Elijah Wood estima el gènere fantàstic

El record més viu que tinc d'Elijah Wood se situa a Sitges 2012 i, més concretament, a una festa. I és que després de rebre un merescut premi per la seva trajectòria vinculada al cinema fantàstic, el Frodo d'El Senyor dels Anells se'n va anar de farra i, davant la sorpresa de tothom, va acabar donant-ho tot a la pista de ball amb una xicota que li treia dos caps. L'escena no tindria major importància si no fos perquè avançava l'idil·li de l'actor amb Sitges. Tant és així que aquest any hi ha tornat per presentar Grand Piano, dirigida per un habitual del festival com Eugenio Mira. En aquella festa, per cert, també hi era Nacho Vigalondo, amb qui Wood ha rodat una altra pel·lícula espanyola, Open Windows, que coprotagonitza Sasha Grey i que esperem veure ben aviat. Sens dubte, aquest actor menut se sent còmode al Garraf i estem segurs que hi tornarà amb freqüència... Durant la presentació de Grand Piano, va arribar a dir que el Retiro és la seva sala preferida.

Els films d'inauguració no acostumen a estar pensats per als cinèfils, ja que hi ha molts altres interessos en joc, com poden ser els dels mitjans de comunicació (que reclamen estrelles), els de les institucions (que volen veure justificada la seva inversió en el festival) i els de la indústria del cinema (que vol que s'impulsi una gran producció de la temporada). Si seguim aquests criteris, l'elecció de Grand Piano és impecable: té una estrella (o dues si hi afegim en John Cusack), és una producció molt cuidada i està finançada amb diners espanyols (tot i haver-se rodat en anglès). Estèticament, la tria és més discutible: no només és un film convencional (un detall perdonable) sinó que tampoc té gaire a veure amb el cinema que reivindica Sitges (un detall greu). Quin sentit té muntar un festival fantàstic si ni tan sols la teva carta de presentació és d'aquest gènere?

Eugenio Mira, responsable de The Birthday i Agnosia (dues pel·lícules, aquestes sí, de terror), situa l'acció en un sol escenari: un teatre. Allà, un pianista de prestigi (Wood) es veurà obligat a interpretar una obra impossible sense cometre cap errada. Només que falli una nota, morirà, ja que un franctirador l'apunta durant tot el concert mentre li dóna ordres a través d'un auricular. La trama promet una tensió similar a la d'Última llamada (Joel Schumacher, 2002), però la poca versemblaça  del plantejament i l'escassetat de sorpreses acaben per restar impuls a la bona mà del director, capaç de manegar la càmera amb elegància i disposat a seguir el camí virtuós de Brian de Palma. Que el millor moment de Grand Piano sigui una pantalla partida (molt del gust del cineasta nord-americà) no és suficient perquè el relat s'elevi formalment i transgredeixi la seva ensopida correcció.

Molt del que trobem a faltar a la pel·lícula de Mira (que, malgrat tot, és força entretinguda), apareix a Proxy, un títol petitet exhibit a l'arriscada secció paral·lela Noves Visions. Dirigit, produït, escrit i muntat per Zack Parker, aquest drama s'apropa al terror més quotidià des del seu inici, quan una jove embarassada és atacada per un individu encaputxat, que mata a cops el seu fill nonat. Després d'aquesta tragèdia, acompanyem la noia pels camins previsibles (el trauma, la por, la teràpia, etc.) fins que tot torna a complicar-se amb l'aparició d'una sèrie de secundaris, que acaben transformant Proxy en un inesperat tractat, tan pausat com pervers, sobre l'estranyesa de la condició humana. Aleshores es fa palesa la violència que esclata, la mala llet que amaga el relat i el contagi d'estats d'ànims entre els diversos personatges d'un film amb girs tan sorprenents com inquietants. No volem desvetllar-vos els seus secrets, però estem segurs que a l'Elijah Wood li hauria agradat.