Goretti Martínez
,
29/07/2019
Espectacles

Víctor Zarallo: "A l’escenari és on sento millor"

El ballarí sitgetà, ara a la Sydney Dance Company, ens parla de la seva trajectòria i del bon moment professional i personal que viu actualment
Víctor Zarallo

Foto: 

Cedida
Víctor Zarallo, amb l'església de Sant Bartomeu i Santa Tecla de fons
Després de fer balls de saló dels 9 als 15 anys, Víctor Zarallo va fer la seva primera classe de ballet a l’escola Lolita Vilalta de Sitges. Va ser ella qui va intuir les capacitats del Víctor per al ballet. En poc temps i amb només 15 anys, el Víctor estava estudiant ballet a la John Cranko Schule d’Stuttgart. Després va venir la Royal Ballet School de Londres, on es va graduar l’any 2008. Aquell mateix any es va incorporar a l’Scottish Ballet i va ser promogut a solista l’any 2014. Amb el bagatge de deu anys a Glasgow, el ballarí va decidir canviar d’aires i es va unir a la Sydney Dance Company, dirigida pel també català Rafael Bonachela. A Sydney, el Víctor se sent feliç i treballa intensament per seguir-se descobrint com a ballarí i com a persona. Sempre explorant i rebentant límits, el sitgetà lamenta que sigui tan difícil viure com a ballarí a Catalunya i a Espanya i reivindica el paper de la dansa com a cultura, com a art i com a exercici plenament beneficiós per a les persones que el practiquen.
"Mai em conformo, sempre vull més i sempre vull intentar coses noves"

- Quan i com vas començar a ballar?
Quan tenia quinze anys vaig anar a l’escola Lolita Vilalta de Sitges a fer la meva primera classe de ballet. Hi vaig anar perquè als balls de saló m’havien dit que fer ballet m’ajudaria a millorar la meva postura de ballarí. Lolita Vilalta va veure que tenia moltes condicions: tenia empenya, bones línies i flexibilitat. Va parlar amb els meus pares i els va plantejar que me n’anés a l’estranger a provar la carrera de ballarí de ballet, perquè creia que tenia possibilitats. Va ser un xoc per a la meva família i sobretot per a mi, perquè només tenia quinze anys. La Lolita em va proposar d’anar a estudiar a Alemanya. Vaig anar a la John Cranko Schule d’Stuttgart sense saber alemany ni anglès, sense saber-ne gaire de ballet perquè portava molt poc temps. Em van agafar pel segon any de l’escola. Vaig estar un any allà i va ser bastant dur perquè no dominava l’alemany (a més, el meu professor també em parlava en rus). La veritat és que no m’enterava gaire del que estava passant. El director de l’escola em va dir a final de curs que si em passava al proper curs ja era per trobar feina com a professional i que jo no tenia encara el nivell. Em va suggerir que el millor seria que tornés als balls de saló. I a mi la idea no em semblava malament. Però, en sortir de l’oficina, em vaig trobar amb el marit de la directora de la Royal Ballet School - les dues escoles feien el final de curs juntes- i em va preguntar per què estava trist. Li vaig explicar que no podia seguir el proper curs i que me’n tornava cap a casa. Ell em va dir que m’havia vist a classe amb moltes condicions i em va oferir d’anar a la Royal Ballet School de Londres, una de les millors escoles que hi ha al món per ballar. En deu minuts, em va canviar la vida.

- Què fort...
Sí, però també era conscient que jo entrava a la Royal Ballet School en el segon any. Era com repetir curs. I sabia que tenia molt per aprendre. El ballet és molt difícil: hi ha molta disciplina, molta tècnica, la terminologia dels passos, entendre-ho tot bé per no lesionar-te, la coordinació… Tot això, jo no ho tenia. Havia fet balls de saló dels 9 als 15 anys però entrava en un món completament diferent. Malgrat tot, me’n vaig anar cap a Londres sense pensar-m’ho dues vegades. A l’escola van confiar molt en mi. Hi havia una formació al segon any que eren classes particulars per a dos alumnes els dimarts i els dijous. Em va anar molt bé perquè van confiar en mi i em van donar molt d’afecte. Van ser molt bons amb mi.

- Amb qui feies aquestes classes particulars?
Amb David Peden. D’altra banda, Tamara Rojo va venir a veure una classe oberta pels pares que hi havia per a segon any i al final de la classe li va dir a la meva mare que fes classes particulars amb la seva parella del moment, que era José Martínez, un molt bon professor. Clar que volia fer-ho! Llavors, la segona part del segon any, després d’acabar a l’escola, quan plegava (a les sis de la tarda) me n’anava a fer classes particulars amb José Martínez. Aquest va ser el trampolí final per a assimilar-ho tot, comprendre-ho tot. La Lolita em deia que tenia condicions i jo no vaig entendre per què fins llavors. El meu tercer any va ser magnífic: vaig trobar feina a l’Scottish Ballet, a Glasglow, i vaig acabar l’any a la Royal Ballet fent un solo, amb una coreografia de Natalie Weir, l’exdirectora d’Expressions Dance Company d’Austràlia, a la Royal Opera House. Me’n vaig anar cap a Escòcia i la veritat és que em va anar força bé. Els primers dos anys vaig aprendre moltíssim sobre com treballa una companyia, com és el dia a dia d’un ballarí professional, etc. Quan ets ballarí professional t’has d’ensenyar a tu mateix cada dia moltes coses: has de saber com treballar, com aprendre, com autoexigir-te. M’entens?

