Ana Morales

Foto: 

Ivana d'Alessandro
Ana Morales

Ana Morales: “El flamenc és un art viu”

La bailaora vilafranquina és una de les figures més destacades del flamenc actual
Josep M. Soler
,
21/10/2020
Espectacles
Ana Morales (Vilafranca del Penedès, 1982) és una de les figures més destacades del flamenc actual. Va començar a ballar de ben petita al Centro Rociero del barri de l’Espirall. Als 16 anys va marxar amb una beca cap a Sevilla, on resideix des de llavors. Amb vint anys de trajectòria professional a l’esquena, la bailaora es caracteritza per traslladar els diferents estats del seu periple vital a l’escenari. Els seus espectacles traspuen honestedat, veritat i passió. Aquest passat diumenge la vam poder veure per primer cop a Vilafranca amb ‘Sin permiso. Canciones para el silencio’, una creació on explora la seva masculinitat a través del record del seu pare. Fa tot just un mes estrenava a la Bienal de Flamenco de Sevilla ‘En la cuerda floja’ per preguntar-se i preguntar-nos a través dels seus moviments què li passa al nostre cos i a la nostra ment quan busca l'ordre i se sent còmoda en el caos. 
A través del flamenc fa molts anys que parlo de la meva manera de redescobrir-me a mi mateixa

- El primer impacte que he tingut quan t'he conegut i he sabut que eres de Vilafranca és aquest: com pot ser que una vilafranquina que està triomfant arreu del món no hagi actuat aquí en 20 anys de trajectòria professional?
Me'n vaig anar a viure a Sevilla quan tenia 16 anys, tot i que tota la meva família continua vivint aquí, a Vilafranca. Quan marxes de tan jove i fas la teva carrera i la teva vida fora, fas una mena de parèntesi, un "vacío". Fa molts anys que volia portar el meu treball a Vilafranca i a Catalunya però no és fàcil. I menys el tipus de flamenc de contemporaneïtat i avantguarda que nosaltres treballem. És complicat portar-lo a alguns circuits de dansa o fins i tot de flamenc perquè a vegades no encaixa. Tenim uns circuits bastant selectes. Jo penso que aquesta explicació pot tenir una mica de sentit. Quan no treballes el flamenc des del seu vessant més purament tradicional o en espectacles súper grans o més de revista, es fa complicat.

- Hem llegit alguna crítica dels teus espectacles i parlen d'experimentació, innovació, contemporaneïtat... Es pot dir que portes el flamenc al moment actual, el fas evolucionar?
No porto el flamenc a l'extrem però m'agrada fer el flamenc des de la situació actual, des del moment que estem vivint. Sí que és veritat que en el meu treball hi ha experimentació però l'experimentació no és mai el meu punt de partida. A través del flamenc fa molts anys que parlo de la meva manera de redescobrir-me a mi mateixa. Aquesta és la meva forma de treballar. Intento no experimentar des del no-res. Sempre hi ha alguna història al darrere.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- I també una formació important. Tu vas començar al Centro Rociero de l'Espirall (un barri de Vilafranca).
Tenia quatre o cinc anys. És cultural, quan la teva família és andalusa, ho veus i ho vius a casa. És una forma d'entendre la vida. Amb el meu pare - i 'Sin permiso' parla una mica d'això - jo compartia les seves cançons. I les seves cançons eren tota la música flamenca de les seves arrels. I al carrer, les sevillanes eren un punt de trobada de la gent andalusa vilafranquina, perquè aquí tenim una "mezcolanza" meravellosa des de fa molt de temps. És que ni m'ho vaig pensar.

- T'hi vas tirar de cap. No van ser els pares que t'hi animaven, doncs?
Que va! Si ma mare no volia. Perquè ma mare de joveneta també ballava abans de venir a Vilafranca - ella és de Melilla-. Van arribar aquí de petits, tots ballaven i cantaven. Ella sí que es va quedar amb aquella espina de no poder desenvolupar aquesta ànima d'artista que tenia. Ella sabia que aquest món no era fàcil. I el meu pare, també. Però és que jo no vaig poder decidir. Hi ha coses que no les pots raonar, no n'ets conscient. A vegades l'inconscient va sol.

- Per tant, bailaora de flamenc "se nace y se hace"?
Cada artista té la seva experiència. Hi ha gent que s'ho troba pel camí, que n'aprèn i amb la seva força i el seu treball, ho aconsegueix. En el meu cas, com et deia, no va ser una decisió: senzillament ho sento així i va sol. Fins i tot a vegades és superior a mi. Penso: "Dios mío... ¿Pero tú qué haces aquí? ¿Por qué quieres esto? ¿Por qué te has metido en esto?". És una energia que va sola.

