Jump to navigation
- Quan vas començar a veure que et volies dedicar a dibuixar?Recordo haver dibuixat sempre. Segons ma mare dibuixava ja amb dos anys. El que passa és que no dibuixava res que tingués massa sentit. A casa ningú s’hi dedica, però em deien “Té, nena, dibuixa”. I quan va començar ‘Bola de drac’, que jo devia tenir uns tres anys, em va explotar el cap. Un cop vaig tenir el manga a les mans i algú em va explicar “Mira, això hi ha algú que ho dibuixa i llavors posen la història en aquests quadres...”. En aquell moment, vaig dir: “Jo vull fer això”. Crec que és l’únic que tinc clar a la vida.
- Amb aquesta vocació, com va ser el camí per a formar-te i acabar dedicant-hi professionalment?Va costar una mica, la veritat. Vaig tenir una mala experiència a l’institut on estudiava, a Barcelona. Quan feia 4t d’ESO, ma mare treballava a Barcelona i jo estava mig allà, mig a Ordal i tot era una mica caòtic. Les meves notes no eren massa bones. Volia fer el batxillerat artístic, però el meu profe em va dir que no podria perquè les meves notes eren horribles. Me’l vaig creure i vaig començar a fer un cicle. Vaig durar tres setmanes. Després vaig estar un any i mig sent una "nini": ni estudiava ni treballava i estava superratllada de la vida perquè m’havien dit que no podria estudiar, que no en sabria. Sort que al final no li vaig fer cas a aquest senyor i em vaig apuntar al batxillerat artístic del Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès amb una amiga. Me’l vaig treure i després vaig anar a fer Il·lustració. Jo en aquell moment em pensava que era tonta. Però me’l vaig treure com una persona normal. M’agradaria veure aquell profe i dir-li: “Paio, no pots anar així per la vida”.
- És un moment difícil, 4t d’ESO.Potser les notes no et van bé perquè estàs desmotivada i quan trobes alguna cosa que t’interessa comences a veure-ho tot més clar. En el meu cas, al final m’hi vaig posar i superbé. També s’ha de pensar en la situació que té cadascú. El meu profe sabia perfectament que jo estava mig a un lloc mig a l’altre i em sentia bastant desubicada. També has d’entendre que aquesta nena, amb quinze anys, estigui una mica trastocada. Va ser molt poc empàtic, la veritat. Ara, encara que hagi passat el temps, segueixo una mica enfadada. Jo ho vaig acabar fent, però quanta gent es perd pel camí? Jo vaig estar treballant en una fàbrica d’aixetes, allà a Ordal, al meu poble. I pensava “Aquesta serà la meva vida, ara? Doncs quina merda!”. Així que vaig estudiar l’artístic i després vaig fer un cicle superior. Vaig anar a l’escola d’art pública Serra i Abella de l'Hospitalet de Llobregat i hi vaig estar molt bé. M’ho vaig passar superbé.
- Un cop vas tenir la formació, com va anar? Vas començar a publicar?Que va! Quan vas a estudiar Il·lustració, no t’ensenyen tècnica. Representa que la tècnica l’has de portar una mica de casa. El que et feien fer eren pràctiques i projectes que podien ser feines. De tot el meu curs només una persona va començar a treballar de seguida. La resta vam tardar bastant. Ens havíem d’acabar de formar, de millorar una mica el nivell. Era com, d'acord, soc il·lustradora perquè tinc un títol, però no tinc el nivell professional perquè em publiquin. En el meu cas, en poc temps em van voler publicar un còmic, però vaig tardar molt a materialitzar-lo i publicar-lo.
- Quins temes t’interessen?Sempre dibuixo coses que jo llegiria. La música, el tema punk i temes socials. Coses de la vida i del carrer. Als anys 2000 estàvem tot el dia pel carrer. A mi m’agrada parlar de les persones i de temes costumistes.