- Sí, totalment. Esforçar-te per millorar cada dia.
Exacte. Jo, amb 19 anys, ja era un noi molt independent. Portava tres anys vivint sol fora de casa, sense la meva mare i el meu pare. Me’n vaig anar molt jove i per a ells va ser certament un xoc. Durant tota la meva trajectòria sempre m’han donat suport i ho continuen fent. Parlo amb ells cada dia per FaceTime. Són els millors… Bé, et parlava de l’Scottish Ballet...

- Endavant.
L’experiència va ser magnífica. Llavors hi va haver un canvi en la direcció. Això sol passar a les companyies. Quan un director o una directora porta quinze anys, al final la junta que regeix la companyia decideix canviar d’aires i això sol implicar un canvi en la direcció. L’Scottish Ballet va canviar de direcció als dos anys de ser-hi jo i va entrar-hi Christopher Hampson. Quan hi ha un canvi de direcció, la companyia canvia molt. En una companyia professional, els que estan ballant els ha escollit la direcció. En entrar el nou director, ballarins veterans d’Ashley Page (l’anterior director) van marxar de la companyia. Hampson va parlar amb mi i em va dir que volia que jo fos una peça important per a la companyia i que em donaria papers rellevants des del principi. Em va preguntar si estava preparat per assumir aquest rol. Jo estava encantat! Era jove, era cos de ball i tenia ganes de fer-ho bé. Hampson va complir amb la seva paraula i des del principi vaig començar a fer papers importants. Vam començar a viatjar per tot el món: vam estar a Amèrica (Washington, Nova York… ), Rússia (Moscú, Sant Peterburg…), la Xina, Hong Kong… I em va pujar a solista. Assolir la posició de solista costa molt. De fet, trobar feina com a ballarí ja costa molt perquè hi ha molt pocs llocs i molts ballarins. Entrar en una companyia i que et valorin com a solista és recollir el fruit de molts esforços previs. Saps què et vull dir? Te’n vas de casa amb quinze anys, pateixes, t’hi esforces, treballes… i, al final, reculls el fruit de tot el que has sembrat. I és llavors quan la vida va cobrant el seu sentit. Té sentit que me n’anés tan jove de casa. Ara estic feliç, els meus pares estan feliços perquè veuen que he pogut viatjar, veure món i adquirir experiència. És bonic. Al final, tot aquest esforç i aquesta experiència s’agraeix.

- Suposa molta pressió exercir com a solista?
Sí que suposa pressió. Però tenia 26 anys i ja portava set anys com a professional. Sempre dic que a l’escenari és on sento millor. Tenia més responsabilitat bàsicament perquè ballo sol, però vaig treballar perquè fos així. Un ballarí sempre vol ballar el màxim possible. Si t’agrada el ball i confies en tu mateix, vols fer les coses més difícils. L’ésser humà busca constantment superar-se i així és com actua també un ballarí. Potser és que jo sóc així com a persona: mai em conformo, sempre vull més i sempre vull intentar coses noves. I per això ve Sydney…

- Parla-me’n. Com vas arribar a la Sydney Dance Company?
Portava deu anys a l’Scottish Ballet i ja havia fet tots els papers principals allà. El repertori anava a ser pràcticament el mateix. Quan portes deu anys en una companyia, al final les coses es repeteixen. Vaig haver de decidir si m’hi quedava i acabava la meva carrera a l’Scottish Ballet o si intentava fer quelcom nou. Tenia 29 anys i vaig decidir canviar. Vaig parlar amb Rafael Bonachela, el director de la Sydney Dance Company, i me’n vaig anar cap a Austràlia. Sydney era l’altra punta del món i això també em servia per continuar viatjant i continuar veient món. Ara porto un any i mig aquí i és magnífic. Venim de ballar a Finlàndia, Àustria, Polònia, Taiwan i a Barcelona, al Grec. També vaig ballar a principis de juliol a Girona, a la gala benèfica contra el càncer ‘Catalunya dansa contra el càncer’, de l’Associació Cultural David Rodríguez. Va ser molt bonic.

- Estàs content, a la Sydney Dance Company?
Molt content. És dansa contemporània i, per tant, molt diferent al que havia fet. Ara m’estic descobrint com a ballarí. He de crear moviment i això és nou per a mi. Abans era “Víctor, fes això i fes-ho d’aquesta manera, perquè si no ho fas així és que està malament”. I ara, en canvi, descobreixo que hi ha moltes vies diferents. És el que estic gaudint més: conèixer-me com a ballarí, expressar-me a l’escenari i, a vegades, no saber què faré, perquè també improvisem. Tota la improvisació, però, està dirigida. No és “Fes el que vulguis”, no. Hi ha molta feina al darrere. Ara estem de gira per Austràlia, així que estic coneixent el país. És una part maca de la meva feina, que puc viatjar i veure món.

