Jump to navigation
Té 31 anys i dirigeix 'Crackòvia', el programa de Televisió de Catalunya líder d'audiència indiscutible en la seva franja dels dilluns a la nit. Pau Escribano és un periodista nascut a Vilanova i la Geltrú que ha fet ràdio, televisió, s'ha atrevit amb els curtmetratges i, darrerament, fins i tot ha col·laborat amb un espectacle teatral. Aquest currículum tan farcit va començar als 17 anys a Canal Blau FM. El seu estil va agradar i van passar a col·laborar al 'Fent amics' de TV3, on enviaven idees. També van col·laborar regularment al programa de ràdio 'El Terrat' i van presentar-ne una edició estival. El següent pas va ser al programa 'A pèl tour', de TV3 junt amb Carles Sánchez. Tot seguit va ser guionista d''Una altra cosa'.
La seva primera experiència com a director va arribar durant dos anys al late show de Localia. Quan el programa va acabar, 'Polònia' el va fitxar com a guionista. Des de la seva segona temporada dirigeix 'Crackòvia', un dels èxits més consolidats de la programació de TV3. Ha dirigit un curtmetratge amb Sergi López com a actor i també ha escrit part de les cançons del musical 'La família irreal', que actualment es representa al Teatre Victòria.
-A quin mitjà et trobes més còmode? -On més còmode em trobo és a la televisió, que és on he treballat més. Sempre gaudeixes més en coses que no coneixes tant o que et fan més il·lusió... Per exemple, la ràdio m'agrada moltíssim. Però la tele és el que em dóna de menjar, on em sento més còmode i, en definitiva, és el mitjà que més domino. Tampoc no puc dir que no m'agradi.
-De què costa més fer humor, a l'esport o de la política? -Tot costa si no hi ha temes d'actualitat a tractar. Més que costar més una cosa que l'altra, depèn de l'època. Amb Laporta presidint el Barça, o l'any passat i l'anterior amb Mourinho més picat amb el Barça, fer humor al Crackòvia era més fàcil. Ara que hi ha molta teca política, amb la corrupció, la independència, eleccions cada dos per tres, és més fàcil fer humor amb la política. De totes formes, sembla que hagis de ser més corrosiu i enginyós amb la política que no pas amb l'esport. A l'actualitat esportiva en el fons hi passen poques coses i són poc importants. A no ser que segueixis molt a fons un equip, no deixa de ser un equip que guanya i perd, però no afecta directament les vides de la gent.
-Us ha arribat mai alguna queixa de part dels clubs? Sembla ser que a l'època de Força Barça això era habitual... -No sé si ara són altres temps, o si TV3 rep les queixes i no ens les fa arribar, però fins ara mai no hem rebut una queixa de part de cap club. Ni del Barça, ni de cap jugador en concret, ni de l'Espanyol (que ens consta que estan encantats)... El que sí pot passar a vegades és que ens arribi a través d'un periodista o un amic comú que un gag determinat que no l'hi ha fet gaire gràcia, que l'ha fet sentir malament i que creu que ens hem passat una mica de la línia. Aleshores ho valorem i decidim si té raó. Tenim clar que el dret a l'honor i tots aquests temes legals no els podem sobrepassar. Malgrat no arribin queixes, sí que ens consta que se'ns segueix. Per exemple, sabem del cert que hi ha jugadors del Madrid que veuen el programa i normalment els fa gràcia.
-Quin és el límit que us fixeu a l'hora de fer un gag? -El límit que ens fixem és la vida privada, quan la vida privada no és pública. Que Piqué i Shakira són parella no ho podem obviar perquè ho sap tothom i ells també hi juguen. No se n'amaguen pas i és un tema de domini públic. El que no farem és posar-nos en una notícia del cor, dient si un futbolista està enamorat o no ho està.
-La realitat esportiva recent a vegades ha estat tan grotesca que tota paròdia quedaria curta. Com heu afrontat episodis com el del dit a l'ull a càrrec de Mourinho? -A vegades passa. La realitat és tan bèstia i estripada que qualsevol cosa que facis semblarà tèbia. Quan això passa, mirem de fer alguna cosa enginyosa. En el cas concret del dit a l'ull, recordo que era l'estiu i el programa no el fèiem fins quatre setmanes després. El que vam fer va estar força bé. Vam parodiar la figura de l'observador, amb un judici sobre què havia passat, i en vam escenificar tres versions: en una li posava el dit a l'ull; a l'altra l'hi treia una brossa... Si haguéssim hagut de fer programa l'endemà mateix, potser no hauríem sabut fer cap altra cosa que reproduir el que havia passat. El temps et dóna perspectiva i en aquest cas ens va ajudar a encarar millor el tema.
-Un president del Barça que parla un cop a l'any, Mourinho en hores baixes en tots els sentits i la lliga poc viva. Està sent la temporada més complicada del Crackòvia? -Estic content dels programes que ens estan sortint, però sí que és cert que potser aquest any la gent ja no té tant aquella necessitat de dir: “ha passat això, a veure com ho presenten al Crackòvia”. Ara que tornen els Barça-Madrid segur que tornarem a recuperar-ho. Però sí que és cert que quan hi ha menys material costa més fer el programa.
-T'hem vist aparèixer en pantalla, però generalment estàs més al darrere de la càmera. Com és això? -No m'hi volen... (riu). No ho sé, per sortir davant de la càmera t'has de postular molt. Presentar no és una cosa que em molesti, però ja em va bé i se'm dóna bé el que faig. Ara, no descarto res. He fet seccions de ràdio, televisió... i també m'agrada.
-Com es descobreix un imitador? -S'ha d'anar provant. I segur que n'hi ha de molt bons que encara no els hem conegut. Per exemple, el Max, que ara fa de Messi, ja feia temps que havia fet un càsting amb nosaltres. Hi havia coses que ens agradaven d'ell, però mai no ens acabàvem de decidir a donar el pas. Ell va seguir penjant vídeos a internet. La seva imitació d'Espartac Peran va agradar molt per al Polònia i a partir d'aquí ha anat fent altres personatges molt macos, com el Jordi Évole... Es tracta de fer càstings, provar personatges i apostar per algú. I la veritat és que un càsting (o una prova de guió, quan es tracta d'incorporar guionistes) són maneres un pèl injustes de saber si algú val o no.