- Com t’ha influït el fet de fer vida al teu poble, a Ordal?Moltíssim. Per començar, quan érem adolescents i no ens podíem desplaçar, estàvem tot el dia al poble. Quan vam anar a l’insti ens veien com uns salvatges: estàvem molt petats. Ens passàvem el dia a la muntanya. Ens vam construir una cabana al bosc només perquè la gent no ens vingués a molestar i per muntar-nos les festes. I, clar, estàvem allà en la nostra pròpia bombolla. Per una banda, va ser increïble, però, per l’altra, també ens va perjudicar. Quan estàs en una atmosfera com aquella, passes una mica dels estudis i hi ha moltes coses vitals que s'alenteixen una mica. Li donàvem molta importància a l’amistat i a la colla. Quan et deien “Ep, que t’has de preparar per anar a la universitat!”, t’agafava completament a contrapeu.
Algunes de les publicacions | Foto: Cedida- Què vas publicar primer?El primer va ser al setmanari gratuït La Fura, on encara faig la vinyeta i ja hi porto més de 10 anys. Això sí que ho vaig començar poc després de treure’m el títol. Però publicar un còmic no va ser fins l'any 2019. Tot i que el contracte el tenia fet de feia temps, vaig estar cinc anys fent el còmic aquest. És una brutalitat de temps, però t’explicaré el perquè: és important. Tothom diu que el món del còmic és molt precari i aquesta és una prova clara. A mi em van agafar a través del meu projecte final d’Il·lustració. Vaig fer un còmic petit d’un capítol d’un llibre que havia llegit a la biblio i que m’havia agradat molt. Els profes em van animar i el vaig portar a una editorial que es diu La Cúpula, que era del rotllo punki. Em van dir que sí. Però també em van dir altres coses: que no em faria rica fent còmics; que l’havia de començar des de zero per temes de format i colors -i clar, com que era un llibre sencer, havia de fer de nou un còmic de 200 i escaig pàgines-; i que no cobraria res fins que l’entregués perquè no em podien pagar per avançat. Per tot això m’hi vaig estar cinc anys. Allò ho estava fent totalment a cegues, pensant “Espero que li agradi a la gent” i mentre treballava d’altres coses. Imagina’t la barbaritat d’hores de fer un còmic d'unes 200 pàgines i treballant del que fos. Del que pogués, del que sortís, però bàsicament sent pobra.
- Estem parlant de ‘Rompepistas’. Què et va aportar?Moltíssimes coses. L’editorial et comença a moure, et comencen a convidar a salons del còmic de diferents llocs, veus que la gent et coneix, signes exemplars i comences a tenir relació amb editors i guionistes. Ja no només amb públic a qui li pugui agradar la teva obra i la pugui comprar, sinó gent que després es queda amb la teva cara i en un moment donat et poden fer un truc i proposar-te alguna cosa. Jo en aquell moment tenia la meva parella, l’Aroha Travé, i estàvem fent un còmic conjuntament per La Cúpula. Llavors vam aprofitar que estàvem juntes i vam fer un fanzine i vam començar a autopublicar-nos coses. Sembla una bajanada però també ens va obrir moltes portes perquè van dir: “Què gracioses, aquestes noies”. El Jueves també va arribar per aquestes publicacions. I, de cop, et comença a seguir una persona a l’Instagram que penses: “Què fot aquesta persona seguint-me?”. Són coses petites, però que fan una il·lusió que flipes.
- Encara feu el fanzine?No, aquell va ser un i ja està. Però tenim un segell que es diu Puscomix. El que passa és que està mig parat perquè no tenim temps a fer tot el que ens agradaria fer. Els ‘Quina merda!’ i tots aquests han sortit amb el Puscomix. Però les editorials ara no volen publicacions petites. Volen totxos de 200 pàgines i, clar, si tu vols parlar de la teva adolescència en 15 pàgines, te l’autopubliques. El vens a les fires i per internet. I ja està bé que sigui així. Sense pensar si això li agradarà a no sé qui i a no sé quanta gent. Amb zero pretensions, que és el que mola.
