Jobacasén pintant al seu estudi de la masia de Cambrils

Foto: 

Cedida

Jobacasén: "Veig talent en una obra quan en sento la força i l’empenta"

Conversem amb Joan Baptista Cabré Sendrós sobre la creació i l'acció artística
Laia Singla
,
14/10/2017
Arts
Jobacasén (Riudoms 1952) és el nom artístic de Joan Baptista Cabré Sendrós, en un mot creuat que podria recordar els colors bàsics que conformen la seva obra. El 13 d’octubre traslladà part del seu taller a una era del poble de Beranui. Emmarcat dins de la Festa Major d’aquest poble, va oferir, per sisè any consecutiu, un taller artístic per nens i nenes d’entre 3 i 12 anys.

Als anys 90 va deixar de banda la seva feina d'interiorista i decorador per dedicar-se plenament a l'art. Treballa entre 7 i 14 hores diàries, cosa que l'ha convertit en una artista molt prolífic. Crea entre 300 i 500 obres anualment i en té sempre un centenar d'encetades per dedicar-s-hi quan vol. Com a pintor i escultor, ha exposat per tot el món, especialment a Alemanya i ara mateix, prepara una exposició per Mèxic. Per descriure la seva trajectòria personal ens ve al cap la paraula AMOR. Amor a la feina, amor al color, amor a les línies pures, amor a l'experimentació i sobretot, amor a l'art. Un amor a l'art que canalitza fent encendre la passió per la creació especialment entre els infants, però també deixant petjada en entitats, associacions i agrupacions culturals. Quan va arreu del món, titula les obres en català i n'indica la procedència amb la senyera. Descriu la seva trajectòria com un seguit de cops de sort, però el seu optimisme i força vital, fan pensar que la sort la té qui la sap veure.

- Com definiria la seva obra?
A les meves obres explico el que porto dins, el meu temperament, però em costa definir-la, perquè expresso millor pintant que parlant. De la meva obra, vull que cridi l'atenció en veure-la, mostrar la força de la vida, i que la gent identifiqui el meu estil. M'agraden els colors vius i genuïns, sempre partint de la puresa i la llum del blanc pur i amb els traços negres, separo un món de l'altre. En escultura, que faig reinterpretant objectes que reciclo, també m'agrada fer èmfasi en les ombres que em proporciona el relleu. El volum, em permet veure ombres al pla.

- Quin és la gènesi de les seves obres? 
Cada dia començo a treballar a les 7 del matí, i faig una parada a les 10 per estar amb la família. Aquestes tres hores són les més intenses. Un objecte, una idea, una forma, una paraula són la base del que faré. Els descomponc i els porto al meu terreny. En tot aquest procés faig esbossos de mida petita, uns 5 o 6 cm, sobre paper, que després trasllado a la tela. Utilitzo pintura acrílica verge, que em va costar molt de trobar. Cada quadre porta unes 6 capes de pintura, que treballo en cada color d’una tirada. Si parés a mig fer la peça d’un color, em quedaria una taca, i hauria de refer-la tota d’una tirada des del principi. Sempre tinc molts quadres començats, per poder acabar aquell blau, o aquell vermell quan el trobo.

- Quan es considera  d’un artista que és reconegut? 
Suposo que ho diu la gent, els crítics, els marxants d’art, els col·leccionistes… Et surten moltes exposicions i en general tens més feina. Un altre ingredient és que el públic reconeix un estil propi, sap veure una obra meva sense veure’n la signatura. Després també que ets més famós, encara que, en el meu cas, pinto igual que abans, però ara trigo més a acabar un quadre, perquè sento molta més responsabilitat en cada obra. Com més famós, més gent et truca, però has d’anar amb més cura per distingir la gent sincera i la que no.

- A parer seu, o en el seu cas, hi ha uns passos a seguir per aconseguir aquest reconeixement? 
El primer que em ve al cap és que cal treballar molt i ser responsable en la feina. No sóc fill d'artistes, però sempre he tingut aquest esperit. Ha estat un aprenentatge autodidacta, tot i que vaig fer alguns cursos de belles arts. Pintava clàssic, però no m'era còmode. Quan vaig trobar el meu propi estil, em va permetre canalitzar la creativitat, expressar d'una manera gairebé instintiva i diferenciar-me. Ara és com anar per un corrent en què puc navegar com vulgui sense importar on arribo, em deixo portar i no el vull aturar. Si l'aturo, no puc ser.

- Què és per vostè el talent? 
Veig talent en una obra quan en sento la força i l’empenta, quan es pot connectar amb el que expressa i amb qui l’ha creat.

- Recorda el moment que va sentir la crida de l’art? 
Vaig tenir molta sort. Em dedicava a la decoració i l’interiorisme després d’haver après l’ofici de fuster. Als meus clients, sempre els acabava col·locant obra meva i, a més tenia la possibilitat de crear. Tot això donava sentit a la meva professió. L’any 1991 vaig tenir la sort de guanyar el ‘Premi de Pintura de la Vila de Cambrils’. Aquest fet em va fer adonar del que realment em movia i em va donar confiança. Em vaig tancar en un apartament durant un any per trobar el meu estil. En aquest temps, vaig ensenyar la meva feina a uns alemanys i els va entusiasmar. Al cap de poc, exposava a Alemanya.

