Jump to navigation
- L'exposició que presentes a Igualada té un discurs sencer tota ella.Sí. Començo l'exposició amb el quadre 'Permítame que le invite a un aperitivo' per parlar de reflexions pròpies. Sóc pintor i no m'expresso amb la paraula. Ho faig amb la pintura. I si no s'està atent no es veu bé el que hi ha.
- És una narració vital amb un final que podríem dir fosc?Després de dues guerres mundials semblava que el món i les societats escollirien un camí de relacions adultes, amb justícia, però no. Estem tornant enrere. Avui en dia, els que manen tenen més força que abans de la II Guerra Mundial, ara tenen una eina molt poderosa, la tecnologia.
- En quin sentit?Sobretot en relació als dispositius mòbils. Com a usuaris som propietaris en un 1% de tot el que hi aboquem, de tot l'ús que en fem. L'altre 99% els pertany. És com allò que deien els romans, divideix i guanyaràs! Estem tots individualitzats amb aquests aparells. I el que ens ha portat aquí és una manca de valors, substituir l'amor per l'odi, l'admiració pel rencor, per la supèrbia d'un voler ser més que l'altre...
- Titules l'exposició 'Realismo espiritualizado'.L'agafo de les crítiques i comentaris rebuts per part de periodistes i crítics com Javier Rubio de l'ABC, Josep Tarín, el director d'El Noticiero Universal o Adolfo Schwarzenberg. M'agrada perquè considero que l'ésser humà conté una part que no és material i en gran mesura s'accedeix a aquesta part a través de l'art. Si escoltes a grans compositors de música clàssica o observes a pintors com Velázquez... Allà hi ha alguna cosa. I és d'aquesta cosa que se n'han volgut apropiar sempre les religions, el poder i els seus discursos.
- Un dels quadres el titules 'El triumfo de la mentira'.Oriana Fallaci, una escriptora i periodista italiana deia que hi ha moments de la vida en que callar-se es converteix en una culpa i parlar esdevé un deure moral, un imperatiu categòric que un ha de complir. Ara els que ocupen les posicions de poder han vist que és millor destruir aquesta cosa, més que no pas utilitzar-la per als seus fins. Això és la maldat. Josep Pla ja escrivia l'any 1931 a 'Madrid. L'adveniment de la República', que a l'Exposició Nacional de Belles Arts s'hi exhibia la decadència de l'art.
- Consideres que la teva pintura és expressionista?Mira, tots els ismes han estat inventats. Són moviments comercials per ocultar el vertader art.
- Però per exemple, quan surt l'impressionisme davant la pintura de les acadèmies?És que l'impressionisme no va ser un moviment comercial. Va néixer perquè l'academicisme s'havia tornat tant rígid que havia eliminat el discurs del pintor, un bon pintor era el que tècnicament feia una còpia del que s'havia fet fins aleshores. Va passar el mateix amb l'escriptura a les escoles de monges, solament hi havia una forma vàlida d'escriure, no es deixava marge per a la inventiva de l'autora. Expressar a través dels pigments una olivera o allò que un percep de l'olivera és art i això va ser l'impressionisme francès, per exemple. Però els ismes han esdevingut recursos comercials.
- Pel mateix mercat de l'art?És que el que s'hi mou ja no és ni art, és escombraria. Diuen que és art però estan enganyant a la gent. I ho fan per varis motius, d'una banda per aconseguir grans transaccions econòmiques de les que en viu gent interessada i de l'altra, amb la creació d'aquests ismes, amb els quals controlen els discursos de valor i exclouen a la gent, col·locant-la en una posició d'ignorància. Si et creus aquests discursos tu mateix t'ubiques en la posició d'ignorant i els hi cedeixes a ells, que escullin què té i què no té valor. És una estafa.
- Quina opinió tens d'una fira d'art internacional com ARCO?Forma part del mateix. Tracta d'ocultar per tots els mitjans d'ocultar l'art i exposar escombraries. Fa dos anys venien un vas de Duralex ple d'aigua fins a la meitat per 20000€. A això em refereixo. Vols un altre exemple?
- Digues.Vaig acompanyar a un amic que volia anar a veure el Museo Reina Sofia de Madrid i en una de les sales s'hi exposaven tres llaunes de paté, petites, amb una vitrina molt maca, on s'hi llegia a l'etiqueta 'Merda d'artista'. Són d'un home italià que n'ha fet unes noranta. No sé quant ha pagat el museu per tenir-les però sí sé que a Itàlia es va fer una subhasta i una d'aquestes llaunetes de 'Merda d'artista' va costar 275000€. I això està exposat en un museu nacional que paguem entre tots.
- Per què poses el retrat d'unes cebes com a darrer quadre i el titules 'Para llorar'?Mira, et respondré amb paraules d'Octave Mirbeau. “Els xais van a l'escorxador. No es diuen res ni esperen res. Però almenys no voten per l'escorxador que els sacrificarà, ni pel burgès que se'ls menjarà. Més bèstia que les bèsties, més xai que els xais, l'elector designarà al seu escorxador i escollirà al seu burgès. Ha fet revolucions per a conquerir aquest dret”. El que és més important és que s'ha substituït el valor espiritual d'una obra pel valor econòmic que diuen uns quants. Acabo l'exposició amb aquest quadre perquè el panorama és per plorar!
- Jugues aquí amb sentit de l'humor molt àcid.Bé, és que jo ja sóc gran. He viscut molt, he patit molt i tampoc m'he de callar res, m'ho prenc així. T'explico una cosa que em va passar.
- Explica.Durant molt temps havia fet de 4 a 6 exposicions cada any, en part perquè aixecar una família demana de molts ingressos. Quan els fills van ser grans vaig deixar d'exposar durant temps fins que un dia, el presidente de Caja de Guadalajara, en veure la meva obra em va cedir una planta sencera de la seu de la caixa per mantenir-hi una exposició permanent. Recordes el període de les fusions de caixes i bancs?
- Sí.Després de no sé quantes fusions, l'edifici-seu sencer va passar a mans de “La Caixa” i fins a dia d'avui està tancat. Vaig tardar dos anys i mig en recuperar els meus quadres, que havien quedat segrestats a dins. Vaig suar per recuperar-los!
- Què vols dir amb això?No és solament pel que m'ha passat, és la tònica general. La gent s'aixafen els uns als altres i es tracten malament i tot per què? Per aconseguir què?
- Critiques això a 'La levedad del ser'?És que som com la ploma del quadre, una bufada i adéu! Som fràgils i ens hem de cuidar els uns als altres. Fa dues setmanes, un noi de 20 anys va agafar un autobús i alguna cosa li va passar perquè el conductor, a l'acabar la ruta se'l va trobar mort al seient. I no se'n va adonar cap dels passatgers, ningú! No som res. És per això que no entenc que la gent es tracti amb aquesta maldat.