- Un cop situada en el món del còmic, com et mous?En general, costa moltíssim. I fins que no et posen cara i nom, la gent no et fa ni cas. Jo vaig tenir sort perquè, tot i que vaig tardar molt a fer el còmic, un cop vaig publicar la gent em va començar a conèixer. També és veritat que anava amb aquelles pintes, que la gent deia: “Mira, és la Rosa, que graciosa, amb aquestes pintes”. El món del còmic seria com un poble on tothom es coneix i per això és difícil accedir-hi i ficar-t’hi dins. Un cop hi ets, ja és una altra cosa.
- Què més defineix el món del còmic?També és una feina molt solitària. No sé com s’ho feia abans la gent quan no hi havia internet. Tu estàs a casa, dibuixant tot el dia, fent una cosa que no saps si a la gent li agradarà o no. Jugant-te-la una mica. I als salons per Espanya on ens conviden, és on ens trobem. Allà fem moltes amistats. Són com unes colònies d’adults. I potser estàs al mateix hotel que un dibuixant a qui admires. He fet molts col·legues i allà és on es fa això que es diu tant ara del networking.
- Ara parlaves de gent a qui admires. Quins són els teus referents?El Jaime Martín, l’Albert Monteys. El Jaime Martín fa còmics de carrer, de bandes, de grups. És molt del meu rotllo. El Monteys m’agrada molt com treballa, com acoloreix. I llavors també tinc un munt de col·legues que no sé si puc dir que són referents perquè són de la meva quinta, però és gent a qui admiro moltíssim, com l’Aroha Travé, la Irene Márquez o la Sara Soler.
- Moltes dones. Ha deixat d’estar tan masculinitzat com en el passat, el món del còmic?Cada tres mesos hi ha una xafarderia sobre aquest tema. El món del còmic, com tants altres, està supermasculinitzat però, des d’una mica abans de la meva generació que ha canviat. Ara bé, sempre hi ha hagut dones, encara que fossin poques. Actualment, hi ha moltes dones, però ens trobem amb coses que ens fan molta mandra. Com que publiques un còmic i et conviden a una taula rodona per parlar de les dones. I et fan unes preguntes com: “Tu no creus que aquests còmics que fas semblen més aviat fets per un home?”
- Això encara passa avui dia?I tant. Hi ha tot de paios que com que, entre cometes, ens han deixat entrar, es pensen que s’ha acabat el problema i que les dones estem en les mateixes condicions que ells. No és cert. Nosaltres tenim una associació, el Col·lectiu d’Autores de Còmic, en la qual fem pinya bàsicament perquè no ens prenguin el pèl. Perquè als paios normalment els hi paguen més.
- Encetem un altre meló. Parla’m de la IA generativa.Vinga! Suma-li que et costa moltíssims anys fer-te un nom, començar a publicar, cobrar dignament… I un cop comences a veure la llum i dius, calla, que igual podré viure d’això, combinat amb fer classes i tal, i arribar al salari mínim… Llavors arriba la IA i comences a veure com els petits encàrrecs desapareixen. I veus cartells pel carrer i tot està fet amb el mateix patró. És que és una broma de mal gust. Estem intentant fer pedagogia perquè hi ha molta gent que experimenta amb la IA i diu: “Què xulo!”, sense plantejar-se res més. Amb el Col·lectiu d’Autores de Còmic fem exposicions, activitats, xerrades, articles per intentar fer aquesta pedagogia. Estem anant cap a una imatge única, però també cap a un pensament únic. Em fa molta pena perquè què passa amb la creativitat de la gent, el pensament de cadascú, l’estil de cadascú? Ho trobo trist. La llei del mínim esforç.
- L’esforç no es valora…Però és un esforç que a nosaltres ens agrada fer. Jo no soc massoca, tampoc. És molt d’esforç? És molt de curro? Sí, però jo te’l faré perquè m’agrada fer-ho. Que no em prenguin la possibilitat de fer aquest esforç amb una IA. Fes-me una IA per les coses que ningú vol fer, però és que t’estàs carregant una professió que justament és molt vocacional. Hi ha gent la vida de la qual gira al voltant de la seva vocació. S’obren moltes preguntes i crec que tots hi hauríem de reflexionar.