- Ser artista és una professió o una manera de viure? 
Potser les dues coses en el meu cas. No noto el canvi en la meva motivació ni en la meva manera de ser. Quan era petit, no jugava a pilota (tot i que m’encanta veure el futbol) ni anava en bici perquè passava les tardes pintant i inventant. Vaig aprendre l’ofici de fuster i això em va permetre treballar amb les mans, conèixer materials, experimentar, crear... Quan em dedicava a la decoració, també creava.  Ara no noto la diferència. Treballo moltes hores, però mai em pesen. En el meu dia a dia, potser és on es nota més el que faig. Tinc la sort de poder fer el que vull, sense tenir barreres ni pressions per sobre de l’impuls creatiu.

- Vostè viu en una masia a Cambrils. Quin paper té l'entorn natural en el seu procés creatiu? 
És el més important! L'entorn on visc és molt inspirador. Fixa't que en Gaudí, que no era ben bé de Reus, sinó riudomenc, també va absorbir aquest entorn. No és casualitat. La força de la natura és una cosa que expresso. L'arrel pagesa i de treball de la terra que hi ha a casa també influeix la meva obra. La natura és important per mi, fins al punt que, en la meva obra escultòrica, utilitzo material reciclat i li torno a donar vida i forma. La masia està apartada, però tot és a mà. L'estudi, el jardí i la casa, són el meu univers. Com que només estem a 4 kilòmetres de Cambrils, quan m'atabalo, puc esbargir-me. Hi ha gent que em porten petites peces de reciclatge, perquè ells, que hi veuen una altra vida, potser no troben el moment per fer-ho. Me les donen perquè saben que jo les valoro i les utilitzaré. Tinc molta sort de viure on visc.

- L’art contemporani és prou visible? 
No ho és. S’hauria de poder explicar i trobar espais. També és molt necessari pensar en l’art.  I sobretot, caldria fer més pedagogia amb els infants, invertir en ells, perquè la capacitat de creació ens fa feliços i no l’hem de perdre.

- Des de fa 6 anys va al poble de Beranui (Pallars Jussà) a fer tallers amb escolars. Com encara aquestes trobades creatives? 
Cada any ho hem fet diferent. Aquest any, he fet esbossos que cada infant reproduirà en un quadre. Jo faré el mateix al meu estudi. Un cop acabades les obres, les de la canalla se les emportaran a casa, i les meves aniran a Mèxic, però abans, en farem fotografies perquè els nens i nenes tinguin testimoni de totes dues. Serà com tenir dues versions de cada quadre, el seu i el meu.

- Què creu que pot aportar l’art als infants? 
Felicitat, perquè quan creen són feliços. No pensen en res més i viuen el moment. A més el dibuix, pot acabar ajudant en qualsevol àmbit professional que puguin emprendre en un futur.

- I a vostè què li aporta treballar amb nens? 
Aprenc moltíssim, perquè els infants són genuïns, autèntics i es guien pel que senten, no pel que pensen. Ho copsen tot a la primera, no hi busquen explicació, ni hi posen aquella part racional dels adults, que tot ho volem entendre i tot ha de tenir un perquè. Això en art és molt important.

- Beranui és un poble molt petit de la Vall Fosca. Quin lligam hi té? 
Hi vàrem arribar de la mà dels nostres fills, que formen part de la Colla de Diables i Tabalers de Riudoms, i cada any participen en la seva Festa Major. Vaig intentar establir-hi un petit estudi per una temporada curta, però no va funcionar. Tenia sensació d'ofec, perquè em faltava tenir a mà un ambient una mica més bulliciós. Tot i això, vaig entrar en contacte amb l'escola rural que hi ha a La Plana de Mont-ros, i vaig poder comprovar que l'equip docent del centre apostava molt per l'ensenyament artístic. Amb tot això damunt la taula va néixer la proposta de fer els tallers amb l'alumnat. El primer any ja va ser un èxit, tant per ells com per mi. I ja fa 6 anys.

- Emprèn altres iniciatives similars en altres llocs?
Vaig a escoles, i també en venen a la masia. Amb el pas dels anys, he anat veient que les que trobades més interessants amb les escoles són aquelles que aprofiten bé la sortida fent un treball previ, ja sigui sobre l'autor, sobre l'art, sobre la creació...

- El sistema educatiu actual dona prou sortida a la creativitat i a l'expressió del talent?
En general, el sistema educatiu no mira per on tira aquella persona, i no ajuda a fer que cadascú trobi el seu camí a la vida. Jo vaig tenir la sort de trobar un mestre quan era petit que em va saber veure. Tot i que les meves notes eren justes, ell em premiava permetent-me anar per totes les classes a dibuixar la lliçó que cada mestre havia de fer a les pissarres. Aquest va ser un ingredient de molt pes per poder-me desenvolupar feliç, permetent-me ser, donant-me confiança i no deixant-me en el racó dels no estudiosos. Els meus companys em deien artista! Com hauria viscut la meva infància si aquell mestre no m'hagués deixat dibuixar?

Més informació: 

A

També et pot interessar