Marta Rius
,
27/03/2019
Arts

Irene Garzie: “El fanzinillo sorgeix d’un brot emocional”

La il·lustradora vilanovina presenta 3 de les seves obres, on despulla emocions com a eina creativa i d’autoconeixement
Irene Garzie, il·lustradora

Foto: 

Marta Rius
Irene Garzie, il·lustradora
L’exposició 'Fanzinillos, o el fanzine com mesura de l’espai-temps' gira al voltant dels fanzines de la il·lustradora vilanovina Irene Garzie, 'Casi 20 poemas desesperados y ninguna canción de amor' (2017-19), 'Lecciones de botánica' (2018) i 'La búsqueda desesperada y fracasada del regalo perfecto' (2016). Un univers on s’ha aturat a reflexionar, on ha transformat les quotidianitats, les emocions i els sentiments en metàfores. Un amagatall des d’on observa la vida sense filtres. L'exposició es podrà visitar del 3 d'abril al 4 de maig a la Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú, i se'n farà la presentació el dissabte 6 d’abril, a les 18:30h.
"El fanzinillo seria un esbós que no necessita ser acabat"

- Què és un fanzinillo?
Segons la RAE, “és una revista d’escassa tirada i distribució, feta amb pocs mitjans per aficionats a temes com el còmic, la ciència-ficció, el cinema o la música”. Per a mi, el fanzinillo és una revista d’escassa tirada i distribució, feta amb tots els mitjans dels que es disposa, que sorgeix d’un brot emocional. Són apunts d’una situació o emoció et desborda i vols explicar-la sense cap tipus de pretensió; agafa forma i l’autopubliques. El fanzinillo seria un esbós que no necessita ser acabat.

- Suposa obrir-se en canal i exposar un camí emocional no acabat públicament?
Exacte. És una emoció plasmada sense disfressa. És despullar-se i posar-se una mateixa com a protagonista. Tot personatge que hi apareix és un autoretrat. En el meu cas, no tenia pretensions de crear fanzines, però m’han sortit fanzinillos.

- Què vols dir amb que un fanzinillo és una mesura espai-temps?
Un fanzinillo és una eina molt interessant d’autoconeixement que té una creació curta de temps, respecte a un llibre, per exemple. Pots estar uns dies o setmanes, el temps que has estat experimentant aquestes emocions, i et transporta. Em sembla interessant poder-te llegir tu mateixa, al cap d’un temps, des d’una altra perspectiva.

- Serviria com a element terapèutic, alhora que creatiu, com un diari il·lustrat?
Sí. Em serveixo de les eines que m’ajuden a entendre allò que em fa mal o em dona molta alegria, que em provoca una emoció que em desborda, l’he de dibuixar i fer-la metàfora per poder entendre-la des d’un punt de vista extern a mi. La funció del fanzinillo és saber d’on es genera un brot emocional. O sigui que és 100% terapèutic. Poder separar-te d’una ferida i fer-ho amb amor, és reparador.  Per ara "autopublico" els fanzinillos que es podran comprar durant tota l'exposició. N'he fet una tirada limitada de cadascun d'ells. Van estar un temps en repòs, on només eren per a mi, però ara estaran a l'abast de qui els vulgui. És íntim i és despullar-se. I cada persona s’hi identificarà o no. Potser no els he anomenat fanzines per por al judici, perquè els fanzines tenen unes regles, i jo no vull passar per aquí. Els meus fanzinillos tenen personalitat pròpia, no han d’encaixar en estructures. Com per a un poeta, són versos lliures. Em sento intrusa en aquest món, perquè és la primera vegada que mostro el què faig, i és la meva manera de dir que no vull normes.

- Quins temes has tractat?
Amor, desengany… Amb el temps m’he adonat que les meves obres em serveixen d’eina d’empoderament com a dona. Ens hem de servir dels nostres sabers i experiències per entendre coses que no se’ns expliquen. I compartir. Transmetem-ho de la forma que cadascuna vulgui, sàpiga. Però no ens ho callem. Sense complexes. Ningú t’ha de jutjar per haver-te enamorat i desenamorat.

- Què tens en curs?
Em disposo a il·lustrar, junt a dos amics, el primer llibre amb El Cep i la Nansa per explicar des del punt de vista adult situacions de l’adolescència, és a dir, als pares per saber com haurien d’enfocar-les. I també exposaré al local del Lotus 'La persistència de la memòria' i aborda la necessitat de recollir en imatges tot allò del que no ens volem desprendre per por a perdre-ho. Si ho pinto, ho deixo anar, i sempre ho puc tornar a observar.
 

Més informació: 

També et pot interessar