Gemma Urgell
,
25/11/2016
Arts

Àlex Cardona: “Com a artista i com a persona, Cardona Torrandell va fer sempre el que va voler”

La Sala de Vilanova i la Geltrú dedica una exposició al pintor clau de l’Informalisme a Catalunya juntament amb Guinovart o Tàpies

Foto: 

Surtdecasa
Àlex Cardona mostrant l'exposició de Cardona Torrandell
Cardona Torrandell fou un dels pintors més prolífics i singulars del segle XX. Personatge inquiet, curiós, va tocar diferents arts plàstiques, va beure de diferents corrents artístiques. Va néixer al Carmel de Barcelona l’any 1928. Visqué uns anys a Sant Pau d’Ordal i el 1933 es va traslladar a Vilanova i la Geltrú. La Sala d’Art Contemporani d'aquesta ciutat exposa obres de la seva etapa informalista, una de les tendències de l’avantguarda, en el context de la segona Guerra Mundial i de la postguerra. Una època que va marcar la pintura de Cardona Torrandell i que el va situar entre els grans pintors de l’època, amb artistes com Josep Guinovart o Josep Maria Subirachs.
"Cal situar Cardona Torrandell al lloc que es mereix en la història de l'art català contemporani"

El proper diumenge 27 de novembre, el seu nebot Àlex Cardona farà una visita guiada a l’exposició. Som afortunades i tenim la sort de quedar uns dies abans amb ell perquè ens endinsi en la figura de Cardona Torrandell. Tot i que ell el va conèixer en la darrera etapa de la seva vida, en una època força decadent pel pintor, ha tingut sempre la falera de saber-ne més sobre el seu oncle, ja sigui a través de les cartes que rebia i enviava el pintor; com entrevistant persones que el van conèixer o bé llegint els principals crítics artístics de l’època. Confessa que ens utilitza per practicar la visita de diumenge. Se’l veu nerviós i orgullós de poder-la fer.   

- Comencem la visita?
- Vinga. Armand Cardona Torrandell va començar dibuixant còmics, historietes de mariners, bombardejos, de la realitat que llegia i veia als diaris de l’època. Cap a l’any 1948 comença a prendre’s més seriosament la pintura. Anava cada dia a la Biblioteca Víctor Balaguer i llegia llibres d’anatomia, els gravats i escrits teòrics de Durero, etc. Per si sol, s’endinsa en l’estudi de l’art, en les proporcions, etc. De fet, els únics estudis “homologats” d’art que va fer van ser un curs d’Escenografia a l’Institut del Teatre a Barcelona, on va conèixer el dramaturg Ricard Salvat, de qui fou un gran amic.

- I va ser en aquella època a Barcelona, quan es comença a moure en cercles artístics?
- Sí, llavors a través de l’amistat amb Ricard Salvat entra en contacte amb els cercles intel·lectuals de l’època. Alhora, també entra en contacte amb la Barcelona deprimida, la dels gitanos, de les prostitutes, de les tasques. I a la seva pintura anterior, més marinera, se li sumen altres temes més foscos i menys bucòlics. I de fet, comença molt fort. La seva primera exposició va ser un debut de luxe: monogràfica, amb textos de dos dels crítics més venerats de l’època, Alexandre Cirici i Sebastià Gasch (amic de Dalí i de Salvat Papasseit, entre d’altres).

- En aquella època ja es podia dedicar plenament a la pintura?
- Sí, és llavors quan es planteja que vol viure de la pintura. Fins al moment havia tingut mil feines. I, amb l’objectiu de poder viure de l’art, enceta una etapa molt productiva. I és del 1956 al 1960 quan experimenta a fons amb diferents materials i tècniques de diferents corrents avantguardistes. A ell li agradava pintar i per això tastava de tot, sense barreres ni prejudicis davant diferents estils. Per què abandona el figuratisme? Per què, dibuixant com era, passa a fer informalisme i pintura abstracta? No se sap. Potser per provar i tastar, com feia sempre; o potser perquè era la corrent dominant i la moda del moment i ell tenia clar que volia guanyar-se la vida.

