Jump to navigation
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball. En particular, sobre tot allò que alimenta estímuls emocionals, els impulsos detonadors dels inicis d’una obra. A la llista d’estímuls també va sortit el cinema. El meu amic deia que, més enllà dels components cinematogràfics habituals propis de la critica especialitzada i sobre els que la gent parla -interpretació, fotografia, guió, etc.-, a la pantalla ell es fixa en totes les geometries i formes que la càmera capta, tant d’interiors com d’exteriors. Sempre hi ha a l’emmarcament dels fotogrames la possibilitat d’isolar elements suggeridors de composicions formals independents. Canviant l’enfocament li vaig confessar que, en el meu cas, era la presència intrínseca de l’arquitectura en els seus films que feia d’ Antonioni un dels meus directors preferits. Les seves històries transcorren en espais interiors o exteriors i els protagonistes porten a sobre els seus drames, als quals jo sóc parcialment aliè. La meva concentració està més atenta a la relació amb els espais per on evolucionen que a la seva vida interior. Ni el meu amic ni jo, en rigor, formem part del món cinèfil.
Anys més tard, Fernando Trueba, al seu 'Mi diccionario de cine', reproduïa aquesta cita de Josep L. Mankiewicz: “En una ocasió vaig veure a la televisió al crític de la cadena enaltir la textura d’una paret, davant de la qual posava Monica Vitti a una pel·lícula d’Antonioni, per tal de contribuir subtilment als propòsits estètics del Mestre. He utilitzat aquesta mateixa paret, al menys, a dues de les meves pel·lícules. El paleta de Cinecittá construeix parets com aquesta, amb la mateixa textura, per quilòmetres”. Per la meva part no puc dir el mateix, però m’agrada Antonioni i, com a conseqüència, m’agrada la Monica Vitti. Tal vegada per les textures de les parets.
El que ve a continuació pot desagradar a molts cinèfils però resten alliberats de continuar la lectura. La televisió no permet percebre les textures de les parets però té l’avantatja de ser compatible amb dibuixar al mateix temps. Tot i anar creixent en dimensions de pantalla, i malgrat el que diu ara Alfonso Cuarón, veure un film a la televisió no és el mateix que lliurar-se a la sala del cinema. Com que puc dibuixar, però, el “visionat” de les pel·lícules passa a ser una experiència gairebé auditiva, i aquestes han de ser necessàriament doblades per tal de seguir el fil en un segon pla, mentre guixo a la llibreta. Encaixar realitat i ficció. Es produeix com un desdoblament del temps pel qual les pel·lícules de pirates resulten ser les més adients. Les histories naïf resguarden el cervell, ens deixen abstreure dels elements secundaris i transitar així per l’estructura essencial de les coses. Una interpretació auto-justificativa de les teories de la Gestalt diria que a la percepció visual no li va malament l’heterogeneïtat. Submergir-se en una realitat paral·lela en la que és possible re-composar les peces de l’entorn físic, re-dibuixar-lo en la boira per observar amb el sol l’emergència del veler a l’horitzó.
Manel Somoza Arquitecte (Article escrit al març del 2019)
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.