Jump to navigation
Han passat ja una pila d’anys, dotze ni més ni menys, des de ‘Gebre’ i uns pocs menys des de la trilogia dels vídeojocs (‘Wolfenstein’, ‘City/Sim City’, ‘Tetris’). La companyia Flyhard i la sala homònima al barri de Sants de Barcelona van consolidar l’èxit de Casanovas i el valuós equip que l’acompanyava (amb les també vilafranquines Clara Cols i Roser Blanch) i van confirmar que aquell era el bon camí per fer arribar el teatre a més públic. Ha anat passant el temps i Casanovas ha anat acumulant treballs com a autor i director, des de novembre de 2013 ja fora de SALAFlyhard. Ara, està a punt de tancar la seva trilogia sobre Catalunya amb ‘Vilafranca. Un dinar de festa major’, després de ‘Pàtria’ (2012) i ‘Una història catalana’ (2011/2013). El dramaturg treu a la seva ciutat natal, amb motiu de la capitalitat cultural que ostenta Vilafranca, l’artilleria pesada: una multicoproducció de gran format amb onze actorassos que parla... (redoble de bateria)... de la família! Sí, amics, d’això en tenim gairebé tots i, venint del Casanovas, ja podeu estar preparats per a veure-us a vosaltres mateixos en la pell d’algun dels personatges de l’obra, com se sol dir, “en lo bueno y en lo malo”.Vilafranca - A ‘Vilafranca, un dinar de festa major’ afrontes per primer cop l'àmbit de la família. Quin és el resultat?Havia dirigit una obra de la Cristina Clemente, ‘Consell familiar’, però mai abans havia escrit cap obra estrictament familiar. Per fer-ho ha estat molt necessari recórrer a una sèrie d’experiències viscudes i personatges molt pròxims que, d’alguna manera, es poden reconèixer. ‘Vilafranca’ havia de ser la primera part de la trilogia sobre Catalunya, seguida de ‘Pàtria’ i ‘Una història catalana’. Però ara trobo que té sentit que acabi amb ‘Vilafranca’ perquè crec que havia de tenir un nivell de maduresa i una edat suficients com per poder reflexionar sobre les herències familiars. No parlo d’herències econòmiques, sinó identitàries. I, en aquest cas, el fet d’estar en un moment clau, encetant la paternitat, em fa veure el món, la vida, les relacions amb la família... d’una altra manera. Crec que aquesta perspectiva és essencial i es nota molt en l’obra. El pes principal no està tant en la trama o en els girs que es produeixen sinó en el gruix que tenen els personatges i les històries que carreguen des de fa temps.- Què et va dur a escriure aquesta obra?Crec que la tinc al cap des de fa deu anys. L’altre dia revisava els arxius que tenia a l’ordinador i n’hi havia de fa set o vuit anys. Curiosament hi havia algunes coses que han acabat en el text final i que no havia revisat abans. El que em va portar a escriure-la era intentar entendre, descobrir per què una família, en un moment donat, es desestabilitza. I sembla clar que sempre hi ha un element, una persona, que exerceix de pal de paller. És l’element aglutinador, que és útil perquè tota aquella família se segueixi trobant, que segueixi unida per a resoldre obstacles. Però quan aquesta persona desapareix, o va desapareixent (com passa a l’obra perquè té una malaltia degenerativa i està perdent la seva personalitat i la seva identitat), tot aquest equilibri que semblava perfecte es converteix en fràgil i pot arribar trencar-se.- En el cas de ‘Vilafranca’, el patriarca té Alzheimer...El que estem veient aquests dies previs, que hem estat fent alguns passis amb un públic reduït, és que tothom té casos pròxims. No és el tema principal de la història però sí que és cert que és una malaltia que malauradament s’està convertint en massa comuna, massa contemporània i, a més a més, és una malaltia terrorífica. Per qui la pateix però també per a les persones de l’entorn. I jo crec que el que es pot percebre a l’obra són les diferents reaccions de diferents persones. N’hi ha que ho assumeixen i són més afectuosos amb ell, n’hi ha d’altres que són més esquerps i que fins i tot consideren que fa broma... A més, la història està situada al 1999 i llavors no hi havia tanta informació com ara respecte l’Alzheimer. D’alguna manera, alguns personatges cometen aquests errors que segurament també es cometen ara però que llavors devien ser molt més freqüents, quan la malaltia no era tan comuna.