,
11/02/2020
Cinema
'Zazie dans le métro' (Louis Malle, 1959)

'La gran il·lusió', per Josep Arnan

'La gran il·lusió'. Amb aquest títol tan utilitzat per referir-se al cine, s’ha celebrat a Badalona una sèrie d’actes al voltant d’una exposició en els quals s’ha recordat en conferències, tertúlies, projeccions i la presentació d’un llibre, com era el cinema a la ciutat abans de 1975.

Uns anys abans naixia a Vilafranca el Cine Club. Com moltes persones, el Cine Club ha complert els seus primers cinquanta anys havent passat per períodes amb més o menys salut i vitalitat, però amb ganes de fer-ne molts més. Però, què hi havia abans del Cine Club? Com eren els cinemes de l’època?

El Bolet i el Casal eren els cines més familiars. Sovint les famílies tenien seients “abonats” que ocupaven cada diumenge a la tarda. Els nens més petits solien entrar sense pagar i es reunien davant les primeres files, ben bé a sota mateix de la pantalla i des d’allà seguien la pel·lícula menjant cacauets (encara no es gastaven crispetes) i aclamant a crits, aplaudiments i cops de peu a terra l’arribada dels bons que venien a salvar als herois que es trobaven en dificultats o a punt de ser aniquilats.

El Majèstic era una sala cine més distingida, amb butaques folrades de vellut que contrastaven amb les dures cadires de les altres sales, amb un “esmerado servicio de bar” anunciat amb transparències que es projectaven a la pantalla abans dels entreactes. En aquest Majéstic es va projectar 'Zazie dans le métro', la pel·lícula de Louis Malle que ha donat el seu nom a la sala del Casal on actualment projecta el Cine Club Vilafranca les seves pel·lícules. Coses de l’època: oficialment, l’entrada a la primera sessió del Cine Club va estar rigorosament prohibida als menors de 21 anys!

L’última sala que va obrir abans de la creació del Cine Club va ser el Victòria, un espai més modern i còmode que va tenir la desgràcia de cremar-se del tot pocs anys desprès de la seva inauguració, però que igual que el mític 'Cinema Paradiso', va ser ràpidament reconstruït pels seus emprenedors empresaris.

El Cine Club va fer que els seus seguidors aprenguessin a veure cine, i va fer-ho de forma continuada, amb una programació que posava a l’abast dels aficionats de la comarca els títols que no tenien recorregut o que la censura no permetia passar per la xarxa comercial, amb l’afegit de la presència a la sala de directors, crítics, escriptors i gent de cine que obrien els ulls i la ment dels espectadors a una altra manera de veure cine. També des de les pàgines del setmanari 'Tothom' es contribuïa a la creació d’aquesta educació cinematogràfica, amb els articles que hi publicaven entre d’altres, el Francesc Olivella i el Josep Valldossera. D’aixó ja fa cinquanta anys i el Cine Club segueix. Per molts anys!

Josep Arnan
Cinèfil

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.