Teatre 'El diablo cojuelo'

Els pallassos de Rhum els encarreguen fer un clàssic i s’ho prenen com una gran ocasió. No volen que els seus nets es diguin: “El meu avi va començar pallasso i d’allà no va passar”. Volen que es diguin: “El meu avui va començar pallasso, però es va esforçar i va acabar fent clàssics, que són la cultura, la dignitat i el futur”. Escullen, perquè no n’hi havia un altre a la llibreria, 'El diablo cojuelo' de Luis Vélez de Guevara, subtitulat 'Novela de la otra vida traducida a esta'. Així és com comencen a enredar-se o, més aviat, a renyir, dues trames: la de la boja obra de Vélez, tractada amb molt respecte i amb alguna llibertat, i la d’una companyia sempre a punt de fracassar, a l’estil pallasso, en el seu esforç per portar-la a escena.

I així és com personatges del segle XVII i pallassos del XXI aixequen teulades i viatgen per les terres i els aires d’una Espanya esperpèntica.