Jump to navigation
- D’on sorgeix ‘Omega wants to dance’?L’origen del documental és la segona temporada d’una sèrie que hem estat fent durant dos anys: la primera part de la sèrie va ser ‘From vinyl to Camila’ i, la segona, ‘From dance to God’. Ens vam adonar que aquest darrer era un relat que funcionava com a peça documental independent. I la veritat és que, com a ‘Omega wants to dance’, ha acabat tenint un sentit propi narratiu. No sé si millor o pitjor però, definitivament, diferent del de la sèrie. A la vegada, aquest format ens permet moure’l per festivals i establir un circuit de cinema, cosa que era interessant i ens ampliava el recorregut comercial. Ha estat una bona aposta.
- I quin seria el punt de partida?A ‘From vinyl to Camila’ volíem unir dos punts conceptuals: música amb evolució tecnològica. A la segona temporada, a ‘From dance to God’, l’objectiu era el d’unir el ball amb l’espiritualitat.
- Com s’aconsegueix, això?El projecte comença ben bé amb una pàgina en blanc. Volíem unir aquests dos punts d’alguna manera i, més que un treball basat en un relat construït a base de certeses, era tot al contrari. Tot el procés estava basat en la intuïció i en les ganes d’investigar. I, de fet, el format final és una mena d’assaig al voltant de tot el que hem anat descobrint en un procés que podem qualificar pràcticament d’investigació. Partíem d’una idea inicial, pensar que tant la dansa com l’espiritualitat tenen a veure amb la identitat: amb la cultura que t’ha vist néixer i amb el lloc geogràfic que t’ha tocat ocupar quan has nascut, amb allò que t’ha impregnat. És tot això el que t’influeix quan balles, però també quan mires de “solucionar” la teva existència. M’interessava molt aquest buit espiritual que tenim, sobretot molta gent d’Occident, que hem dedicat bona part del nostre temps a qüestionar aquesta solució imposada, en el nostre cas, per la religió catòlica. Al cap d’uns quants anys sentim que hem superat tot aquest llegat que ens han deixat des de ben petits, educant-nos en un déu, i ens adonem que no té sentit o que no ens omple. I aleshores arriba el buit. La gent avui dia es dedica a fer ioga, a meditar, a buscar respostes fora de l’àmbit de la religió. Una religió que segurament acaba sent més política que no pas una solució que t’ajudi a connectar amb el món o amb la realitat o amb tot allò que no es pot explicar i saps que existeix.
- Al documental hi ha entrevistes amb Sara Baras, Didier Queloz, Daniel Odier, Kyoka, Joaquín de Luz, Dakei Noutan, Carmen Pérez, Triana Ramos, Roberto Fratini, Lucia Horan, Luis Costa, Ana Rokafella, Gabriel Kwikstep, Goyo i el Dr. Luján Comas. En què us heu basat per escollir les persones entrevistades?Volíem buscar gent experta en l’àmbit del moviment, del pensament, de l’espiritualitat. I va ser un treball que es va anar ramificant. El vam fer entre la Laia Beltran, que és periodista, i jo, i vam començar a tirar la canya a moltíssima gent de tot el món. Hem viatjat a tots els continents i les entrevistes mateixes ens anaven obrint nous camins d’investigació. De fet, al final, la idea de centrar-nos en el concepte d’identitat a través de la dansa i l’espiritualitat va acabar originant un gran tema: el concepte de la consciència. La consciència és el que ens permet, com a individus, unir-nos al tot i nosaltres mateixos. És el concepte que m’ha acabat interessant més d’aquest treball.
- Amb els darrers documentals que has fet, què diries que has après sobre la música?Em considero bastant iconoclasta. No m’interessen massa els noms. Per a mi la música és moviment, expressió, emoció, connectar-te a la vida amb una banda sonora constant. El que m’han permès els últims treballs, més que aprofundir en el concepte de la música, és reflexionar sobre com m’interessa a mi construir. I he descobert que és fascinant construir des de la ignorància. Tinc el propòsit d’entendre les coses a partir del meu treball i no al revés. No vull explicar coses que ja sé. I amb aquesta manera de treballar m'adono que m’apropo a la visió del que acabarà sent l’espectador. A mesura que jo avanço en el coneixement te’l vaig mostrant. Anem junts de la mà, tant qui proposa com qui mirant la peça.
- Com definiries el teu estil com a documentalista? Varia molt segons el projecte?No sé quin és el meu estil. El que tinc clar és que, per a mi, cada projecte és un repte i no tinc la sensació d’haver de ser fidel amb mi mateix, ni de tenir un estil propi. Cada projecte miro d’afrontar-lo sense cap càrrega ni cap pressió autoimposada. Senzillament, vull fer-ho amb el màxim de sinceritat i honestedat possible cap a mi i cap al públic objectiu que hi pugui haver. El que sí que és cert és que vinculo aquest ofici a la meva vida. Cada projecte m’ajuda a resoldre temes en l'àmbit personal.
- En què estàs treballant actualment, si es pot dir?Ara estic a Navarra perquè he començat el rodatge de la meva primera ficció. És un rodatge de cine, el pilot d’una sèrie. Estic treballant bàsicament amb actrius tot i que el format final serà de documental. El projecte s’endinsa en la personalitat d’Aurora Rodríguez, la mare de Hildegart Rodríguez. S’han fet diverses pel·lícules sobre elles, com ‘La virgen roja’ (Paula Ortiz, 2024) O ‘Mi hija Hildegart’ (Fernando Fernán Gómez, 1977). És una història que m’acompanya des de fa molts anys i finalment he aconseguit aixecar diners a Navarra per a poder-la rodar. En paral·lel, estic codirigint un documental sobre Love of Lesbian amb Uri Altell. Ja hem començat el rodatge, però estarem tot l’any que ve, fins al final de la gira que fan. Els seguirem i explicarem el projecte i les persones que hi ha al darrere d’aquest projecte. De manera que seguiré aquesta línia de documental musical que, vulgui o no, és bastant el meu àmbit natural.
