,
30/11/2019
Cinema
Claudia Cardinale i Burt Lancaster a 'El Gatopardo', de Luchino Visconti

'Cinema en companyia', per Josep Maria Escofet

Aquests dies, festejant els 50 anys de Cineclub Vilafranca, em venen al cap uns versos de Joan Brossa, reviscuts com a cançó per la Maria Arnal i el Marcel Bagés (escolteu-los, que us enamoraran): “La gent no s’adona del poder que té”. I pensava que si aquesta entitat ha fet mig segle i els cineclubs tenen tan bona salut és perquè, fa anys, una colla d’apassionats pel cinema van veure que junts podien lluitar per allò que tant els agradava: veure i compartir bon cinema. Als anys 60 aquesta comunió tenia una vessant política. Als 80 va ajudar a resistir l’impacte del videoclub i les ofertes de consum individualitzat que vindrien. I a partir dels 90, els cineclubs han demostrat que l’escalfor del públic organitzat és una bona manera de combatre la intempèrie en què viu el cinema.

Perquè quan el cine et comença a atrapar, en companyia d’altres enamorats de les pel·lícules és més fàcil caure-hi rendit. Recordo una tarda de principis dels 90 a l’institut Eugeni d’Ors de Vilafranca, quan ens van portar a veure 'El Gatopardo' al Bogart. Estàvem contents de perdre’ns classes i no esperàvem gran cosa d’una pel·lícula que temíem avorrida, però per mi va ser una descoberta. La passió pel cine estava naixent i s’alimentava tant de la televisió com dels videoclubs, però no es va convertir en militància fins que vaig descobrir que aquí hi havia un cineclub. I quan anys després el Josep Ferret i aquella junta que era un gran família ens va obrir les portes, ja no vam voler marxar-ne.

Aquest aniversari ha de ser un orgull per aquesta vila que estima el cine i on l’audiovisual no ha deixat mai de bullir. El cineclub porta 50 anys de sessió continua, superant adversitats i mirant sempre endavant. L’extraordinari llegat del Cisco Olivella i el seu Bogart ens va fer millors espectadors i continua al Kubrick amb la seva filla Maria. El Casal ha resistit mentre tancaven sales. Realitzadors d’aquí com el Ramon Tort, el Pep Puig o el col·lectiu Centset són a festivals. I no han deixat de sorgir projectes. Com l’engrescador Fastcurt de l’associació Kametta, que algun dia ha de tornar. O la magnífica intuïció que va fer néixer la Mostra de Curtmetratges, al cap dels anys embrió d’un Most que fusiona les cultures del cine i el vi de la mà de VINSEUM i Cineclub Vilafranca.

Que el cinema no pari, les sales s’omplin i els projectes ragin. Cineclub Vilafranca hi ha de ser per seguir lluitant per veure bones pel·lícules, per donar suport a totes les iniciatives al voltant de l’audiovisual i per acollir a tots els que estimem el cinema amb bogeria. Per molts anys més Cineclub Vilafranca!

Josep M. Escofet
Periodista i president de Cineclub Vilafranca del 2006 al 2015

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.