- Per què has situat la història l’any 1999?Vaig estar reflexionant-hi molt. Al principi havia de passar a l’actualitat però després em vaig adonar que si volia mantenir un cert debat viu al voltant de la política i al voltant de la organització social del nostre país, no ho podia centrar en aquests moments. Tot és massa canviant. D’una setmana a l’altra, tot varia massa. Ja m’hi vaig trobar amb ‘Pàtria’; d’alguna manera, l’actualitat em va trepitjar la ficció i això va fer, no que no funcionés la ficció, sinó que el públic llegís la ficció d’una manera molt esbiaixada. Per això vaig considerar que era millor anar quinze o setze anys enrere. En el fons, tota una sèrie de debats que s’estan produint a nivell nacional català sobre la independència, el nacionalisme i el catalanisme, ja hi eren, a una població com Vilafranca quinze anys enrere. Ja hi havia un alt índex d’independentistes, aquí. És molt útil fer aquesta mirada des de darrere: no depenem de les notícies que surten al carrer cada dia i, a la vegada, ens serveix per fer una sèrie de preguntes al voltant de l’actualitat d’ara mateix.- Ha canviat molt el text des de la idea original?El text no ha variat especialment, encara que hagin passat tants anys. Sí que ha anat mutant i creixent en el sentit que el text ha estat obert a les aportacions d’aquesta colla d’actors collonuts que tenim i això ha aportat diferents capes i textures a cada personatge. L’obra depèn molt del gruix i de la importància que tinguin els personatges i per això era essencial que hi hagués aquest treball. Són onze grans personatges, penso. A les visites que hem tingut als assaigs hem notat que tothom s’identifica amb algun d’ells. Tothom ha estat fill, molts són pares, germans... d’alguna manera tothom se sent identificat amb un perfil o altre. Hi ha la història d’una parella que té una relació malaltissa, hi ha una altra parella on la jerarquia entre ells no és el que sembla a priori... Hi ha un ventall molt ampli de relacions de parella i familiars que, com que les hem anat treballant i diferenciant, han acabat arribant a aquest punt en el qual són molt i molt reconeixibles.- Quina visió de Vilafranca trobarem a l'obra?L’obra no és un anunci. No és complaent. Com a qualsevol família, com a qualsevol ciutat i com a qualsevol país, hi ha clars i foscos. Jo crec que hi ha moments molt emotius i potents per als vilafranquins. Hi ha personatges que tenen unes frases meravelloses sobre Vilafranca. A la vegada, tots podem fer també una mica d’autocrítica del nostre propi poble. En el fons i al final, em penso que és molt potent des del punt de vista emotiu. El fet de ser una història molt local la converteix fàcilment en universal. L’important no és que el que passa, passa a Vilafranca. L’important és el que els passa als personatges. Però els que viuen aquí, a Vilafranca, podran gaudir d’una capa extra: el fet de que es parli òbviament de tot el que té a veure amb la festa major, però també del Camp dels Rolls, de les vies del tren, del carrer dels Ferrers, del carrer de la Cort, dels castellers, de Cal Figarot... Jo crec que això serà un plus extraordinari per als vilafranquins. I què passa amb els espectadors que no coneixen Vilafranca i tots aquests contextos? No ho troben estrany i els sona exòtic, divertit. Però pels d’aquí serà una immersió total. Per això convido a molta gent que conec a venir-la a veure aquí, a Vilafranca. L’obra girarà per tot arreu i té pinta que tindrà molta vida, però jo crec que pot ser maco venir a fer un tomb per Vilafranca primer. Jo els hi dic: “Veniu a dinar, quedeu-vos una tarda i, després, veniu a veure l’obra”.