,
23/11/2020
Cinema
Jack Black i Mos Def a 'Be Kind Rewind' -'Rebobine, por favor'-, de Michel Gondry (2008)

'L'origen de tot plegat', per Marina Mestres Bruna

La meva infantesa es troba impresa en un metratge liderat per clarobscurs. Molta creativitat, de vegades mal entesa, i pocs canals per on alliberar-la en una època on l’escola encara seguia uns paràmetres molt encotillats: el cel havia de ser blau i els arbres, verds. En aquest context no és sorprenent que una de les activitats que més il·lusió em produís de petita fos entrar en un espai màgic, fornit d’històries trepidants en mons imaginaris: el videoclub. Amb només 8 o 9 anys els meus pares sovint em delegaven aquesta responsabilitat, llogar una capseta misteriosa anomenada VHS on s’hi ocultaven milions de fotogrames que gaudiríem plegats. M’afanyava a sortir de casa i em plantava expectant davant el munt de prestatgeries plenes d’aventures a escollir.

M’hi estava una bona estona revisant les sinopsis i fent-me la meva pròpia pel·lícula sobre aquella ficció empaquetada que tenia entre mans. Potser la mateixa estona que més endavant invertiria en revisar la cartellera cinèfila dels diaris, en fer la tertúlia post visionat d’un bon clàssic els dimecres al Bogart, en escriure els comentaris del les pel·lícules programades per Cine Club Vilafranca, en rastrejar per internet les opinions dels espectadors d’altres certàmens on ja s’havien vist les pel·lícules del Festival de Sitges que jo tenia en el punt de mira i, probablement, també la mateixa estona que ens suposava a la junta de cineclub crear la selecció final de pel·lícules que projectaríem a la Mostra de Curtmetratges, actualment representada pel Brot.

Mmm... d’acord, aquí m’he quedat curta: aquesta tasca ens portava tot un estiu i mitja tardor de feina! Ara... quina gran feina. Recordo amb molt d’afecte les trobades maratonianes davant d’una pantalla que variava de mida en funció de la seu d’acollida, però que sempre era testimoni de debats apassionats sobre el per què calia o no incloure una obra en la tria final, amb moments àlgids que podrien competir en essència amb les millors escenes de '12 hombres sin piedad'. Sobre la nostra mirada hi van impactar obres infames, enginyoses, tramposes, delirants, aterridores, hilarants, grotesques, fantàstiques... un poti-poti imprescindible per alimentar la curiositat imperant i el nostre desig de brega, que justament era el que més ens enganxava a l’experiència del visionat col·lectiu: els jutges teníem perfils tant diferents que la polèmica estava servida. Junts vam descobrir un munt de talents, en aquestes jornades. I jo, particularment, vaig descobrir que tenia una colla de juganers en potència entre els meus companys, així que per rematar la nit, quan ja no quedaven ni engrunes dels tiberis que completaven el repartiment de la vetllada, acostumava a desplegar un reguitzell de jocs damunt la taula que ens abstreien de qualsevol disputa.

El temps passa i les prioritats personals van canviant, però quan encara avui entro al videoclub, no pas el mateix de fa 30 anys però igual d’entranyable, em reconec tant engrescada com llavors, però amb la perspectiva adulta de qui estima el setè art. Reviso uns VHS ara aixafats i circulars, en un tête à tête deliciós que es converteix ràpidament en ménage a trois tot intercanviant sensacions amb el responsable del local, que també s’afegeix a la festa. Ens deixem seduir per l’expectativa fabulosa de les portades i en ocasions fins i tot donem pas a artistes convidats, les meves ànimes bessones de FilmAffinity, a les qui no oblido mai els dies que al videoclub, ja directament, hi muntem una orgia.

Marina Mestres
Actriu i responsable de la sala d'escapisme Can Bruna

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Cineclub Vilafranca ha complert 50 anys d'història. No ens cansem de veure cinema i de parlar-ne, així que aquest serà el nostre cine fòrum virtual. Al blog 'Mira diferent' us oferim reflexions sobre el cinema i les pel·lícules que han marcat la vida d'espectadors i espectadores al llarg d'aquests 50 anys.

11/02/2020
'La gran il·lusió'.
04/02/2020
Del 67 al 76, a Montblanc, les tardes de diumenge eren tardes de cinema. Del 77 al 80, estudiant a Tarragona, descobreixo el cinema d’art i assaig. La dècada dels 80, a Madrid i a Barcelona em retrobo amb el cinema.
31/01/2020
De la mateixa forma que un artista es deu al seu públic, una sala de cinema es deu als seus espectadors. La simbiosi que s’estableix entre ambdós és essencial per a la supervivència de qualsevol cineclub.
16/01/2020
Penso París i recordo la màquina de 16mm i el seu ronroneig, un 8 de març, projectant "Paris was a woman" a Cal Bolet.
31/12/2019
"Facis el que facis estima-ho, com estimaves la cabina del Paradiso quan eres nen” Alfredo a Toto a 'Cinema Paradiso' (Giuseppe Tornatore, 1988)
22/12/2019
userci saremo trovati là dove vita e morte hanno una sosta Attilio Bertolucci
15/12/2019
El cinema és la finestra indiscreta a través de la qual, talment com James Stewart al film de Hitchcock, l’espectador treu el nas per mirar/veure un determinat reflex del món del qual forma part.