 

 Ana Morales I Foto: Ivana d'Alessandro
- Abans parlàvem de que vas començar al Centro Rociero, però posteriorment et vas formar a l'Institut del Teatre.
Tenia set o vuit anys quan vaig començar a fer dansa perquè ma mare va ser conscient i va veure que si volia tenir una bona formació i una aptitud àmplia havia de començar des de la dansa i que tot anés en conjunt. Així que vaig aprendre les dues coses a la vegada. I després vaig marxar.

- A Sevilla, amb una beca.
Abans a Sevilla, al Centro Andaluz de Danza -l'actual Ballet Flamenco de Andalucía-, aleshores dirigit per José Antonio Ruiz, joves de menys de 18 anys optaven a una beca de tres anys i després tenien la possibilitat d'entrar a la Compañía Andaluza de Danza. Amb 18 anys vaig entrar a formar part del cos de ball i aquí va ser quan va començar tot.

- Aquí va començar, doncs, la teva trajectòria professional?
Sí. Vaig estar allà dins la companyia sent pràcticament una nena i vaig voltar pel món amb ells.

- Quan dius "voltar pel món" és literal?
Sí perquè el flamenc té molta repercussió fora. És estrany però sovint té més repercussió fora que dins d'Espanya. Europa té circuits culturals súper importants, programacions de dansa i arts escèniques molt bones on el flamenc està competint. Vaig tenir la sort de conèixer moltíssims grans festivals amb la Compañía Andaluza de Danza i vaig agafar molta experiència. Després vaig fer carrera en solitari. Tenia molta dansa i era molt ballarina però necessitava conèixer el flamenc des de la seva part més tradicional. Va decidir quedar-me a fer tablaos a Andalusia, que és una manera d'entendre el flamenc des del seu vessant més arrelat. Si volia desenvolupar aquell tipus d'art l'havia de conèixer des de la seva profunditat.

- L'espectacle que has portat a Vilafranca és 'Sin permiso. Canciones para el silencio' i l'has treballat a Anglaterra i Alemanya.
Quan vaig decidir fer 'Sin permiso' vaig trobar suport de festivals que confiaven en el meu treball. Vam pactar un seguit de residències artístiques durant un any per fer petites presentacions de la creació en diversos festivals. Primer al London Flamenco Festival / Sadler's, després al Festival de Jerez i més tard al Tanzhaus Düsseldorf. També vam portar 'Sin permiso' a la Bienal de Flamenco de Sevilla. De fet, fa un mes vam presentar, també a la Bienal de Sevilla, el nostre nou espectacle, 'En la cuerda floja', amb molt bona rebuda.

- Sevilla és, d'alguna manera, casa teva.
Ho és. Per mi és casa perquè sempre han donat suport al meu treball. Sempre he sentit que allà admiren el que faig i jo admiro Sevilla. És recíproc.

- A 'Sin permiso' parles d'una part de tu mateixa, associada al teu pare.
Sí, volia fer un treball sobre la meva part més masculina. La relació que tinc amb la meva masculinitat pensant en el record de la relació que jo tenia amb el meu pare. S'obre un món enorme d'imatges, de músiques... Un món enorme i abstracte. Hem treballat aquest espectacle des de la meva part més interna i el resultat és una relació molt oberta amb la masculinitat.

- Com deies abans, 'Sin permiso' no és un espectacle de flamenc clàssic de tablao, tot i que també hi és.
Aquesta és la riquesa del flamenc, aquest ventall tan immens.

- I també em va cridar l'atenció el vestuari. Sobretot l'ús que en fas.
El vestuari és important visualment. A 'Sin permiso' també volia explorar què passa si em vesteixo d'home. Explorar i fer-me preguntes: quina relació tinc amb els moviments? Hi ha llibertat? No n'hi ha? Em dona força? Em dona energia? Quina part femenina i masculina tenim cadascú? El vestuari és molt especial en tots els meus espectacles. Crec que mai m'he posat "unos lunares" (riu) i això que m'encanten! Però, per mi, el vestuari ha de ser minimalista i elegant i ha de servir per explicar la meva història i per contribuir als meus moviments. El flamenc té molta força i per sí sol comunica. Per això, si no es treballa bé la part escènica o teatral, pot passar que no s'entengui. Et pots trobar que algú balla i et diu que t'està explicant tal cosa però potser no t'arriba o no ho entens. Ja fa molts anys, des de l'Antonio Gades, que es va començar a treballar l'escena d'una forma molt més teatral i no el flamenc "con palos de baile únicos", sense una història al darrere. Ara porten l'art escènica a un lloc més teatral, on el concepte sigui clar. Encara que no es tracti d'una transmissió literal, sinó abstracta.

- Preparant aquesta entrevista, mirant imatges teves que es poden trobar a internet, em va venir una imatge al cap: vaig començar a pensar en el món dels castells. El món dels castells representa una mica Catalunya. El món del flamenc l'associem a Andalusia. I en els dos móns, als castells i al flamenc, hi ha els puristes.
(Riu) Exactament, és el mateix!

