Anna Gual: teixir amb les paraules

La poeta vilafranquina viu un moment dolç després de la bona rebuda del seu tercer poemari, Símbol 47

Goretti Martínez

29/06/2015

Llibres

Tenim la conversa amb l’Anna Gual un dia de pluja a una cafeteria fosca i sorollosa del centre de Vilafranca. Només mirar-la i intercanviar les primeres paraules, em sembla que teixeix. Una sensació que es confirma a mesura que avança la trobada: la veu, les mans delicades que acompanyen el que m’explica, l’intent reeixit de fer que ens oblidem de l’escàndol que ens envolta. Teixeix amb la conversa com ho fa amb les paraules que integren els seus versos. Teixeix per embolcallar. Però no és un embolcall plàcid, sinó un que t’atrapa. Al principi és suau, fred i lleuger i, immediatament després, bull i pesa. Les paraules, ben cosides per l’Anna, ens parlen sobre temes tan universals com l’amor o la pròpia existència humana des del dubte permanent i la distància. El seu darrer poemari, Símbol 47, la consolida com una poeta imprescindible que escriu sense complexos i que busca la complicitat de qui la llegeix. Els textos són impacte pur, ressonen al cap en ser llegits (ella els pensa per ser dits); però també deixen un pòsit, una ressaca existencial que brolla de la bellesa de les paraules i de la certesa de com en som, de minúsculs. Un exemple, el mateix que em va posar ella mateixa: “Un consell: / no us blindeu / la carn als astres, / car és més seva / que tot allò / que dius / que és teu”.

“Hi ha gent que em diu “m’agrada molt el que fas, no sabia que la poesia podia ser així”. I això és meravellós perquè s’està mostrant que la poesia pot ser de múltiples maneres”

- Quan et vas començar a interessar per la poesia?
En realitat jo no sabia que feia poesia, d’entrada. Només escrivia “textos” i amb els anys va resultar que d’allò se’n diu “poesia”. Però, d’alguna manera, a mi el que sempre m’havia agradat era escriure i treballar textos, que no eren ni narracions ni tenien format de conte sinó que eren idees desvinculades que resulta que encaixen bé en el format de poesia. Va ser molt atzarós. Tot va començar amb un blog (No caic, em tiro), que el vaig començar quan tenia 17 o 18 anys. Jo no hi penjava “poemes”, hi penjava “textos” i alguns tenien forma de poema però altres eren escrits curts, d’idees, sensacions... I llavors va ser una editorial que em va trobar. Em van dir que els hi agradava, que els enviés un poemari. Vaig pensar “Però, com que un poemari?”, em va semblar molt estrany. Però vaig començar a recopilar textos, fragments, etc. Vaig mirar que tinguessin la disposició d’un poemari i el vam tirar endavant. Però, ja et dic, l’inici va ser molt erràtic. No va ser allò de “Oh, sí! Jo vull ser poeta”, no, no, no...

- En llegies, de poesia?
Sí que en llegia. No me’n comprava però anava a la biblioteca de Vilafranca, que té una secció de poesia que no està malament. I ara, alguns dels poetes que llegia allà, els he acabat coneixent. És el cas de la Mireia Calafell, que escriu coses molt, molt “xules”. Són coses que no t’imagines que poden arribar a passar. Ara som amigues i fem recitals juntes.

- Com diries que és el teu estil?
Per mi és més contingut que forma, sens dubte. La forma és com un marc que, si hi és, fantàstic, però no és imprescindible. El que sí que m’agrada molt és que els poemes tinguin ritme: que puguin ser dits. Cada cop me n’adono més: un llibre pot sortir publicat i és fantàstic que sigui així però és molt interessant dir els poemes. M’agrada dir-los en veu alta per veure com funcionen. Però en cap cas conto la mètrica. No és aquest tipus de poesia. Forma part d’una nova manera de pensar els textos. Qualsevol tipus d’art evoluciona constantment, també ho pot fer la poesia. Molta gent de la nostra generació estan fent coses noves perquè ho veuen. El mitjà és molt bo però s’han de poder dir les coses utilitzant altres eines o fent servir altres maneres d’utilitzar les mateixes eines.

