,
31/12/2019
Cinema
Philippe Noiret i Salvatore Cascio a 'Cinema Paradiso', de Giuseppe Tornatore (1988)

'El cinema que remou', per Gemma Urgell

"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen”
Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)

Al meu poble, com en molts d’altres als anys 80, tenia un cinema. I, també, com en molts, es feien dues pel·lícules el diumenge a la tarda. No hi havia diumenge que no anés al cinema El Casal de Bellvei. Els seients no tenien nom, però tots els veïns sabíem quin era el que ens pertanyia. Nosaltres sèiem en un dels palcos de l’esquerra, i, des d’allà, a més de veure la pel·lícula, m’agradava contemplar els espectadors a les fosques, les seves cares, els seus gestos.

El meu pare durant un temps era l’encarregat de fer el ‘canvi’ de pel·lícula. Això volia dir que, a la mitja part, recollia la pel·lícula que es feia a Bellvei per portar-la al Vendrell i intercanviar-la amb la que havien passat allà. M’agradava acompanyar-lo perquè així podia pujar a la cabina i, allà, em sentia com el nen Toto de Cinema Paradiso. Poder viure la màgia del cinema en la pròpia pell era emocionant: el so de la màquina, la concentració a l’hora de canviar la cinta el més ràpidament possible. Com, des d’aquella petita habitació es projectava tota una història a la gran pantalla capaç de remoure als espectadors.

El cinema del poble, però, va tancar. Aleshores ens desplaçàvem a Vilafranca o a Tarragona molts diumenges a la tarda. Primer amb els pares, ja de més gran amb la colla. Però no va ser fins l’època universitària, a Barcelona, quan vaig descobrir que existia un altre cinema més enllà del comercial de crispetes i multi-sales.

Vaig tenir la sort que la meva companya de pis (i amiga d’ànima) era becària a la mediateca de la Facultat i ens portava, molts vespres, pel·lícules clau de la història del cinema. Nits de projeccions i sessions llarguíssimes amb films que a voltes ens feien adormir, a voltes ens emocionaven. En aquell sofà llardós del pis d’estudiants, en una televisió senzilla, vaig descobrir Kubrick, Bertolucci, Fellini o fins i tot Woody Allen.

En aquella època vivint a Barcelona, al Verdi o al Renoir m’hi vaig passar moltes tardes. Sales de cinema on vaig conèixer personatges d’arreu del món, paisatges, costums, accents i llengües que desconeixia. Històries explicades amb una sensibilitat que no havia conegut abans, que em trasbalsaven, que em feia pensar, a vegades riure, a vegades remoure. Allà vaig descobrir el plaer d’anar al cinema sola, de sortir de la sala i pair íntimament tot allò que has sentit durant la projecció. Sense prejudicis, sense comentaris, sense crítiques.

Ara, que fa més de deu anys que visc a Vilafranca, puc afirmar que és un regal per la vila i per tota la comarca que existeixi el Cineclub. Allò que sentia al Verdi o al Renoir, al sofà del pis d’estudiants o a dalt de la cabina del cinema de poble, ho he pogut sentir també en moltes sessions del Cineclub. Per molts anys més, Cineclub Vilafranca!

Gemma Urgell
Periodista

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.