Jump to navigation
- Com aneu de nervis?Àlex: Ho estic una mica, sincerament. Són nervis d’emoció i els he de canalitzar. Confesso que estic gran part del dia pensant en això. Ja està quasi tot fet i, ahir, després de l’assaig, vaig començar a sentir-me més tranquil. Ara la música ja respira, tot va encaixant i sona molt bé. Anna: És com un puzle, hem hagut d’anar encaixant moltes peces perquè és difícil assajar tots junts molts cops, som molts músics amb moltes agendes a quadrar. Ens hem anat imaginat com quedaria, a nivell musical i escènic. Després de l’assaig d’ahir, podem afirmar que la música encaixa. A nivell escènic, fins que no fem la residència a l’Auditori el dia abans del concert, no veurem com queda finalment. Però bé, com totes les creacions, fins a última hora has d’anar embastant i cosint-t’ho tot.
- Amb la complexitat, a més, que aquí sou setze músics dalt de l’escenari, no?Àlex: Ara els músics ja es coneixen els temes, ja se’ls senten més seus i això és essencial. Sí, és diferent preparar un espectacle per un grup de tres o quatre, que per un de setze persones. Haurem assajat plegats cinc vegades, menys que un grup més petit.Anna: També tenim la sort que tots són grans professionals.Àlex: I a l’hora d’escriure, com que conec tots els músics, he arranjat els temes pensant en cada un d’ells, en allò que sé que els agradarà fer i tocar en l’espectacle.
- Estrenar a casa, a Vilafranca, i amb la sala plena... Anna: Ens sentim molt ben rebuts. Hem fet una aposta, que no sabíem si agradaria o no, i d’entrada, sense que ningú hagi escoltat res, ja hi ha aquestes entrades exhaurides. Almenys al Penedès confien en nosaltres i això és agraït.Àlex: Sentim pressió, però no és negativa. És saber estar a l’alçada, estar a les expectatives. Tenim ganes d’oferir el millor. Per això em preocupa que els músics s’ho sàpiguen bé perquè així poden gaudir del concert i es deixen anar. Ahir, a l’assaig, ja començava a passar això, que els músics ho vivien i això és el que arriba de veritat als espectadors.
- 'La Tendresse' és el títol de l’espectacle, i el subtítol, 'Hommage a la chanson française'. Per què?Anna: Aquest espectacle pretén ser un doble homenatge: un homenatge a les cançons boniques franceses, cançons que he seleccionat perquè m’han agradat al llarg de la meva trajectòria i m’han tocat; i un homenatge a la tendresa com aquest sentiment que fa falta en el món en què vivim. Aquest projecte va venir després d’escoltar el concert de l’Àlex Cassanyes Big Band Project a l’Auditori de Vilafranca, el desembre del 2016, en un moment en què jo, professionalment estava una mica perduda. Fins i tot pensava que potser la música no era per a mi. En aquell concert vaig rebre la música amb una potència que em va arribar a dins, vaig sortir remoguda. La gent que fem música tenim aquest poder: sense dir res, sense paraules, només amb els sons, podem fer que tota una platea s’emocioni. I si jo m’he de plantejar què he vingut a fer en aquest lloc de pas que és la vida, doncs és això, donar amor, emocions i que aquesta energia tan bonica creixi i s’escampi per tot el món. I això és el que vaig viure al concert de l’Àlex Cassanyes, em vaig reconciliar amb la meva missió de vida. I clar, llavors ja vaig pensar que si l’Àlex volia fer alguna cosa amb mi, ja seria la bomba...
- I va arribar el dia, Àlex, que l’Anna et va proposar l’espectacle...Àlex: Sí, vaig estar molt content perquè em donava l’oportunitat de poder seguir composant en el sentit com jo veig la música: poder explicar coses importants com l’amor, la tendresa, la vida, a través dels sons, les cançons. Anna: Em vaig llevar un dia pensant en l’Àlex i la seva Big Band i ho vaig veure clar. Ràpidament li vaig proposar i vam quedar. Quan ens vam veure, li vaig comentar que havia pensat en cançó francesa amb Big Band, però que podríem fer cançó catalana, o cançó francesa adaptada al català. No volia tancar la porta a res perquè, realment, el que jo volia era fer alguna cosa amb l’Alex Cassanyes Big Band Project!
