Jump to navigation
- Quan vas començar a descobrir que t’agradava el món del disseny i de l’art? Tot va començar al món del grafit. Estava en plena adolescència, amb quinze anys, i vaig començar a conèixer tot un moviment que ja feia anys que existia a Vilanova. En aquell moment, gent de la meva quinta s’hi va sumar. Era agafar un esprai i pintar i vaig pensar "Això és súper guai!". Al cap d’un temps estava pintant murals. Per a mi el grafit ha estat una escola vital, més enllà de les escoles acadèmiques. A partir del grafit vaig veure que em volia dedicar a l’art visual, però com a grafiter no em podia guanyar la vida econòmicament, així que vaig estudiar disseny gràfic. De fet no sabia ben bé el que era, però em vaig acabar introduint en el món del disseny. Vaig estudiar a l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Vilanova (EMAiD) durant dos anys i em va agradar molt. Vaig fer pràctiques a estudis de la comarca i vaig voler aprendre més. De Vilanova vaig fer el salt cap a Barcelona, on vaig estudiar a l’escola BAU durant quatre anys. Després vaig fer un postgrau d’estratègia interactiva. Al grafit, tenia companys que es dedicaven a la construcció o a la fusteria i el cap de setmana es dedicaven a pintar. Jo, al final, en l’àmbit professional estava envoltat de color i de tipografies així que en aquell moment ja no necessitava tant el grafit. Quan vaig acabar a BAU, vaig parlar amb un professor. Li dic "Jaume, tu què faries? Treballaries per a algú altre o per a tu mateix?". Ell em va respondre que seria molt més fàcil i segur treballar per algú altre. No li vaig fer cas. Em vaig tirar a la piscina directament.
- Només acabar d’estudiar?Sí, amb 24 anys em vaig fer autònom. Ara en tinc 40. I bé.
- Estàs content, doncs, d’haver fet aquest pas? Jo no podria tenir un “jefe”. Si estigués treballant per a una altra persona, segur que tindria més tranquil·litat econòmica. Però al final no et realitzes. El creixement que he tingut a nivell personal tots aquests anys ha estat brutal. Amb les etapes que he anat passant: grafit, acabo la universitat, començo de freelance, munto el meu propi estudi -Cocolia Creative Studio-... Jo dic que tinc tres escoles vitals: el grafit, el Blanc! (que encara continua) i Cocolia, que és on hem crescut a nivell professional. No estic treballant per a un altre. Treballo pels clients però també per a mi mateix. I això és molt enriquidor. El Raúl es va introduir en el món del disseny i l'art a través del grafit | FOTO: Marc Bordons- Em pots parlar una mica més a fons sobre aquestes etapes? Vaig acabar la universitat i em vaig posar a treballar pel meu compte. Tot això abans de la crisi. Va arribar un moment en què tenia molta feina com a autònom, de manera que vaig veure la necessitat de crear el meu propi estudi. Vaig contractar un petit equip de tres o quatre persones. Però llavors va arribar la crisi, que ens va suposar un cop molt gran. Vam quedar dues persones. Una d’elles era la meva sòcia fins fa poc, la Mireia Ruiz. Cocolia era un estudi tradicional de disseny gràfic i, en el moment que va entrar la crisi, ens vam haver de reinterpretar perquè tota la feina que teníem va desaparèixer en qüestió d’un any. Llavors vam veure que havíem de fer un pas endavant. Els estudis que tenen més notorietat són els que tenen un estil propi. Hi ha molts estudis on passa per davant la necessitat del client, no l’estil, però el client a vegades t’eclipsa. Gairebé sense adonar-nos-en, nosaltres volíem marcar un estil propi. Aquí és quan vam començar a treballar en projectes més artístics. Som dissenyadors amb un vessant artístic. Com que després de la crisi teníem molt de temps perquè no hi havia feina, vam començar a fer els nostres projectes personals. Amb el temps també vaig reprendre el grafit utilitzant esprais per als meus projectes. Després de dos anys treballant en aquests projectes més artístics van començar a brotar i van començar a arribar-nos projectes comercials potents. Va ser en un moment idoni. Les xarxes socials representen imatges constants i ens venien marques que necessitaven imatges visuals i creatives. També es va produir el boom d’Instagram, fa quatre o cinc anys, i era un escenari on et podies posicionar molt bé. Les xarxes socials ens van portar molta feina.
- Ara parlaves d’un tema molt interessant: la relació entre les necessitats del client i la creativitat del dissenyador. Com es fa això? El que és interessant de tenir un estil propi és que tu marques el ritme i al final hi ha clients o agències que et diuen "Jo vull això". D’alguna manera, ens posem per davant del client. Li diem: "Tu necessites això". La web de Cocolia era un aparador i els clients ens trucaven perquè volien el nostre estil reflectit en el seu producte. Proposàvem noves referències, noves tendències, les creàvem. I com es creen noves tendències? Amb temps i de manera intuïtiva, sense saber on arribaríem. Provàvem composicions i colors i ens deixàvem anar sense cap pressió. Jugàvem. Sí, dèiem que jugàvem.
- Però segueixes jugant?Sí! Ara torno a jugar.
- Després de Cocolia, què va venir? És curiós perquè l’any 2008 van passar moltes coses. Va ser l’inici de Cocolia i va ser l’inici del Blanc!, que va tenir la seva primera edició l’any 2009.
- Parla’m del Blanc!És guai! Comparteixo la direcció i la fundació del festival amb el meu company David d’Eboli, dissenyador digital. És interessant perquè és un festival per a dissenyadors fet per dissenyadors. És el festival on a nosaltres ens agradaria anar i al qual mai anirem.