- Quins temes t’interessen?
Em passa que el que jo escric no és molt narratiu. Cada cop vaig més cap als conceptes, cap a omplir el buit. No és poesia de l’experiència. M’agrada molt més crear universos amb la poesia. La meva poesia té un punt místic de versos com aquest: “Entre l’espai buit de dues parets / hi viu algú”. I cada cop més m’agrada aquest punt d’exploració del què explicar. En definitiva, del que parlo és de la realitat, que és molt palpable, però intentant veure-la des d’un altre espectre. Tinc un vers que diu: “Aquesta nit hi haurà terra plena / és el dia escollit i la joia negra avança”. Tot és d’aquest estil, de veure’m com des de lluny. No és fàcil: a mi m’agrada implicar el lector i que es pregunti “Què em vol dir?”. A vegades costa, trobar aquest tipus de lector, perquè estem acostumats a la poesia clàssica.

- Què et diu la gent?
En general, agrada. No m’ho pensava. Em pensava que seria anecdòtic. Després de L’Ésser Solar, em pensava que aquell llibre era molt bo i no sortiria res millor. I, ara, Símbol 47 està agradant, la gent en parla molt bé. Suposo que hi ha ganes de llegir coses noves i, en aquest punt, sí que connectes amb la gent, tant joves com no.

- Com t’agrada escriure?
Jo sempre vaig amb llibreta per capturar pensaments i versos que em vénen. I després ho bolco tot i treballo amb l’ordinador. Treballo molt com si fos un collage amb fotos (que també m’agrada molt fer-ne) però amb els versos i vaig fent “aquest amb aquest, aquest amb aquest altre...” No faig com deia Miquel Martí i Pol, que ell anava construint un poema al seu cap i fins que no el tenia no el bolcava. I quan el bolcava, era allò i no tocava res. Per mi, no. Tinc idees, aquestes idees les passo i quan les passo vaig tocant i surten idees noves que no t’esperaves fins que arriba un moment que dic “fins aquí”.

- Què t’agrada llegir?
Llegeixo narrativa però realment llegeixo molta més poesia. També perquè és més breu, em funciona més per moments concrets. I d’autors... Ostres, molts. De fora, Emily Dickinson com a referència que sempre agrada. D’aquí, el Francesc Garriga, que fa poc que va morir. Era un poeta fantàstic i molta gent de la seva generació no l’entenia. I més de la meva edat, la Mireia Calafell. Són poetes en els que veig reflectit el que jo faig, la veritat. Segurament pel punt místic amb el que expliquen els sentiments bàsics, l’amor, la mort, tot, però amb ganes d’explorar. I Samuel Beckett, sempre.

- Com veus la poesia, ara?
Molt actiu, es fan moltes coses. També hi ha molt de moviment entre els que escrivim en català. Ho fem perquè pensem en català i volem escriure en aquesta llengua. Hi ha aquest punt de que ho hem de fer en català i ens hem de moure, bàsicament perquè es publica molt més en castellà i en altres llengües. No és un tema polític però sí ideològic. Algun cop m’han dit de participar en recitals en algun míting i sempre he dit que no, encara que simpatitzi, perquè per mi la poesia no és un acte polític. Ara, en això de la llengua, sí, l’hem de defensar. Al Jaume (el poeta mallorquí Jaume C. Pons Alorda, la seva parella), el vaig conèixer a Croàcia en una trobada de joves poetes. Allà tenen una llengua bastant minoritària amb una història difícil i vaig veure clar que no a tot arreu tenen una xarxa d’escriptors tan potent com a Catalunya. Hi ha països que tenen pocs poetes, aquí n’hi ha moltíssims. I de llocs per dir poesia també n’hi ha molts.

- I el públic? Costa arribar-hi?
Jo crec que la poesia és minoritària i s’ha d’acceptar com a tal. Si vas a recitals i hi ha trenta persones, és un èxit. Pel propi format, la poesia ja reclama llocs petits, arrecerats. I el tipus de públic que ve ja sap el que va a sentir. És gent que saps que com a mínim durant una hora prestarà atenció. És gent sensible, que té consciència de que el que fa el poeta és un gest íntim i que se sent proactiva, part de l’atmosfera.