- Deu ser tot un repte arranjar per a Big Band, amb tants músics i instruments, cançons que han estat pensades per cantar, on la veu té un paper important, oi?Àlex: Quan fas coses per cantants tens dos opcions, fer simplement uns coixins al darrere perquè el cantant pugui cantar, o bé vestir més la música per contraposar amb la cantant i he optat per aquesta segona. En general estic molt content de tots els temes arranjats. No ha estat difícil perquè la cançó francesa beu una mica del jazz i amb la Big Band encaixa molt bé. Anna: L’Àlex ha fet una feina exquisida. A més ha fet viatjar molt els temes, n’hi ha que estan a anys llum de la versió original.
- Anna, i tu com t’has sentit amb tants músics?Anna: Doncs assimilant encara el material. Fa molt que m’estic preparant de forma individual, però quan toques en conjunt, sobre una base de catorze músics... M’hi estic trobant i adaptant-m’hi. A cada assaig i trobada m’hi trobo més a gust i més còmode. Àlex: Estem arribant on hauríem de ser, com a conjunt, ho portem bé, tenim els assajos suficients per poder fer un gran concert.
- Tendresa és la paraula clau del vostre espectacle. Què és per a vosaltres, la tendresa?Àlex: Em considero una mica outsider, penso que allò important és allò que fem i diem, no tant allò que tenim. I la tendresa no es pot comprar ni vendre, surt de la gent. La cura que tenia la meva àvia cap a mi, l’estima que em té la meva mare, això per a mi és tendresa. Potser és difícil d’expressar en paraules què és la tendresa, però, a través de la música podem interpretar i viure la tendresa a través dels nostres records, vivències i emocions. Anna: També és la tendresa cap a un mateix, el respecte i el valor per valdre’t per tu mateix sense dependre dels altres. També com fas les coses, pots fer-les amb tendresa, com una entrevista, com una taula, com una cançó. És el tenir cura, l’estar a l’escolta de l’altre, viure i centrar-te en allò que estàs fent en aquell precís moment. Vaig triar cançons boniques amb ganes de compartir-les amb el públic. I hi ha una cançó de Jacques Brel que es diu ‘La Tendresse’, que la toquem i que encaixava perfectament com a títol de l’espectacle.
- Crec que us l’han fet més d’un cop aquesta pregunta, però no em puc estar de preguntar-la... En sortirà un disc?Anna: Sí, ens la fa tothom! Doncs no era la idea, el projecte era fer un espectacle. Quan estigui rodat, ja haguem fet més concerts i haguem recuperat la inversió inicial, doncs potser sí. No és la prioritat, ara mateix.
- Engegar un projecte així té els seus costos personals i econòmics... a més sou molts músics... Anna: De fet, em costa molt poc embolicar-me en ‘fregaos’. M’animo ràpid i a més m’agrada la part de producció d’espectacles. De fet, li vaig plantejar a l’Àlex que ell podria portar la part musical i jo la de gestió.Àlex: I per a mi, genial! Poder portar només la part musical, que és el que m’agrada.. N’estic encantadíssim. Perquè la producció és de les parts que menys em motiven... Anna: Sí, hem fet bon tàndem de repartiment de tasques.
- Els dos sou del Penedès, tots els músics també ho són. Hi ha bona salut musical aquí, oi?Àlex: Molt bona. Estic veient professionals i no professionals, alumnes que pugen amb molta força i empenta. No cal anar a Barcelona per trobar-te amb grans músics.Anna: No ens podem queixar, podem assajar al costat de casa, amb músics d’aquí i sense haver-nos de desplaçar a Barcelona. A més, hi ha amistat entre els músics, ens coneixem tots, hi ha proximitat entre nosaltres,... I si aquest espectacle té la tendresa com a tema, és un regal estar acompanyat de professionals amb qui t’entens i t’hi sents a gust. Àlex: És que es nota molt, quan a més de músics, són amics. I això, evidentment, es trasllada també al públic.
Web Anna Roig Web Àlex Cassanyes