- Com deies abans, la Sydney Dance Company va actuar del 2 al 4 de juliol al Mercat de les Flors, dins del Grec. Com va ser l’experiència d’actuar a Barcelona?
Va ser una experiència molt bona perquè era la primera vegada que actuava a Barcelona com a ballarí professional i la veritat és que en tenia moltíssimes ganes. Era un moment especial per a mi i que feia anys que esperava. Sempre pensava en què passés i no passava mai… Al final, va passar. Va venir a veure’m moltíssima gent. Els meus pares van organitzar les entrades amb tots els meus amics i la meva família i va ser molt especial. Després de la setmana de Barcelona em va agafar un “baixón” perquè van ser tres dies d’experiències molt fortes. I a Girona també. Vam actuar el dissabte 6 de juliol a les 20h i vam acabar a les 22h, vam anar a sopar tots plegats i vaig tornar a les 3 de la matinada per, a les 7, ser a l’aeroport. La meva vida com a ballarí no para.

- Tela!
A més, jo gaudeixo ensenyant: m’agrada impartir classes de ballet com a professor. A la Sydney Dance Company oferim classes obertes de ballet per a principiants; qui vulgui pot venir. Jo faig la classe de ballet dels diumenges a les 8 del matí per a principiants. M’encanta! I m’és igual que sigui els diumenges a les 8 del matí perquè sóc feliç. M’aixeco amb ganes. A l’agost tenim una setmana de vacances i la meva parella i jo marxem a l’Índia, però no penso en descansar, penso en seguir explorant.

- Com et definiries? Com és el Víctor ballarí?
De fet, com a ballarí i com a persona. Ara el que m’està donant molt aquesta companyia és que el tipus de ball que fem és molt personal. Així que puc expressar el meu caràcter en el ball i m’estic descobrint com a persona. Sóc una persona que no em conformo, que sempre vull fer les coses bé i que les vull fer bé ara, no demà. La vida m’ha portat a ser així. Però crec que un dia em quedaré en un lloc. M’agrada Sydney. Estic bé aquí. La meva xicota és d’aquí. Ens vam conèixer a l’Scottish Ballet i vam venir cap a Sydney junts. Però no estic aquí perquè ella sigui australiana. Això és el més fort. La vida ens ha fet venir a parar aquí.

- Com un trencaclosques?
Sí! Un trencaclosques que es va muntant poc a poc.

- Com veus la dansa a Catalunya i a la resta d’Espanya?
Com ho veig? Doncs no ho sé. La Sydney Dance Company va a Barcelona, al Grec, i té un director català, de La Garriga, i un ballarí català, de Sitges, i omple el teatre els tres dies. A la gent li agrada. És que és art! Si pares a pensar, a totes les capitals, a tots els països d’Europa tenen companyies de dansa. No dic que a Espanya no n’hi hagi, perquè hi ha la Compañía Nacional de Danza -ara dirigida per Joaquín de Luz-. Està molt bé però el salari dels ballarins és molt baix. Un ballarí professional ha de poder viure bé. Jo mai he tingut problemes en aquest sentit. Al Regne Unit hi ha tres companyies nacionals, a més la d’Escòcia. A França també n’hi ha moltes; a Alemanya ja ni en parlem… Aquí n’hi ha una. No sé on està el problema, la veritat. Però jo crec que a la gent li agrada veure dansa. Quan nosaltres anem a ballar, els teatres estan plens i la gent gaudeix dels espectacles. A més, aquí tenim instal·lacions molt bones: les de l’Institut del Teatre, sense anar més lluny.

- Els salaris són inferiors als d’altres països, doncs?
I tant! És que un ballarí al final ha de fer molta feina i, a més, la seva vida professional és molt curta. Jo, per exemple, tinc 30 anys. Què em queden? Dos anys? I tal com sóc no vull acabar malament, vull acabar dalt de tot, bé i content del que estic fent. Hi ha molta gent que està provant de fer coses a Espanya però mai se’n surten, sempre passa alguna cosa. S’intenta i s’intenta però sempre acaba malament. Hi ha alguna cosa que no funciona.

- Potser falta voluntat política...
No sé quin és el problema. Potser sí que és un tema polític. Però hauríem de millorar aquesta situació perquè la dansa és cultura. La dansa és cultura, és expressió de moviment i és art. Mira, a les classes obertes que fem a la Sydney Dance Company, la màxima capacitat és de 40 persones. A les 8 del matí d’un diumenge… Plenes! Hem de deixar gent fora. Una classe de ballet per a principiants és una classe de càrdio, coordinació, flexibilitat i estiraments: ho té tot! És com més pots treballar tot el teu cos. I la gent s’ho pren així, aquí. A la classe tinc molts homes, per exemple. Avui tenia un senyor de 70 anys. Potser passa com amb el ioga i un dia es posa de moda i tothom es fica a fer ballet. Qui sap…

Més informació: 

També et pot interessar