,
20/11/2019
Cinema
Frances McDormand com a Marge Gunderson a 'Fargo' (Joel Coen, 1996)

'Dilluns, reunió', per Jaume Felipe

Imitant un dels diàlegs més celebrats de la pel·lícula 'Fargo', dels germans Coen, podríem dir que “la vida és rara”. Si Frances McDormand, llibreta en mà, ens preguntés tot seguit, “però, rara, en quin sentit?”, també podríem contestar “rara, en un sentit general. I complicada”.

És per això que dono per fet que tothom que entra en la junta d’una entitat, ho fa perquè en treu més benefici que maldecaps. Si la vida ja és prou complicada, quin sentit tindria complicar-se-la encara més? No crec que la junta del Cine Club Vilafranca, de la que vaig formar part des del 1994 fins fa relativament poc, fos excepcional en aquest sentit; hi havia discussions, punts de vista diferents, pactes, un interès comú en acostar el millor cinema al públic, moltes hores de feina, i un entusiasme desbordant que es feia notar en totes les activitats que organitzàvem. Crec que, com en totes les entitats que funcionen mínimament bé, hi havia un equilibri entre el que cadascú volia i l’objectiu comú, que feia que l’entitat no només funcionés, si no que de mica en mica anés creixent.

Per mi, Cine Club vol dir reunions els dilluns al vespre. Primer les oficials, que començaven a quarts de nou i duraven un parell d’hores; després, la que continuava davant d’un entrepà i una cervesa –en ocasions especials, una ampolla de vi blanc-, a les que s’apuntava tothom que podia o volia, i que s’allargaven fins les dues o les tres de la matinada. No sempre érem els mateixos, tot sovint eren una continuació de l’anterior, i no poques vegades servien per arreglar disputes i posar en marxa projectes nous.

Es parlava molt, moltíssim, de cinema, -ara puc dir que molt del poc que sé sobre el tema ve directament d’allà-, però també de tot el diví i l’humà, sense excloure política ni futbol. Eren un autèntic regal de la paraula, una escola de cinema i de vida, i un salvavides quan aquesta es posava massa rara i complicada. Dir que la relació que s’establia era familiar seria insultar l’esperit d’aquelles trobades, no només perquè estàvem bastant més ben avinguts, si no perquè, curiosament, els temes personals quedaven al marge. Allò servia per escoltar i ser escoltat, aprendre, gaudir, i pensar.

Les reunions van anar evolucionant amb els anys, les persones al capdavant de l’entitat es van anar succeint, i l’entorn cultural va anar canviant substancialment. Però, i això és l’excepcional de la història del Cine Club, aquell esperit es va mantenir. Crec que la trajectòria del Cine Club és d’èxit, però dins d’aquests èxits, haver mantingut aquell esperit és el més important de tots.

Jaume Felipe
Bibliotecari i fotògraf

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.