,
29/07/2020
Cinema
Una imatge de 'Plácido' (Luis García Berlanga, 1961)

'Cinema i Paradís, el cinema de la infància', per Toni Llovet Brugué

A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla. No hi havia TV, però aquella gent, després de la dissort de la guerra i del “parte” a les deu de la nit, necessitava somniar “paradissos”, ja fos amb la plantofada de 'Gilda' o els balls de '7 novias para 7 hermanos'. Els pares anaven al cine dos cops per setmana i em duien amb ells. Les primeres pelis que vaig veure van ser 'El tercer hombre' de Welles i 'Los tres mosqueteros' d’en Cantinflas. Eren sessions dobles, una de Hollywood en tecnicolor i una del país: drames rurals en blanc i negre sovint amb ganivetades, o d’humor amb Pepe Isbert o també italianes que feien plorar ('El maestro' o 'Ladrón de bicicletas'). Més tard vaig aprendre que no era el mateix una “espanyolada” amb valors patriòtics-feixistes de cartró-pedra com 'Jeromín', que una de crítica social com 'Calle Mayor'. I vaig optar per quedar-me amb la part positiva del qualificatiu, en tant que corresponia a un veritable neorealisme espanyol que compartia amb l’italià el retrat de la mateixa misèria moral i social d’una postguerra, encara que el país proper es va saber treure del damunt el seu tirà i va començar a evolucionar 30 anys abans. Ara es fan films de crítica de tot tipus, diferents en la forma però no en el fons ni en la intenció dels directors compromesos amb l’època actual.

Atès que molts dels problemes humans i socials que aborden ni són nous ni s’han resolt, val la pena comparar l’abans i l’ara repassant la vigència de quatre títols d’ambdós països, que us recomano. 'El inquilino' (Nieves Conde, 1957) amb F. Fernán Gómez. Una descripció del problema de l’habitatge, inicialment censurada i finalment permesa amb retalls i l’afegitó d’una veu en off del “ministerio de la vivienda“ intentant capgirar el missatge crític i totalment vigent sobre els desnonaments. 'Plácido' (Berlanga, 1961). Ambientada en la nit de Nadal amb el neguit d’un home humil per pagar la lletra de la seva furgoneta, mentre s’implica en un acte de beneficència que reparteix pobres per les llars. L’autor treu tota la mala bava contra la falsa caritat i la moral hipòcrita. 'Il camino della speranza' (Pietro Germi, 1950). Ens presenta un grup de miners sicilians que viatja cap a França de manera clandestina, indocumentats i estafats pel camí. Amb la mateixa dimensió tràgica actual descriu l’incert i agosarat periple dels que necessiten buscar-se la vida. 'Umberto D' (Vittorio de Sica, 1952). Parla de l’envelliment en solitud, sense recursos i amb l’única companyia d’un gosset, però amb dignitat. Podria ser el retrat actual de moltes persones de la tercera edat. No sé perquè ara em costa més gaudir d’una pel·lícula, però si destrio el que em ve de gust veure i sentir, em torno a passar aquestes històries, universals i intemporals, vistes en els meus inicis gràcies als pares i que ara formen part del bagatge cultural i emocional de la meva biografia, viscuda i entesa des de la comprensió de la història dels altres. I si algú va dir que “l’únic paradís és la infància”, ho és dues vegades si hi ha hagut cinema.

Toni Llovet Brugué
Ginecòleg jubilat

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.
29/07/2020
A la Barcelona de finals dels 50 hi havia una gran quantitat de cinemes des del Paral·lel a la Rambla.
09/07/2020
Anys enrere, amb un amic escultor al que havia convidat a fer una intervenció a prop d’un edifici públic que jo estava projectant, compartíem punts de vista sobre les respectives disciplines de treball.