- Com creus que es pot arribar a la gent?
Doncs justament parlant de la poesia com qui parla d’altres arts. La idea de brevetat té molt de potencial, per exemple dóna molt de joc per als nens. És minoritària, sí, però també és evident que hi ha de ser més. Seguirà sent minoritària encara que enganxi a Catalunya mig milió de persones més. Vull dir que hi ha marge per créixer. I tampoc pot agradar a tothom. No és com el futbol, que ets d’un equip o de l’altre, però ho ets. En la poesia no pots ser del Margarit o del Martí i Pol, hi ha gent a qui senzillament no li agrada. Però sí que de vegades t’ensenyen que la poesia ha de ser d’una manera determinada i això fa que molta gent s’avorreixi. Amb els anys m’ha passat de trobar-me gent que em diu “m’agrada molt el que fas, no sabia que la poesia podia ser així”. I això és meravellós perquè, en el fons, s’està mostrant que la poesia pot ser de múltiples maneres. Potser hem d’anar una mica cap a aquí. Hi ha una poesia més clàssica, hi ha Verdaguer i tots aquests, però també hi ha una altra poesia. Tot és tan contemporani i tan modern que no pot ser que la poesia es quedi estancada.

- Hi ha molt d’estereotip al voltant de la poesia?
La figura del poeta està molt estereotipada, excessivament. I, al final, un poeta es un escriptor i ja està. S’ha de fer una mica de canvi de xip. Com en els recitals, que no tenen perquè ser una cosa avorrida: hi ha recitals fantàstics! Potser el públic ha de fer un clic, però sobretot l’han de fer els programadors d’aquest tipus d’actes per intentar apropar-los molt més a la gent. Com a mínim de fer veure el que es fa avui en dia, per treure a la gent d’aquesta idea arcaica de poesia. I més avui dia, que gairebé ningú fa poesia d’aquesta manera. La línia va cap a aquí. L’art canvia i canvia la poesia, sense que hagi de ser exclusivament experimental.

- Com veus la poesia al Penedès?
Durant molts anys hi va haver la Kinzena Poètika, que molts poetes recorden amb molta estima i que portava la poesia a llocs poc habituals. Ara hi ha el cicle de poesia a les caves a Sant Sadurní d’Anoia. I també tenim les llibreries vilafranquines L’Odissea i La Cultural que organitzen un munt d’actes. Les llibreries cada cop són més un espai cultural obert i tenen molta capacitat de convocatòria. Marxant del Penedès, a Mataró, hi ha la llibreria Dòria, que organitza vermuts poètics i reuneix cada dissabte una vuitantena de persones. Aquesta via de barrejar coses també és bona. Per exemple, jo que vinc del món del cinema, recitals amb projeccions. Hi ha tantes maneres de fer-ho. Al final fer el mateix, dir poemes, però que canviï el com per arribar més lluny.

Anna Gual va néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1986. Amb vint-i-dos anys va publicar el seu primer llibre, Implosions (LaBreu Edicions, 2008). Des del 2006 escrivia al blog No caic, em tiro (Premi al Millor blog escrit en català als Premis Vila de Martorell 2012), blog on va ser descoberta per l'editorial. Després de publicar, Gual ha continuat escrivint i “buscant en ella mateixa els millors versos”. Fruit d’aquesta recerca és el poemari il·lustrat Passa-m’hi els dits (Àtem Books, 2012), acompanyat per les il·lustracions de l'artista austríaca Bianca Tschaikner. L'any 2013 guanya el Premi de poesia mediterrània Pare Colom amb el llibre L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), llibre finalista del Premio Nacional de poesía joven Miguel Hernández 2014. Amb “la voluntat de seguir esbrinant quins són els límits del llenguatge”, Gual acaba ha publicat el Símbol 47 (LaBreu Edicions, 2015).