- L’assagista Remedios Zafra, a ‘El informe. Trabajo intelectual y tristeza burocrática’ (Anagrama, 2024) i a altres treballs, reflexiona sobre perquè la IA no s’està encarregant de la burocràcia però, en canvi, està generant imatges o poemes. Fins i tot textos per felicitar un aniversari.De debò que hem arribat a aquest punt que, m’ho invento, a la teva cosina no saps què dir-li per l’aniversari? De debò que li has de preguntar a la IA? És molt trist.
- Parlant amb el dissenyador Rai Benach, de l’estudi Ladyssenyadora, sobre la IA generativa, es va plantejar una pregunta interessant. Què passarà quan la IA s’alimenti del que ha generat ella mateixa? Perquè el volum que genera és molt superior al que puguin generar les persones creadores.Hi ha molta gent que creu que, en el futur, d’una banda, hi haurà tot el que està fet amb IA i, de l’altra, els il·lustradors de veritat, que seran rotllo artistes. Però llavors, què passarà? Cobraran, els que quedin, milers d’euros per una obra? Seran com els pintors? En el meu cas, justament vaig voler fer il·lustració per separar-me del món aquest del mercat de l’art. Hi haurà molts menys il·lustradors, però cobraran moltíssima pasta? Jo tinc l’esperança que això de la IA sigui una moda que ha fet molta gràcia, però de la que la gent se’n cansarà.
- Quins projectes tens entre mans ara?Projectes en tinc molts. En el fons, anem tan estressats perquè ens compliquem la vida. Estic fent un còmic en què porto quatre anys. Ara em faran un integral del ‘Quina merda!’, que és autobiogràfic sobre la malaltia de Crohn. I mentrestant van venint coses. Ve un guionista i et diu: “Vols fer una cosa per França? I dius: “Clar que vull!”. Vas agafant feines i, de cop, dius: “Uf! Tinc molta feina!”. Has de començar a dir que no a altres projectes que t’arriben i plores una mica perquè no saps molt bé com ho faràs, tot el que has de fer. Per això hi ha molta gent que s’enfada amb els dibuixants, perquè sempre anem tard. Ens posem en massa fronts i no donem l'abast. Tornem al tema dels diners. Si la indústria d’aquest país fos prou potent perquè a mi, just abans de començar el còmic, m’haguessin dit: “Mira, té aquests diners per sobreviure durant un any”, el podria entregar en un termini raonable. La meva editorial no ho pot fer. No perquè no ho vulgui, sinó perquè no pot. I jo no cobraré fins que no l’acabi. En aquestes condicions, no em poden posar data d’entrega perquè he d’anar al meu ritme i el meu ritme estarà condicionat a les feines que pugui anar tenint. La Cúpula són una gent genial, me’ls estimo molt, som com família. No hi ha estabilitat i, a vegades, agafes més feina de la que pots assumir perquè tens por de no arribar. Aquí és així. A França no passa. Allà llegeixen moltíssim més que aquí.
- Però aquí hem millorat, oi?Sí, i crec que ha estat gràcies al manga. Els que vam començar de petits amb el Goku ens hem fet grans. Molts de nosaltres hem tingut fills, bé jo no. Una cosa que et flipa, que és llegir còmics i tal, li passes als teus fills. Aquí al Haru em venen nens de set anys viciadíssims al Goku perquè els seus pares els ho han contagiat i això és increïble. Fins ara això segurament és el que ja passava a França i ara comença a passar aquí gràcies al manga. La qüestió és que es llegeix més i el manga pot ser una porta d’entrada a altres tipus de còmics. Fem el favor de no queixar-nos del manga perquè llavors és que som uns racistes, una altra vegada.
Instagram Rosa Codina
