Goretti Martínez
,
29/10/2018
Música

Roger Mas: “La musicació de poemes fa una funció divulgativa”

El cantautor porta el seu jardí dels poetes, ‘Parnàs’, a l’Auditori de Vilafranca el diumenge 4 de novembre

Foto: 

Cedida
Roger Mas (Solsona, 1975) porta el diumenge 4 de novembre el seu particular jardí dels poetes a l’Auditori de Vilafranca del Penedès. A ‘Parnàs’, el cantautor ha recollit el treball de vint anys musicant poemes que, per un motiu o per un altre, l’han inspirat. Hem volgut parlar amb ell sobre aquella espurna inicial que li suscita la lectura dels versos i el posterior treball artesanal de picar pedra per embolcallar les paraules de música. El resultat és un disc profund, de senzillesa aparent però fruit d’una reflexió acurada. En directe, ‘Parnàs’ resulta magnètic, desperta curiositat pels poemes i els poetes que els han escrit i fa gaudir de la màgica simbiosi entre les paraules i la música pensada per a enaltir-les.

- Com està anant la gira de ‘Parnàs’?
Tant el concert com l’espectacle i tot plegat, dels discos que he girat, després de ‘Les cançons tel·lúriques’, sens dubte és el millor. Ens sentim molt còmodes i veiem que hi ha interès. Potser té relació amb el fet que són poemes musicats. No és el mateix fer poemes teus que fer una selecció de poemes musicats. A nivell literari no es pot competir amb una selecció de poetes tan importants com Joan Maragall, Miquel Martí i Pol, Eulàlia Anzizu, Toni Gol o Amadeu Vidal. També hi ha un altre aspecte. En aquest disc, sempre havia pensat que les cançons havien de ser senzilles i curtes. La poesia presenta certa dificultat de comprensió, a vegades. Les cançons, estem acostumats a sentir-les repetidament i, per tant, a una cançó s’hi pot anar entrant a poc a poc i anar-la entenent. Qui no és lector de poesia habitual entén el llegir d’una manera lineal -com un diari o una novel·la-, però la poesia, la major part de les vegades, s’ha de llegir i rellegir com si fos una cançó. A la cançó d’autor nostra hi ha una tradició molt gran de musicar poetes fins al punt que associem determinats cantautors amb determinats poetes: Raimon amb Ausiàs March, M. del Mar Bonet amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Lluís Llach amb Miquel Martí i Pol, Joan Manel Serrat amb Antonio Machado… I, aleshores, aquesta feina de que fa el cantautor de potinejar una mica l’obra d’un poeta i posar-li música, el que fa és permetre que qualsevol que no estigui entrenat a llegir i rellegir, escolti i reescolti la cançó. Crec que la musicació de poemes fa una funció divulgativa i, especialment entre les generacions més joves, pot arribar a ser una porta d’entrada a l’univers de la poesia.

- Què ha de tenir un poema perquè et vingui de gust musicar-lo?
És molt difícil de dir perquè hi ha una part molt gran d’intuïció. Hi ha un treball inconscient al darrera i, a partir d’aquí, em deixo guiar per la intuïció. Per la manera que tinc de llegir -hi ha poesia que està escrita per ser llegida i poesia que està escrita per ser dita- però fins i tot quan llegeixo poesia escrita per ser llegida, sóc un lector lent. Llegeixo a poc a poc i sóc de llegir entonant, recitant. Amb la mètrica de la poesia i amb la música de la llengua ja hi ha melodies i ritmes, a vegades. La veritat és que el més normal és que se m’hagin aparegut les musicacions, o almenys l’esquelet o una idea que em serveix per estirar el fil. Però el primer moment, el primer impuls o la primera espurna, ha estat, la major part de les vegades, fruit d’aquest atzar.

- Quin va ser l’origen de Parnàs?
És una feina de vint anys. Els poemes de Martí i Pol, per exemple, són musicats de l’any 1996. I, en canvi, hi ha coses que són fetes de poc abans de fer el disc. Jo sóc una persona a qui li agrada separar les coses, classificar-les, i no volia fer un disc amb lletres meves i amb lletres d’altres. Tots els meus discos són amb lletres meves excepte ‘Les cançons tel·lúriques’, que és pràcticament tot de Verdaguer. Ara, el què volia era recollir en un disc tots els poemes que havia musicat al llarg de vint anys i afegir-hi algunes adaptacions o traduccions com ara ‘Jordi’, una cançó tradicional anglesa, o ‘Si dolce è ‘l tormento’, l’anònima de Claudio Monteverdi. El treball ha estat esperar tots aquests anys a tenir un cos de material al voltant d’aquesta idea que fos suficient per fer un disc que valgués la pena de tirar endavant.

- Parla’m de la incorporació de la Míriam Encinas Laffite i la seva aportació a la musicació. Us vaig veure a Igualada i em va al·lucinar.
Aquest disc, 'Parnàs', suposa un abans i un després per la incorporació Míriam. La vaig conèixer a través del disc d’Eduard Canimas ‘Sagrat cor’, que és un dels millors discos en català que he sentit mai i em sembla una absoluta meravella. Ella hi col·labora en algunes cançons amb la flauta. I em vaig enamorar de la seva sensibilitat, el talent que té i el seu bon gust. Hi ha molta gent que té tècnica, que afina i que toca molt bé, però tenir aquesta sensibilitat, saber acompanyar una cançó on hi ha una lletra, no és tan fàcil. Ella ho té, això. I a més sap tocar instruments que tenen sonoritats a les quals no hi estem acostumats com la dilruba, la viella o les flautes, per exemple, que tant et remeten al món celta com a l’extrem Orient. I ja que treballava amb en Xavier Guitó (piano, rhodes i sintetitzador) i l’Arcadi Marcet (contrabaix), que m’han acompanyat durant molt de temps i a qui el públic ja coneix, volíem incorporar la Míriam per a aportar aquestes melodies i aquesta paleta de colors nova. Crec que és un dels grans encerts del disc: haver aconseguit que la Míriam volgués ser-hi, volgués participar-hi. I no només al disc, sinó també als concerts. Espero que també hi sigui en propers treballs.

- Abans em deies que l’esquelet de la musicació era fruit de la inspiració però, com funciona la resta del procés fins a donar la cançó per tancada?
És picar pedra. La inspiració és una cosa que pot venir, aparèixer i desaparèixer. Però donar-li forma, esculpir, fer els retocs, donar-hi perspectiva… tot això és el que et dóna la feina que has fet al llarg dels anys i el treball al costat de gent amb qui t’entens i que et fa aportacions interessants. És la feina més maquinal, la menys màgica. La màgica és l’espurna, si vols, i és molt important. Perquè si no hi ha una bona espurna, ja pots picar pedra que no sortirà. Però, si hi ha una bona espurna, després picar pedra és una joia de feina. Potser l’espurna seria l’artista i la feina de picar pedra seria l’artesà. L’artesà ja té una cosa i la va polint, polint, polint… traient arestes, buscant l’angle més bonic.

Més informació: 

També et pot interessar