Jump to navigation
Què és per a tu dibuixar?És una part inherent i natural de mi. És part de la meva vida. És poder transmetre emocions, sentiments, el dia a dia. Quan faig vacances és quan deixo el llapis sobre la taula i no dibuixo; però faig poques vacances perquè sempre porto l’estoig i la llibreta a sobre. De fet, necessito dur sempre un llapis a sobre perquè sempre penso: “I si vull dibuixar…”. Em sento més tranquil·la i segura.
Vas imaginar-te mai que acabaries sent il·lustradora?Sempre he dibuixat, tinc tots els llibres d’escola plens de dibuixos en tots els marges. Va ser als 13 o 14 anys quan vaig tenir el primer pensament que em volia dedicar a dibuixar i, concretament, a la il·lustració. No em considero una artista, tot i que la il·lustració és un art, però trobo que la paraula artista és massa gran. Sóc una persona que dibuixa, ho fa bé i s’ho passa bé fent-ho.Dedicar-se professionalment a la il·lustració, és difícil?Costa i t’has de bellugar molt. Jo també he tingut un cop de sort, perquè després de fer Belles Arts vaig treballar en una escola com a professora i no disposava de massa temps per dibuixar. Llavors vaig estudiar a l’Escola de la Dona (centre de formació de persones adultes amb una oferta singular en moda, art, humanitats, etc), on tenia l’il·lustrador Ignasi Blanch com a professor i em va facilitar el contacte amb editorials i gràcies a això vaig poder fer el meu primer llibre (“Quina família!”). Vaig anar animant-ne i fent més classes que em permetien tenir més material per a poder comptar amb un bon llibre de presentació. I això em va facilitar poder entrar a l’editorial Teide i comptar amb una agència. Sí, tinc una mànager (diu rient).
Principalment fas il·lustració per literatura infantil i juvenil. Per què?Perquè és el que m’agrada i perquè el meu dibuix tendeix a tenir un caire infantil. Tot i que considero que el dibuix no va per franges d’edat; en els llibres de text sí que va molt marcat l’estil de dibuix i per això faig il·lustracions per llibres d’educació infantil i primària. M’agrada dibuixar per infants, i em sorprèn cada dia la creativitat que tenen els més petits. La llàstima és que després la creativitat s’estronca.
Què vols dir?Els nens i nenes dibuixen de forma natural, tal i com els surt, no es preocupen de mides, ni proporcions, ni convencions. Són dibuixos frescos, naturals. Hi ha nens detallistes, d’altres que són pulits i d’altres que no. N’hi ha que tenen una gran capacitat d’imaginació. Però aquesta creativitat la matem, sobretot a les escoles, on hi ha l‘obsessió que els arbres han de tenir el tronc marró i les fulles verdes. Però, i si el nen els vol pintar lila i rosa? A ciències naturals i medi, ja pintarà les fulles com toca, però a plàstica no.
No es treballa la creativitat a les escoles?La creativitat és important i cal treballar-la. La tècnica és important, però ho és més ser creatiu. A la vida, quan ets fas gran, quan has de treballar, cal crear i inventar. Les àrees creatives més ràpides a l’escola són la música i la plàstica, i aquestes no tenen gaire pes curricular a les escoles del nostre país. I amb el ministre Wert encara pitjor.
La professió de l'il·lustrador
Quan t’arriba la inspiració? Com treballes?Quan m’arriba un llibre t’ha de venir la idea, però hi ha dies que aquestes no venen, que no estàs inspirada. T’has d’imposar una rutina i miro de marcar-me un horari de treball. Sempre parteixo del text, apunto idees i faig un esbós i, mica en mica, surt el dibuix. La realització no és complicada, és la idea el que em porta més feina. La inspiració ve sola i de vegades l’has de buscar, però acostuma a venir quan treballes molt, quan mires molts contes, com veus com treballen altres il·lustradors. Quan més dibuixes, més idees surten. I l’experiència personal m’ajuda molt; el fet de ser mare i tenir dos fills molt creatius em facilita molt la feina. Per exemple, la fàbrica de fum del conte “El fabricant de fum” és un dibuix d’una màquina que el meu fill petit, en Lluc, va fer amb unes caixes de cartró i celo, tot jugant.
