,
15/12/2019
Cinema
Thelma Ritter, James Stewart i Grace Kelly a 'Rear window' (Alfred Hitchcock, 1958)

'La finestra indiscreta', per Jordi Romeu

El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part. Independentment de la qualitat de la pel·lícula, assistir a la projecció d’un film vol dir participar en una experiència estètica. Per entendre’ns, Amarcord de Fellini i Rambo de Tatcheff utilitzen el mateix llenguatge per construir dos relats d’una qualitat formal i un component ideològic radicalment contrastats. Així, Amarcord es converteix en una poètica evocació –entre còmica i nostàlgica- de la infantesa del realitzador italià, una infantesa en la qual ens mostra una gran anomalia: el feixisme. D’aquí ve que ens presenti els feixistes com uns pòtols incultes, violents i ridículs. Al seu torn, el periple de Johnny Rambo a la selva vietnamita, a més de mostrar-nos un personatge violent i racista, és una manera de passar comptes amb la guerra del Vietnam en plena presidència del mediocre exactor Ronald Reagan.

No se què hauria estat la meva vida com a espectador de cinema sense els films de Ford, Wilder, Huston, Kubrick, Allen, Jarmusch, Coppola o els Coen. No es pot entendre el cinema, la seva màgia, sense l’aportació d’aquests i tants altres realitzadors nord-americans. Ara, també és cert que no tot el que es fa als Estats Units respon a uns mateixos criteris de qualitat, prova d’això és que Hollywood ha inundat les pantalles del món amb subproductes protagonitzats per una sèrie pèssims actors –Stallone, Norris, Segal, Van Damme i companyia- que donen vida a uns personatges, macarres, fatxes i masclistes, en uns films deplorables, però amb una evident popularitat entre un sector de públic.

Per donar la rèplica a aquests i altres subproductes culturals, que funcionen com a transmissors eficaços d’una manera particular de veure i entendre el món, l’oferta de Cine Club Vilafranca té com a objectiu fundacional oferir a l’espectador tot el ventall de cinematografies que es couen en un planeta cada cop més petit, però que encara té unes hegemonies culturals sòlidament establertes. I aquesta obertura de mires no té res a veure amb cap esnobisme ni cap afany d’exotisme sinó, justament, amb la pura voluntat de fer més gran aquesta finestra indiscreta que és el cine i mostrar-ne tota la seva riquesa i potencial creatiu en tota la seva pluralitat i amplitud.

Gràcies a Cine Club Vilafranca he conegut realitzadors com ara l’iranià Abbas Kiarostami, el finlandès Aki Kaurismaki o el canadenc, d’origen armeni, Atom Egoyan (i no passo de la lletra a!). L’art és internacional i l’artista local. Doncs bé, a través de l’obra d’aquests autors he entrat en contacte amb un món nou per a mi –l’Iran dels aiatol·làs, els contes morals del realitzador finès, la memòria del genocidi armeni- que m’ha permès ampliar la meva perspectiva de les coses, començant pel cinema com a llenguatge i als films com a una obra d’art dotada d’una evident càrrega cultural i ideològica.

Jordi Romeu
Historiador i llibreter

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.