,
29/07/2020
Cinema
Una imatge de 'Plácido' (Luis García Berlanga, 1961)

'Cinema i Paradís, el cinema de la infància', per Toni Llovet Brugué

A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla. No hi havia TV, però aquella gent, després de la dissort de la guerra i del “parte” a les deu de la nit, necessitava somniar “paradissos”, ja fos amb la plantofada de 'Gilda' o els balls de '7 novias para 7 hermanos'. Els pares anaven al cine dos cops per setmana i em duien amb ells. Les primeres pelis que vaig veure van ser 'El tercer hombre' de Welles i 'Los tres mosqueteros' d’en Cantinflas. Eren sessions dobles, una de Hollywood en tecnicolor i una del país: drames rurals en blanc i negre sovint amb ganivetades, o d’humor amb Pepe Isbert o també italianes que feien plorar ('El maestro' o 'Ladrón de bicicletas'). Més tard vaig aprendre que no era el mateix una “espanyolada” amb valors patriòtics-feixistes de cartró-pedra com 'Jeromín', que una de crítica social com 'Calle Mayor'. I vaig optar per quedar-me amb la part positiva del qualificatiu, en tant que corresponia a un veritable neorealisme espanyol que compartia amb l’italià el retrat de la mateixa misèria moral i social d’una postguerra, encara que el país proper es va saber treure del damunt el seu tirà i va començar a evolucionar 30 anys abans. Ara es fan films de crítica de tot tipus, diferents en la forma però no en el fons ni en la intenció dels directors compromesos amb l’època actual.

Atès que molts dels problemes humans i socials que aborden ni són nous ni s’han resolt, val la pena comparar l’abans i l’ara repassant la vigència de quatre títols d’ambdós països, que us recomano. 'El inquilino' (Nieves Conde, 1957) amb F. Fernán Gómez. Una descripció del problema de l’habitatge, inicialment censurada i finalment permesa amb retalls i l’afegitó d’una veu en off del “ministerio de la vivienda“ intentant capgirar el missatge crític i totalment vigent sobre els desnonaments. 'Plácido' (Berlanga, 1961). Ambientada en la nit de Nadal amb el neguit d’un home humil per pagar la lletra de la seva furgoneta, mentre s’implica en un acte de beneficència que reparteix pobres per les llars. L’autor treu tota la mala bava contra la falsa caritat i la moral hipòcrita. 'Il camino della speranza' (Pietro Germi, 1950). Ens presenta un grup de miners sicilians que viatja cap a França de manera clandestina, indocumentats i estafats pel camí. Amb la mateixa dimensió tràgica actual descriu l’incert i agosarat periple dels que necessiten buscar-se la vida. 'Umberto D' (Vittorio de Sica, 1952). Parla de l’envelliment en solitud, sense recursos i amb l’única companyia d’un gosset, però amb dignitat. Podria ser el retrat actual de moltes persones de la tercera edat. No sé perquè ara em costa més gaudir d’una pel·lícula, però si destrio el que em ve de gust veure i sentir, em torno a passar aquestes històries, universals i intemporals, vistes en els meus inicis gràcies als pares i que ara formen part del bagatge cultural i emocional de la meva biografia, viscuda i entesa des de la comprensió de la història dels altres. I si algú va dir que “l’únic paradís és la infància”, ho és dues vegades si hi ha hagut cinema.

Toni Llovet Brugué
Ginecòleg jubilat

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

29/07/2020
A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla.
09/07/2020
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball.
04/07/2020
El cinema, com la literatura, és un mirall de la vida i del món, per aquest motiu esdevé una font d’aprenentatge i un potent configurador de la memòria sentimental de cadascú, com ja ens va demostrar Giuseppe Tornatore a 'Cinema Paradiso' (1988).
18/06/2020
Cinquanta anys de cinema són moltes hores de projeccions i de màgics moments que poden resultar inoblidables, sublims per uns, alhora que detestables o insofribles per a altres.
10/06/2020
Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast.
04/06/2020
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps.
19/02/2020
Mary Shelley. Una reflexió per als 50 anys de cineclub