Ha canviat molt la professió de l’il·lustrador des dels teus inicis a ara, en l’època digital?Des dels meus inicis a la il·lustració sempre he treballat amb l’ordinador, les editorials dels llibres de text volen que els hi enviïs els dibuixos en format digital perquè puguis canviar coses de forma ràpida. Al treballar amb l’ordinador no hi ha mides, és igual que un dibuix sigui gros o petit, però les editorials continuen valorant els dibuixos en relació a les mides: un dibuix gran està més ben pagat que un de petit; però no es valora si el petit té més detalls que el gran. Per exemple, he cobrat bastant més per un dibuix DINA4 d’una gerra, que per un de petit d’un zoo de 5 per 10 molt més complicat i treballat.
Sembla que ara hi ha més il·lustradors als mitjans de comunicació, per exemple. És així?Hi ha il·lustradors que han posat en valor la seva feina, com l’Ignasi Blanch, a qui li dec estar on sóc. Ell, per exemple, ha impulsat el sector, juntament amb d’altres. També hi ha espais com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona que organitza jornades sobre la il·lustració i tallers per a nens; o inclús moltes llibreries. Les xarxes socials també ens han ajudat a difondre obres nostres i a què se’ns valori i conegui.
"Un saxo al bosc", la seva obra més personal
“Un Saxo al Bosc” és la teva darrera obra, i en aquest cas ets l’autora de les il·lustracions i també del text.Em sento molt satisfeta d’aquest conte. Sóc una persona insegura i cagadubtes i sovint no em deixo anar. En aquest conte, per exemple, al ser un projecte personal que feia anys que volia dur a terme, em vaig deixar anar molt i he disfrutat molt fent-lo. Havia estudiat música i tocat el piano i la guitarra fins que a la universitat vaig deixar la música per manca de temps. Quan els meus fills van entrar a l’escola de música, mentre els esperava escoltava alumnes assajant i em va tornar el cuc de fer música de nou i vaig apuntar-me a saxo. El saxo m’ha ajudat a deslliurar-me, a sentir-me més inspirada, a ser més creativa. I aquest alliberament que m’ha donat el saxo resumeix aquest conte. Necessitava editar un llibre sobre el saxo per tot el que m’ha aportat, de fet està dedicat a la meva família i al Sergi, el professor de saxo. A la Cesca Mestres, de l’editorial el Cep i la Nansa li va encantar el projecte, i va veure que encaixaria en la col·lecció El Ginjoler de contes per a nens i nenes adaptats al llenguatge de signes.
I ara, què tens entre les mans?Vaig estar a Bolonya, en una fira d’il·lustradors, i he tornat molt contenta, amb algun encàrrec. També tinc al cap un altre projecte personal, que fa molts anys que arrossego i del qual ja he fet algun esbós. Es tracta d’un conte on els protagonistes són els meus fills, el Lluc i la Irene; un conte amb un toc de surrealisme. M’agrada el surrealisme, la realitat ja la tenim cada dia.
Sortim juntes del seu estudi i tinc la sensació que el conte ja ha acabat. El carrer, ple de gent, ens dóna un altre ritme i caminem fins i tot més ràpid. A l’Eva l’esperen a l’Escola de Municipal de Música M. Dolors Calvet per acabar de pintar les parets del centre; on hi ha fet dibuixos per donar color i vida a les parets grises, com diu ella. També és seu el mural que hi ha a l’entrada del Complex Aqüàtic de Vilafranca. És que l’Eva difícilment té un no per resposta i sempre està disposada a dibuixar per provocar somriures.
Aquests dies podreu trobar l’Eva Sans a la presentació del conte que ha il·lustrat “Les 3 llegendes de Sant Jordi”. Dissabte serà a Vilanova i la Geltrú.
Web - Blog de l’Eva Sans www.evasans.net