- Vilafranca és una producció dels Teatres Amics. Quin és l'origen d'aquest acord? Es preveu que tingui continuïtat?Va ser una suma d’idees i també de circumstàncies que hi havia. Jo vaig començar a treballar amb el productor Carles Manrique per tirar endavant dos projectes: un era ‘Idiota’, que s’estrena a la Sala Muntaner a l’abril, i l’altre era ‘Vilafranca’, que sabíem que era el més gran i complex. Jo ja havia parlat en més d’una ocasió amb els Teatres Amics (Viladecans, Granollers, Sant Cugat, Manresa i Vic) i sabia que tenien ganes de fer el pas a la producció, però no sabien de quina manera. I, a la vegada, es va produir la feliç coincidència que, des de Vilafranca, se’m va dir si tirava endavant l’obra. Totes aquestes circumstàncies ens van fer apostar per sumar-ho tot i ara ja podem dir que és un èxit perquè la producció s’estrenarà i perquè tots aquests socis que hi intervenen s’han posat d’acord. Quants més socis, més complexitat de comunicació, però hi ha hagut una gran predisposició per part de tothom i també molta il·lusió. En un món teatral on sempre es tendeix al pessimisme, l’experiència ha estat meravellosa. És collonut que s’hagi obert una nova via que potser altres aniran continuant i altres muntatges es proposaran a través d’aquestes fórmules.El teatre - Veus aquesta acció com una senyal de que l'administració es preocupa pel teatre?Justament estem en un moment en què les grans sales i els grans teatres de Barcelona han fet una reculada amb l’autoria catalana. Han tirat enrere, sobretot des de fa dos o tres anys. S’ha notat molt i s’ha produït la paradoxa aquest any que els autors catalans hem estrenat més a Madrid que a Barcelona. Això és un problema, no greu, gravíssim. No és que no tinguem qualitat els autors, és que hi ha un moment en què es diu “tanquem la porta” expressament. No perquè no hi hagi material, textos, autors... sinó perquè s’ha fet un pas enrere. En canvi, aquestes vies noves on tot és nou i està per experimentar, està clar que no depenen tant dels resultats i d’aquesta manera poden arriscar. Jo crec que els resultats seran boníssims però hi havia d’haver d’un primer pas de molt de risc. Grans productores i teatres tendeixen a apostar per textos ja molt consolidats, clàssics, i que signifiquin poc risc; que, d’alguna manera, de bon principi ja puguin dir “això em portarà tanta gent al teatre”. Però això és “pan para hoy”. No servirà per fer una tradició teatral.- Donava la sensació que això ja ho havíem superat...Però és massa fràgil. No deixa de ser encara ara un teatre de directors. El director és qui mana en la línia de producció. Encara els dramaturgs no tenim la categoria que tenen els directors sols i aquesta força no la tenim. Però què estem guanyant els autors? Molta confiança per part dels actors i molta confiança per part del públic. Hem d’anar xino-xano perquè sabem que el públic no es fa d’un dia per l’altre, és fruit d’anys i anys de camí. Però, vaja, jo de moment estic molt content perquè crec que estem fent créixer el públic i, mica en mica, ens anem acostant al públic jove, que és el que serà el públic que ens donarà peu a arriscar encara molt més d’aquí a vint anys.- Ara que parles del públic jove. S’acaba d’estrenar un text teu a Madrid, ‘Hey boy, hey girl’, una versió de Romeu i Julieta “a lo Gandía Shore”. Com està funcionant?Està funcionant molt bé. A més és una proposta molt curiosa perquè la fa una companyia molt jove que es diu La joven compañía. Està formada per actors de vint a vint-i-cinc anys però tots els professionals que l’envolten són professionals de primera de Madrid. A mi em van encarregar el text: una versió de Romeu i Julieta per a dotze actors, un gran format. Com que coincidia amb dates amb Vilafranca, jo els hi anava enviant text però no podia veure els assaigs. L’altre dia vaig poder veure dues funcions amb nanos d’ESO com a espectadors i vaig gaudir moltíssim. El muntatge és meravellós, molt potent, una hora i tres quarts que passen volant i que enganxen els nanos des del primer moment. Aquí estem guanyant públic pel futur. I, a més, així em consta perquè m’explicaven que una setmana abans havien anat a veure un clàssic, un Don Juan Tenorio, i van sortir dient “no tornarem mai més al teatre”. Els professors els van dir “doneu-nos una última oportunitat” i, després de sortir de ‘Hey boy, hey girl’ van dir “volem repetir!”. D’això es tracta, també hem de fer teatre per a les generacions noves. No només fer arqueologia.