Jump to navigation
Em cita a casa seva, a Saifores, a mig matí. Un indret inspirador enmig de vinyes, a tocar de la riera de Banyeres i amb puputs passejant-se pel pati. Entrem a casa i la ceràmica és, no només als prestatges, sinó també a la cuina on acull la fruita i en les tasses d’esmorzar. A l’entrada, un nou element ja s’hi ha fet lloc, és peça del premi Santiago Rusiñol. “Dóna molta satisfacció rebre un reconeixement com aquest, per què dir el contrari - em confessa -. No treballo pensant en el reconeixement però sí que és benvingut, coses així et diuen mira, tira endavant, segueix que la gent ho veu i poses el gra de sorra per una societat millor”. Damunt la taula, petites peces de ceràmica; m’explica que ahir se li va fer tard.
Quan vas descobrir que volies ser ceramista i dedicar-te al món de l’art?Em penso que ja hi vaig créixer. Els jocs que feia de petita ja eren creatius; fer coses amb fang quan plovia, posar-ho a la vora del foc, pintar, dibuixar,... L’ambient familiar no era d’artistes, però a l’àvia, a la mare i a un oncle els agradava fer coses diferents i em deuria portar cap aquest camí. En acabar 4t de batxillerat vaig dir a casa que volia estudiar ceràmica. Tenia 14 anys i vivia a Sant Martí Sarroca i, a casa, van quedar estranyats. “Ceràmica???” Finalment vaig estudiar magisteri i ceràmica a Barcelona i a Sant Sadurní, a l’Escola d’Art 71 creada per professors de la Massana. Ara un grup d’exalumnes tenim ganes de fer una exposició conjunta. La gent del món de l’art estem molt desconnectats, és un treball solitari i no tens massa temps perquè t’has de buscar la vida de mil maneres diferents.
És difícil oi viure de l’art?És difícil si no t’ajudes d’alguna altra cosa o tens una vessant docent o una línia comercial assequible a tothom. Viure de l’obra creativa més personal és molt difícil. L’art no és imprescindible per viure però et fa la vida més agradable.
Vas ser mestra durant uns anys, i ara fas classes a l’escola municipal d’art del Vendrell. Què és per a tu l’educació?L’educació és la base de tot. Si hi ha un bon nivell d’educació una persona és més persona, és més sensible a tot, més creativa en tots els aspectes de la vida i té la ment més preparada per actuar en diferents situacions. L’educació ens crea la necessitat de generar i consumir cultura. Anem, si no ho canviem ràpid, al no res. Ens han ensenyat a no pensar, és el que els interessa, però ho hem deixat fer, no protestem, no alcem la veu, no ens plantem. Tenim por a alçar la veu, i fem veure que no veiem segons què, però les coses ben dites es poden dir. S’han de dir! I l’art hi té molt a veure. En l’educació, la sensibilització davant les coses impalpables és nul·la, no per mala voluntat dels mestres, sinó per manca d’especialització. La gent no va a les exposicions. Clar, perquè no saben què hi passa allà, no ho han viscut mai!
Com a ceramista, quines tècniques treballes?Les tècniques són infinites, la ceràmica és molt experimental. Abans la cermàmica es considerava un art menor. Ara ja no s’és tan purista i es permet la introducció de més materials. És difícil encasellar les coses en l’art contemporani… és un aiguabarreig. Els historiadors de l’art del futur ho tindran difícil!
Parla’ns del teu el procés de creació.M’he adonat fa quatre dies que el que m’interessa és la història de la ceràmica. Treballo per sèries, i darrerament treballo molt les eines; la seva forma sobretot, són formes molt perfectes que han canviat molt poc al llarg de segles. Copio formes d’eines i m’agrada donar-los textures, colors, que s’hi pugui llegir l’emprempta de les mans que l’han utilitzat. He treballat també els recipients; la ceràmica va néixer per fer recipients. Hi poso taques de color, residus del que ha contingut,... no m’agrada fer rèpliques, sinó deixar-hi la meva emprempta. No pretenc que el que faig sigui funcional sinó que evoqui un material determinat, jugar amb la sorpresa del qui ho mira i ho toca. No deixen de ser coses molt humils, molt quotidianes.
Fa 12 anys que tens una galeria al centre del Vendrell...La vaig obrir per dos motius. L’un és que costa molt que la gent consumeixi art, tant veure’l com comprar-lo. I l’altre és que la galeria és un lloc on exposar, no només la meva ceràmica, sinó també peces d’altres ceramistes. Té una vessant comercial però també la voluntat d’ensenyar que hi ha tants estils com persones.
El 2012 vau recuperar l’Ardhara, un certàmen artístic del Penedès que es va celebrar els anys 1987, 1991 i 1995. Com valores la feina que es fa ara a nivell penedesenc de difusió de l’art?Amb la recuperació de l’Ardhara volem que la gent jove tingui una plataforma per mostrar el que fan. És difícil trobar llocs per exposar. Al Penedès hi ha només 20 minuts d’un poble a l’altre i, en canvi, estem molt desconnectats i es dupliquen esforços. Amb la poca distància que hi ha, potser cada municipi es podria especialitzar i seria una manera d’oferir coses de molta qualitat. Em va sorprendre que els regidors i tècnics de cultura ni es coneixen. Ara comencen a fer coses en comú.
I si parlem de ceràmica i del Vendrell hem de parlar de la Biennal…Aquest any se celebra la 8a biennal de ceràmica. Gràcies a la biennal ara el Vendrell es coneix internacionalment en el món de la ceràmica. Ara fa 20 anys però molta gent ni sabia que hi havia molta tradició terrissaire al Vendrell. S’ha deixat perdre i no n’hem sigut conscients. Hi ha pobles amb menys tradició que tenen centres d’interpretació. Quan es va tirar a terra la fàblica de Cal Miret penso que es podria haver salvat algun element de la maquinària. Al Vendrell queden elements arquitectònics en façanes però acabaran desapareixent. De peces fetes al Vendrell quasi no en queden, eren elements de construcció i d’ús diari i es trencaven. Es va fer un treball d’investigació dels terrissaires i els forns que hi havia, sobretot concentrats a la zona de la Riera (Miret, Nin, Fontana, Poblet). Donaria per fer un bon treball de recerca, i s’hauria de fer ja! Quan van construir el Poble Espanyol de Barcelona al Vendrell es va treballar moltíssim, I l’avi d’en Joan Nin, per exemple, havia treballat per Gaudí!
Després de parlar una bona estona acabem remenant el taller. M'ensenya eines i recipients de les sèries que m'explicava fa una estona. Realment sembla que algú hi hagi treballat durant anys! D'una caixa que ve d'una exposició de Saragossa en treu eines i de sota un drap dues peces d'un nou projecte que manté encara en secret. Pigments als prestatges, fang en remull i dos forns que treballen de nit! M'apropo al forn que fa dos dies va funcionar a 1.200 graus. Ara encara en marca 66!
Si voleu saber més coses de la Camil·la Pérez Salvà i la seva ceràmica, podeu consultar la seva web!
Ara bé, el millor que podeu fer és apropar-vos a la seva galeria on, a més de palpar la seva obra i la dels artistes que hi exposen podreu parlar amb ella!
Plaça de les Garrofes, 4 del Vendrell
