,
04/02/2020
Cinema
'Roma', d'Alfonso Cuarón (2018)

'Res a veure amb la nostàlgia', per Roderic Villalba

Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema. Des del 90 fins ara, ja com a vilafranquí empeltat, sóc un bon consumidor de cinema, soci del Cineclub Vilafranca.

A poc a poc m’he anat convertint en un cinèfil, un defensor de la sala fosca amb un projector que il·lumina una pantalla blanca amb imatges en moviment. A hores d’ara, després d’una dècada de l’esclat de les sèries de culte en diferents plataformes, encara no m’he incorporat a la llarga nòmina d’addictes. Amb prou feines n’he vist unes poques: 'Breaking bad', 'Fargo'... I, en canvi, veig al cinema una o dues pel·lícules a la setmana. Ja ho veieu, sóc de sala fosca i pantalla gran.

Lamento el tancament massiu de sales de cinema la darrera dècada però, lluny de tota simplificació nostàlgica, no renego de la quantitat de possibilitats que ofereix internet per al consum de cinema, sempre que aquestes no siguin el nostre únic destí final, allà on sembla que comencen i acaben les aspiracions del nostre consum audiovisual. I això no té res a veure amb la nostàlgia. Als cinemes Verdi de Barcelona, el passat 23 de desembre (del 2018), veient 'Roma' d’Alfonso Cuarón, vaig constatar, com manifesta la Mònica Planas, que és una pel·lícula per veure al cinema: és una obra d’art en què els enquadraments i la fotografia tenen un pes específic que, en altres pantalles, perden. Igual que el so. És una meravella. I millor veure-la al cinema.

Com deia el Toni Vall ara fa uns dies, una sala de cinema no és simplement un espai per veure pel·lícules, un espai funcional i prou. Com si el mitjà no importés, com si fos el mateix veure una pel·lícula a la pantalla de l’ordinador. Com si el cinema no fos més coses. Com si no tingués a veure amb el patrimoni cultural i urbanístic de les ciutats i dels pobles. Com si la personalitat dels llocs no es determinés per coses com aquestes: cinemes, teatres, comerços històrics, casinos, centres cívics, façanes, adorns monumentals, etc. Si tot el que esperem del futur és poder veure les pel·lícules tancats a casa i que obrin com més franquícies de roba i supermercats, quina esperança de qualitat de vivencial desitgem?

El cinema ens ajuda a entendre què succeeix, ens ensenya i emociona, ens transporta i ens rapta (Míriam Díez Bosch) i ho aconsegueix amb un format fascinant. El cinema, com la fotografia, és un dels últims reductes que ens queden de la veritat. Són productors d’emocions sempre que tinguin un relat. Sense un bon relat que es converteixi en una història no hi ha glòria. La clau per obrir el cor és el relat, diu Robert McKeen.

A Vilafranca, al Penedès, tenim la immensa sort de disposar d’una oferta cinematogràfica de qualitat i de proximitat, sense haver de pujar al cotxe i desplaçar-se a una gran superfície. Llarga vida al Kubrick i al Cineclub Vilafranca. I l’enhorabona per la feina feta!

Roderic Villalba
Cineclubista
 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.