- Què tal, això de que altres dirigeixin els teus textos?Encantat. De fet és el que m’agradaria que passés una mica més. S’ha produït una cosa curiosa que és que, a Madrid, he arribat com a autor. Em van demanant textos i estic encantat. Sempre hi ha una mica de risc perquè et preguntes com ho faran però si és gent solvent ve de gust. I, de fet, m’agrada dirigir textos d’altres. Dividir les tasques és gaudir el doble el procés teatral perquè el gaudeixes escrivint i dirigint el text d’un altre. Em canvi, si dirigeixes tu mateix, sempre fa patir una mica. Et culpes a tu mateix, et perds respecte i carregues tota la responsabilitat. I està bé fer un text i que, de cop i volta, si una escena no la resolen bé de direcció, diguis “ah! Aquí el director no ho ha fet bé!”, així et despreocupes una mica.El dramaturg - Sobre els temes de les teves obres, què és el que et mou a escriure? Sempre són preguntes i curiositats que m’apareixen. A vegades són més íntimes, com és el cas de ‘Vilafranca’, on em pregunto sobre casos pròxims que m’han passat. A vegades, són amb ganes de comprendre el món que ens envolta, encara que em sigui molt aliè. Per exemple, la corrupció. No acabo d’entendre per què passa i per què passa d’aquesta manera i em pregunto si és molt sofisticat o molt caspós, com segurament acaba sent en realitat. Preguntes des del més pròxim al més llunyà i que tinc ganes, no de respondre’m, sinó de seguir-me preguntant. En el cas de la corrupció, voldria intentar entendre la postura del corrupte perquè, si no, no té gaire interès. Ja ho sé que fan les coses malament però vull entendre perquè ells consideren que no les fan malament.- I arribes a respondre’t alguna cosa?Jo crec que el teatre no està per respondre preguntes. Està, en tot cas, per obrir-les per un altre cantó. Té raó A o té raó B? No, però ara comprenc millor A i comprenc millor B. Cap dels dos té raó. Crec que la gràcia és arribar al final sempre a aquesta resposta: cap postura és raonable i totes dues ho són.- On s’estan coent coses noves en teatre? Madrid?Crec que Barcelona està amb un conservadorisme que no li escau i convindria que es tornés a posar les piles. A Madrid què passa? Doncs que hi ha una mica de caos i això fa que s’hagin obert moltes sales petites. Molts autors estan foguejant i arribaran a un nivell molt potent durant els pròxims anys. La categoria que havia assolit ara la dramatúrgia catalana és possible que sigui superada amb facilitat. No hem de deixar de ser ambiciosos i tornar a reclamar les nostres posicions. No deixa de ser una feina de trinxera i anem contracorrent. A Madrid també passa. Els dramaturgs no tenen els espais adequats: hi ha molts espais off però no hi ha espais on amb disponibilitat d’obrir a dramatúrgia contemporània. Però com que hi ha molta quantitat i és una ciutat on va a parar molta gent... Clar, allà no parlem de dramatúrgia madrilenya, parlem de dramatúrgia espanyola total. Tinc amics de Còrdova, Jaén, Galícia, País Basc... que estan treballant allà. I la competició sana que s’està creant està fent que el nivell pugi molt. Aquí, a veure què passa. A veure si aquesta generació nova podem accedir a llocs on podem tirar endavant projectes d’aquesta mena.- Què ens recomanes per veure? De teatre no he pogut veure gran cosa darrerament. Us puc recomanar una sèrie titulada ‘El fin de la comedia’, protagonitzada per Ignatius Farray. És una sèrie espanyola molt deutora de les sèries de Ricky Gervais que està molt ben feta, amb molt bons guions, i m’ha fet riure molt. És breu, són sis o set capítols de vint-i-cinc minuts. I també em va agradar molt la sèrie ‘Transparent’, de la gent d’Amazon. Va d’un pare, ja jubilat, que informa els seus fills que se sent dona i que vol viure com una dona. Està tractat amb humor sense ser molt còmica i amb drama sense ser massa melodramàtica. És molt de cinema indie. De pel·lícules, ‘La isla mínima’, que em va agradar molt i, a més surt el Javier Gutiérrez, que el tenim a ‘Hey boy, hey girl’. Sóc molt fan de l’Alberto Rodríguez i crec que ‘Grupo 7’ és una gran pel·lícula, més i tot que ‘La isla mínima’. Però, en tot cas, està bé explicar aquest món de la transició que surt a ‘La isla mínima’. Cal que l’expliquem molt, la transició, i que posem en dubte tot el que ens han explicat al respecte. Tan modèlica que era, ja no ho és gens, i ara ens toca enrabiar-nos i passar-li factura.
