Jump to navigation
Estic assaborint un “DO Penedès” obsequi d’un bon amic, a canvi d’un favor que no mereixia recompensa, que agraeixo des del primer tast. El caldo és notable i m’ajuda a buscar el fil per teixir el relat, ja que em fa pensar en l’oportuna reflexió d’un mestre de mestres, precisament en això que en diem el setè art, com fou Federico Fellini: “Un bon vi és com una bona pel·lícula: dura un instant i et deixa a la boca un sabor a glòria; és nou a cada glop i, com succeeix amb les pel·lícules, neix i reneix a cada paladar que l’assaboreix”...
Inspirat en la idea del creador de 'La dolce vita', m’atreveixo a afegir que de la mateixa manera que un bon raïm, una bona anyada i una elaboració curosa constitueixen la fórmula essencial per crear un bon vi, el cinema en essència es basa en tenir una bona història, explicar-la bé i interpretar-la d’una manera creïble i convincent. Complides ambdues premisses, tant si és vi com si d’una pel·lícula parlem, els matisos n’acabaran determinant la dimensió exacta. Si el que veig a la pantalla em transmet alguna cosa, encara que només sigui una, a mi em paga l’entrada.
El cinema no és tal si no t’atrapa, diverteix i fa pensar. Si no t’emociona, indigna, entusiasma o aterra... si no et qüestiona valors i creences... Un exemple recent? 'El nen que va domar el vent' (2019), modesta producció britànica ambientada en una aldea africana assolada per la sequera, especialment aconsellable (visió obligatòria) per a l’alumnat de l’ESO. Creieu-me.
En aquest punt, observo que el suggerent maridatge entre vi i cinema a mi se m’esmicola quan es tracta d’escollir preferències. És a dir, tinc clar que el negre m’agrada més que el blanc o el rosat, però sóc incapaç en canvi de triar, entre totes les vistes, la ‘meva’ pel·lícula preferida. Em poso a pensar en un títol i, inevitablement, me’n vénen al cap cinc, deu, vint... cent!
Però amb motiu del primer 50è aniversari del Cine Club Vilafranca, tinc ganes de driblar la meva pròpia “màxima” per rematar aquest comentari amb un títol que defineixi el que (per a mi) és “cinema total”, en un sentit emocional més que no pas wagnerià del concepte. Cinema capaç d’expressar alhora sentiments de tota mena: fúria i ràbia, entusiasme i tendresa, eufòria i tristesa, amor i amistat, fidelitat i traïció, coratge, ètica...; que em parli de política i d’història, que tingui aventura, drama, èpica... Les grandeses i misèries humanes en un tot, amb una posada en escena impecable.
D’un altre geni com Stanley Kubrick sempre ens quedarà 'Spartacus' (1960), amb Kirk Douglas i Jean Simmons encapçalant un elenc de somni, basada en la novel·la de Howard Fast i guió de Dalton Trumbo –ambdós represaliats per la caça de bruixes de McCarthy– sobre l’esclau que es revela contra la injustícia i fa trontollar l’ordre establert. La cèlebre escena del “Jo sóc Espàrtac!” és d’aquelles que et claven a la butaca. És per (molts) regals com aquest que el cinema, company de viatge imprescindible, es fa estimar tant.
Joan Beumala Periodista
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.