- Parla’ns, doncs, sobre el Cardona Torrandell informalista.
Va ser una etapa molt breu, de 1959 a 1962. Però una època clau que va marcar la seva obra posterior. Va confirmar a la crítica i al públic el seu talent: el principal crític de pintura abstracta, Alexandre Cirici, li va dedicar un monogràfic a ell, que feia només uns mesos que es dedicava a aquest estil pictòric; Cesario Rodríguez, Josep Maria Castellet i Oriol Bohigas, van publicar junts un assaig sobre la seva obra informalista; i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona li va dedicar una exposició. Fou una època explosiva, amb exposicions a tot l’estat. I s’hi hagués pogut quedar i continuar, com Tàpias o Guinovart. Però en va voler sortir.

- I com és? Si sembla que li anava prou bé.
- De fet, és un misteri saber per què va començar a fer pintura abstracta, i també ho és per què va deixar de fer-ne… Crec que va iniciar-ne perquè necessitava guanyar-se la vida i no tenia un sostenidor econòmic darrera, provenia d’una família humil. I en surt, potser, per la incomoditat que sentia amb l’establishment del moment. L’informalisme estava acceptat per les elits i els intel·lectuals de l’època. Potser també en surt perquè a ell el que li agradava era explicar històries de la gent a través de la seva pintura: pescadors, borratxos, gent del barri. I l’informalisme no li permetia fer això, podia expressar sentiments, però no històries. De fet, sempre va fer el que va voler, en una època que no era fàcil i sense fer mai mal a ningú.

- Explicaves abans que l’informalisme va marcar la seva obra posterior.
- L’estil propi de Cardona Torrandell no s’explica sense aquesta època. Per exemple, l’atzar que és clau en la pintura abstracta, ell també l’utilitzava: tacava una tela amb pintures diluïdes i, de les taques, en sortia l’obra: una escena, una mà, un rostre. El coneixement en la matèria, l’aplicació de tècniques informalistes, la composició i el traç quasi de cal·ligrafia en algunes de les seves obres, no s’expliquen sense aquesta època que es pot veure en l’exposició de La Sala. Després va tornar a pintar les seves particulars testes (rostres), els gats, les barques, però amb un estil molt més propi gràcies a l'informalisme. De fet, aquesta sortida de l'avantguarda li va costar, per exemple, la seva amistat amb alguns crítics, com ara Juan Eduardo Cirlot o Alexandre Cirici

- Un concepte que no agradava massa a Armand Cardona era que l’etiquetessin com “autodidacte”.
- Sí, ell odiava aquest terme. Tot i que existeixen centenars d’estudis a llapis amb els quals va anar polint el seu talent, ell considerava que era impossible “autoensenyar-se”. Tot ho havia aprés de llegir, d’observar, de practicar. Llegir era una de les seves altres passions. Fins i tot Josep Pla el va rebre i va dir d’ell que l’havia sorprès perquè, “tot i que la major part dels pintors eren uns ignorants, Armand Cardona era molt culte”.

- La seva mare va ser també cabdal en la seva formació, oi?
- De fet, la relació amb la seva mare era molt especial. Ella es va fer càrrec de la seva educació (era mestra) i no va anar mai a escola. Ella s’en cuidava d’ell i, de gran, ell també tenia cura d’ella. La seva mare va ser la seva primera mecenes, qui va donar suport a la seva carrera artística. Van viure junts pràcticament fins que ella va morir.

- Consideres que en sabem massa poc, a Catalunya, de Cardona Torrandell?
- Sí, crec que als anys 70 estava situat on es mereixia, entre els grans de l’època: Guinovart, Tàpies, Subirachs. Ara no se’l recorda fora de Vilanova i la Geltrú (i potser aquí sabem qui és perquè la biblioteca municipal porta el seu nom…). I, de fet, quan es coneix la seva obra, qui era i com era l’artista, molts ens sorprenem. De fet, per exemple, al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, que va apostar per ell als anys 60 amb una exposició monogràfica, actualment té obres seves en dipòsit, no estan exposades. Crec que cal que treballem més perquè es reconegui la seva figura. I són persones com en Xavier Capdet, el Jaume Bertran, el Francesc X. Puig Rovira o el meu pare, els qui, des de l’Associació Cardona Torrandell, mirem que no s’oblidi l’obra d’un artista. Considerem que cal situar-lo al lloc que es mereix en la història de l’art català contemporani.  

També et pot interessar