Jump to navigation
Passar algunes tardes de diumenge als cines del barri del Clot de Barcelona amb un entrepà a la mà per fer més lleugera la tarda i mentre es projectaven dues pel·lícules i un No-Do va ser l’inici d’una afició que ha perdurat en el temps. Anys més tard, en motiu d’un treball per a l’assignatura d’Història del Cinema a la UB que donava el desaparegut Miquel Porter Moix, l’afició es va consolidar i, més encara quan vaig entrar a formar part del Cine Club de Vilafranca. Fou aquest professor qui em va ensenyar a veure més enllà de les imatges i «llegir» el missatge que aquestes donen a l’espectador.
Sabem que les històries i arguments que veiem a la pantalla del cinema són un reflex de la realitat de la vida. Sovint, tenim la percepció que coneixem els personatges de les pel·lícules perquè hem viscut una situació similar, o bé en tenim referència, ens emociona, ens diverteix, sentim ràbia o indignació... I és aquí on rau l’encís del cinema i la responsabilitat del director/a per explicar una història que faci despertar la sensibilitat de l’espectador. L’ésser humà és hereu d’una tradició i visió cultural determinada que sovint no trenca ni qüestiona el sistema, sinó que es limita a traduir els rols masculí /femení que vénen donats per la historiografia. Quina és la mirada masculina en la narració cinematogràfica? Com són els arquetips femenins que veiem a la pantalla en el cinema clàssic?
Durant molts anys, tant en la indústria de Hollywood com a Europa, se’ns ha mostrat la dona en el seu rol tradicional, tancada a casa. És el paper de la protagonista angelical, innocent, assumint el paper que li ha donat el patriarcat, o integrada en un entorn social ja establert i inamovible. Quan treballa ho fa des de les professions de mestra, secretària o infermera, és a dir, només com a una prolongació de les tasques tradicionals. Alguns exemples serien: 'Ana i el Rey de Siam' (Cromwell, 1946), 'La Señora Miniver' (Wyler, 1942) o 'Sólo el cielo lo sabe' (Sirk, 1955). Aquest panorama es trenca quan apareix la dona que utilitza la seva bellesa i intel·ligència en llur benefici. És la imatge de “femme fatale” o “vamp”: una dona perversa, manipuladora, seductora, que sovint gosa reclamar la seva satisfacció. És considerada perillosa i perjudicial per als homes ja que s’ha atrevit a trencar i allunyar-se de les normes socials. L’origen d’aquest retrat el trobem bàsicament en el cinema negre: 'Perdición' (Wilder, 1944), 'Gilda' (Vidor, 1946), 'Sunset Boulevard' (Wilder, 1950) o 'La mujer del cuadro' (Lang, 1944).
En ocasions s’explota l’atractiu sexual de la protagonista quan apareix el retrat de la dona frívola, sense personalitat pròpia i superficial, preocupada per atraure un home: 'La tentación vive arriba' (Wilder, 1955), 'Los caballeros las prefieren rubias' (Hawks, 1953) o 'Como casarse con un millonario' (Negulesco,1953). Paral·lelament, la producció del cinema espanyol dels 40-50 va estar al servei de la moral institucional del règim feixista. El principal paper de la dona era el de mare/esposa o el de personatge religiós: 'La Hermana San Sulpicio' (Lucía,1952), folklòric, 'Lola la piconera' (Lucía, 1952) o d’episodis històrics fets a mida, 'Locura de amor' (Orduña, 1948). Però, com diu el cambrer al final de 'Irma la Dulce', “això ja és un altra història”.
Rosa Colet Presidenta de Cine Club Vilafranca entre 1986 i 1995
Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.