- Per tant, tu deus estar exposada als puristes del flamenc.
Sí, és veritat. Però també crec que hi han de ser, com en totes les tradicions. No es poden perdre.

- Però et trobes gent que et diu: "Això no és flamenc"?
Molta. No t'ho pots imaginar. El que passa és que jo sempre em pregunto quan hi ha d'avantguarda, quan hi ha de contemporaneïtat, quan hi ha de tradició? I n'hi ha molta, de tradició. El flamenc tradicional no es perdrà. Per tant, no passa res! Si és un art viu, perquè sigui real i sigui veraç, ha de viure el seu temps. Si no, deixa de ser veritat perquè jo no puc representar allò que no vaig conèixer. Si el flamenc és la representació real del poble, jo he de ballar com se sent el poble, com em sento jo. No puc representar una seguiriya o una alegría ballant com ho feien abans perquè tenien una altra història i es comunicaven socialment d'una altra manera. Jo he de comunicar amb gent que viu ara, que té uns altres problemes, unes altres inquietuds. El flamenc va tenir una època molt representativa i va passar a ocupar un espai en el qual, si no estàs dins o no el segueixes, molta gent es queda amb una imatge estereotipada vinculada al passat. Però això ja no existeix. Encara que hi hagi qui ho continua representant, aquella societat ja ha mort. Nosaltres estem en una altra societat. El flamenc està a les programacions de grans teatres de dansa i segueix una carrera molt llarga. És com el jazz.

- A vegades es fusionen.
És que quan un art és així de viu sempre s'està fusionant. Per exemple, al nostre espectacle ja no portem el cajón, portem una bateria. El flamenc, si el saps utilitzar, es pot ensamblar molt bé amb altres músiques i altres danses.

- No m'imagino ningú que s'arrenqui a ballar una sardana en una festa familiar. En canvi, amb el flamenc sí que passa.
En aquest sentit crec que s'ha de diferenciar entre el folklore i el que ja no és folklore. El flamenc va començar sent folklore, però amb el temps ho ha deixat de ser. Perquè el folklore mor. No en el mal sentit de la paraula, sinó que queda anquilosat. Arreu d'Espanya tenim moltíssim folklore. Aquí, a Catalunya, tenim un folklore preciós i meravellós. A Andalusia tenim un altre folklore: les sevillanes són folklore, les rumbes són folklore, los fandangos són folklore... Les sevillanes formen part dels origens del flamenc, però el flamenc esdevé un gènere musical i dansístic que es va desenvolupant amb el temps. Tot aquest recorregut és molt ampli: deixa de ser folklore per ser un gènere musical. No ho pots comparar amb el folklore perquè està viu. I quan una música o una dansa és viva i creix deixar d'estar anquilosada.

- I és una música i una dansa que surten de les entranyes, una expressió d'allò que tenim a dins i que volem treure fora. A vegades, dolor i patiment.
Sí, però el flamenc té també una part molt important de festa i alegria, de compartir amb els altres. Alhora té una part molt profunda, com tu comentes. El flamenc és molt directe, com a música i com a dansa. Jo crec que per això connecta tan ràpid amb la gent, per l'energia tan directa que té.

- A 'Sin permiso', el cantaor en un moment de l'espectacle canta que vol expressar sentiments que no té paraules per dir.
Juan José Amador és una persona amb qui treballo des de fa ja anys. És un home, com a persona i com a artista, amb una energia impressionant. Va triar amb molta cura els temes de 'Sin permiso', amb lletres que estan relacionades amb la història. La relació que tenia jo amb mon pare era molt bona però ell era una persona austera, de silenci. A vegades no trobava la manera de comunicar-se amb els altres. Persones com el meu pare són persones que tenen alguns traumes perquè venen d'una situació social molt complexa. El que a mi se'm va quedar molt va ser el fet de no haver pogut comunicar-m'hi millor. Quan vaig marxar a Sevilla, ell no podia ni parlar amb mi per telèfon, perquè no hi estava acostumat. A més, els meus pares em van tenir ja grans, així que amb ell hi havia una gran diferència d'edat. Per això una part de l'espectacle té a veure amb una comunicació no fluïda. Amb el bailaor hi ha un "paso a dos" que fem que és com dir "És que no m'entens!", i tornem a començar una i altra vegada per intentar entendre'ns.

- Quan va acabar l'espectacle i es van encendre els llums, vaig veure entre el públic el Francesc Moreno 'Melilla', cap de colla emblemàtic dels Castellers de Vilafranca. El teu tiet.
És el meu tiet i és meravellós! Som una família on tot arriba quan ha d'arribar. Algunes vegades penso: "Quina família més forta!". Són andalusos de família humil. Van venir a buscar-se la vida i s'hi van quedar perquè s'hi van sentir molt bé. Només he marxat jo, que he tornat cap allà.

Més informació: 

Web Ana Morales
Facebook Ana Morales

A

També et pot interessar