,
10/06/2020
Cinema
L'escena de la pel·lícula 'Spartacus' (Stanley Kubrick, 1960)

'El cinema, com el vi. Jo sóc Espàrtac!', per Joan Beumala

Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast. El caldo és notable i m’ajuda a buscar el fil per teixir el relat, ja que em fa pensar en l’oportuna reflexió d’un mestre de mestres, precisament en això que en diem el setè art, com fou Federico Fellini: “Un bon vi és com una bona pel·lícula: dura un instant i et deixa a la boca un sabor a glòria; és nou a cada glop i, com succeeix amb les pel·lícules, neix i reneix a cada paladar que l’assaboreix”...

Inspirat en la idea del creador de 'La dolce vita', m’atreveixo a afegir que de la mateixa manera que un bon raïm, una bona anyada i una elaboració curosa constitueixen la fórmula essencial per crear un bon vi, el cinema en essència es basa en tenir una bona història, explicar-la bé i interpretar-la d’una manera creïble i convincent. Complides ambdues premisses, tant si és vi com si d’una pel·lícula parlem, els matisos n’acabaran determinant la dimensió exacta. Si el que veig a la pantalla em transmet alguna cosa, encara que només sigui una, a mi em paga l’entrada.

El cinema no és tal si no t’atrapa, diverteix i fa pensar. Si no t’emociona, indigna, entusiasma o aterra... si no et qüestiona valors i creences... Un exemple recent? 'El nen que va domar el vent' (2019), modesta producció britànica ambientada en una aldea africana assolada per la sequera, especialment aconsellable (visió obligatòria) per a l’alumnat de l’ESO. Creieu-me.

En aquest punt, observo que el suggerent maridatge entre vi i cinema a mi se m’esmicola quan es tracta d’escollir preferències. És a dir, tinc clar que el negre m’agrada més que el blanc o el rosat, però sóc incapaç en canvi de triar, entre totes les vistes, la ‘meva’ pel·lícula preferida. Em poso a pensar en un títol i, inevitablement, me’n vénen al cap cinc, deu, vint... cent!

Però amb motiu del primer 50è aniversari del Cine Club Vilafranca, tinc ganes de driblar la meva pròpia “màxima” per rematar aquest comentari amb un títol que defineixi el que (per a mi) és “cinema total”, en un sentit emocional més que no pas wagnerià del concepte. Cinema capaç d’expressar alhora sentiments de tota mena: fúria i ràbia, entusiasme i tendresa, eufòria i tristesa, amor i amistat, fidelitat i traïció, coratge, ètica...; que em parli de política i d’història, que tingui aventura, drama, èpica... Les grandeses i misèries humanes en un tot, amb una posada en escena impecable.

D’un altre geni com Stanley Kubrick sempre ens quedarà 'Spartacus' (1960), amb Kirk Douglas i Jean Simmons encapçalant un elenc de somni, basada en la novel·la de Howard Fast i guió de Dalton Trumbo –ambdós represaliats per la caça de bruixes de McCarthy– sobre l’esclau que es revela contra la injustícia i fa trontollar l’ordre establert. La cèlebre escena del “Jo sóc Espàrtac!” és d’aquelles que et claven a la butaca. És per (molts) regals com aquest que el cinema, company de viatge imprescindible, es fa estimar tant.

Joan Beumala
Periodista

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

07/12/2020
Com a actor, la meva escola d´interpretació ha estat el cine. Vaig començar “preescolar” al cinema Casal, quan la meva mare era la taquillera. Em passava totes les hores possibles allà.
23/11/2020
La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs.
04/11/2020
Mentre la quanta, quanta guerra continua campant per molts llocs del nostre estimat planeta escric un múltiple agraïment al Cine Club Vilafranca, amb la bona excusa que fa 50 anys. Un múltiple agraïment que s'amplifica a moltes bandes.
04/11/2020
Vaig veure una dona que ballava ensenyant el cul a la N-340. A la ràdio deien que aquell seria el dia més calorós en dècades. Vaig mirar pel retrovisor i la seva figura, fent-se menuda, movia els braços abstreta.
13/10/2020
Molt sovint sento a dir que els crítics som directors frustrats, que ens dediquem a escriure perquè no gaudim de prou talent per fer cinema.
24/08/2020
Si ens fixem en el cinema clàssic (aquell que la modernitat va dinamitar als anys seixanta del segle passat) acordarem que, en general, el cinema americà (que dominà el panorama a la primera meitat del segle XX), presentava les dones bé com a sex-
16/08/2020
Tinc una fantasia des de ben petita. Sempre he sentit que estar en una sala de cinema deu ser el més semblant a estar dins d’una balena.