·lic que hi ha a la Terra Alta és un tema a resoldre...És molt fort que encara quedin aquestes restes al territori! Com és que no s'han tret abans! Encara hi ha gent que ara pot anar amb un detector de metalls i recuperar aquestes peces.- T'interessa el tema del col·leccionisme en general o et vas interessar només pel col·leccionisme bèl·lic?El primer que vull deixar clar és que el col·leccionisme que retrato jo no és un col·leccionisme qualsevol, com el de col·leccionar segells. S'ha d'entendre en el seu context històric. Està vinculat a un moment i a un espai geogràfic. Durant molts anys, sobretot en la crisi de la postguerra, a la Terra Alta la gent buscava ferro per vendre'l a la ferralleria. Les famílies han fet negoci venent projectils... Després, quan van arribar els anys de més bonança econòmica, i van deixar de reutilitzar aquest material bèl·lic, comença a nèixer el col·leccionisme. Pensa que es feien servir els cascs dels soldats com a bol des d'on menjaven les gallines. A partir d'aquí, la gent comença a quedar-se amb les coses per carinyo, perquè és valuós...- Per què una persona es converteix en col·leccionista?Perquè no s'acaba mai. Sempre hi ha alguna cosa que et faltarà i jo crec que és aquesta imperfecció i la necessitat de tenir una fita constant, el que et mou.
- Creus que és el desig constant?En el moment que tu desitges alguna cosa, avances. En el moment que deixes de desitjar-ho o de voler-ho, de seguida et quedes més clavat al terra. Aquesta investigació és especial perquè és un tema sorprenent, clandestí, i il·legal, per suposat. També hi ha molta fraternitat entre ells, es deixen peces, s'expliquen “Això és d'un avió que va caure...”- És una història que té un component global, va ser una guerra on van participar molts països.Jo tinc dos bales que em van donar de record, una és italiana i l'altra grega.- Què t'aporta la feina de periodista en el teu dia a dia?El que més m'agrada del que m'aporta el periodisme és aprendre dels altres. Hi ha molta gent sàvia al món. Tothom és savi d'alguna cosa. M'agrada entrevistar algú que s'apassiona del que parla i m'ho contagia. També m'aporta aprendre a improvisar, a ser productiva, a no estressar-me ràpidament... - Com veus el periodisme actual? Què n'opines?Veig que cada cop, a internet, el periodisme és més ràpid però menys profund, clar. Jo sóc més partidària del periodisme a foc lent, que existeix i el busco. Als mitjans on col·laboro sovint em diuen: "Marina, més capacitat de síntesi, no escrigues tant". I jo ho entenc, de cara als lectors, per poder estar informat cada dia de quatre pinzellades de cada cosa... Però si aquest lector, després, un cop a la setmana, no es dedica a fer una lectura més en profunditat de la realitat, més amb reportatges llargs i currats que amb notícies en plan tuit, jo crec que es queda a la superfície de les coses.