- Clar, deveu anar "a tope". Uf, sí! Però aquest projecte ens ha permès aportar coneixement al món del disseny, des d’una perspectiva romàntica. Al Blanc! hi ha noves visions i és un festival on passen coses perquè és un punt de trobada del sector nacional del disseny.Vídeo resum del Blanc! 2019- Com és el públic? És un públic fidel? Va canviant, pensa que ja portem onze anys. Però sí que tenim el fan que venia amb trenta anys i que ara ve amb els seus fills. Els valencians venien amb un cotxe i ara venen amb un autocar, per dir-ho d’alguna manera. Ens treu molt de temps però és molt gratificant, sobretot emocionalment. És una passada poder organitzar el Blanc!
- En quin moment creus que es troba el festival?Els dies 22, 23 i 24 d’octubre tindrà lloc la dotzena edició del Blanc! Ara hem fet un pas important: hem consolidat el festival i hem trobat l’espai idoni per celebrar-lo, el Museu del Disseny de Barcelona, on ja es va celebrar l’edició 2019. Crec que el Blanc! ha arribat al moment òptim: parlem de disseny, parlem de creativitat i estem parlant d’innovació. Aquest 2020 es comença a veure en la programació que tenim prevista. El Blanc!, que es va celebrar durant set anys a Vilanova i després al Casino L’Aliança del Poble Nou, ha arribat ara al seu punt més madur.
- Com definiries la feina que fas com a dissenyador?Quan estudiàvem disseny ens deien: "Sou dissenyadors gràfics, no artistes". Però la Mireia i jo vam dir "I per què no?". Vam traspassar aquesta línia i vam jugar. Per què no fer-ho? Al final està tot vinculat. Per què ha d’estar tot tan marcat i compartimentat? Jo estic dirigint cursos on hi ha dissenyadors, fotògrafs, arquitectes, interioristes… Per què ha de ser tot tan reticulat? Tornant a la pregunta, no sé com em definiria. A més a més, estic en un moment de canvi: sóc dissenyador gràfic... no em considero artista... faig arts plàstiques... puc fer escultures… Al final és el món visual, el que m’atrau i on em sento còmode. Els quadres tenen nom de persona, com el Manolo, el Manel i el Manu | FOTO: Cedida- Si una cosa destaca de les teves propostes és el color. Sí. Tot té molt de color i és molt explosiu. Estic reprenent coses que havia fet amb el grafit. Una companya em va fer adonar que tot el que estic fent són identitats de persones. Les meves obres tenen nom de persona: Lola, Pepe, Manolo… Clar, jo quan pintava grafits feia persones, també. És el subconscient, suposo. Torno a fer retrats de persones. També m’agrada molt l’experimentació, l’atzar… El random m’encanta. M’encanta que passin coses.
- A la teva presentació parles del concepte "punk".Sí, el "punky", l’inesperat.
- En el camp del disseny, com reaccionen els possibles clients?A vegades espanta. Hi ha clients que pensen que ens estem tornant bojos. Però sóc capaç de fer les dues coses. De fet, tinc dues presentacions: una com a dissenyador, com molt correcta, i una d’art, la que et vaig enviar.
- És de fàcil combinació el teu vessant més artístic amb els projectes que, diguem-ne, donen de menjar? Ara estic fent un exercici d’intentar mantenir un equilibri entre fer projectes que em permeten pagar les factures i buscar el meu moment creatiu per poder realitzar noves obres. És interessant perquè així puc experimentar traient-li pressió a l’experimentació. Els diners poden venir per un altre costat i el tema artístic ja vindrà en algun moment, quan l’obra estigui més madura. No cal córrer.
- Si treballessis per compte aliè estaries més tranquil?Sí, però no seria feliç. No ho seria. Pizzes com a llenç, un dels darrers projectes de Pink Morro | FOTO: Cedida- Quins projectes tens entre mans?Estic fent una identitat corporativa, una pàgina web i en la part artística estic preparant un curs de direcció d’art intuïtiva en el qual vull ensenyar a trencar normes i a guiar-nos per la intuïció. També estic preparant tres peces que van a la primavera a Boston, a una exposició col·lectiva, i tinc un encàrrec de dos retrats per a l’oficina d’un gabinet de premsa.
- Això de deixar-se anar…. Com es fa? Tot ho volem súper definit. Sembla que tot hagi d’estar súper meditat. Deixa’t anar! Prova! Quan els hi dic als alumnes: "No hi ha briefing. No hi ha requisits. Lliure", al principi no saben on agafar-se però quan es deixen anar és una passada. Comencen a fluir les idees i la creativitat.
- Com els nens, quan dibuixen. Arriba aquell punt, quan es fan grans, que deixa de fluir. Clar, perquè quan són petits no estan intoxicats. Jo crec que ens hem d’escoltar més. Hem d’aprofundir més i deixar-nos portar. Fa cosa de dos mesos vaig estar a l’estudi La casa de Carlota, a Barcelona. És un estudi que té a l’equip persones amb síndrome de Down i autisme. Són persones que no estan intoxicades i això es tradueix en una creativitat brutal.
- Com treballes? Com fas una obra?La faig i prou. Gaudeixo del procés. Quan faig una obra, l’únic que determino abans és marcar la paleta de colors i un dibuix de què vull representar. I em deixo portar. No faig un estudi previ. Jo tiro i després ja vaig veient cap a on puc anar.
Web Pink Morro Web Blanc!
